• Apps de l'Ajuntament de Tarragona
  • Apps de l'Ajuntament de Tarragona
  • Canals RSS de l'Ajuntament de Tarragona
  • Facebook de Tarragona Cultura
  • Twitter de Tarragona Cultura
  • You Tube de Tarragona Cultura
  • Instagram de Tarragona Cultura
  • Google Plus de Tarragona Cultura
  • Flickr de Tarragona Cultura

Què és Dixie?

Raons històriques, socials i culturals provoquen que New Orleans fos l'escenari idoni perquè el conjunt de manifestacions de la música negra, en contacte amb la tradició popular musical blanca, cristal·litzés en una nova música que seria la posteriorment anomenada Jazz.

Alguns d'aquests fets històrics, socials i culturals més destacables els podríem resumir de la següent manera:

  • Les diferents denominacions que ha tingut la ciutat de New Orleans: Francesa, Espanyola i finalment dels EEUU. Aquest fet, conjuntament amb la seva tradició de gran ciutat portuària comercial, provoca que New Orleans a finals del segle XIX i començaments del XX, fos un còctel de pobles, races i cultures.
  • En la població negra de New Orleans es podien distingir clarament, en el període del canvi de segle XIX al XX, dues comunitats. Una l'anomenada "creole", que eren els negres de pell més aviat clara provinents de l'antiga barreja cultural franco - colonial. En les seves manifestacions musicals, hi té molta importància el clarinet. Per altra banda, els "negres americans" que tenen més influències culturals africanes. Constituïen el proletariat negre sense recursos de cap mena. Les tensions, diferències i contactes entre aquestes dues comunitats sembla que tingueren força importància en el naixement d'una expressió musical nova.
  • Es crea el barri d'Storyville on es reuneixen molts locals públics de ball i diversió. El fet que es toqués música cada nit en cadascun d'ells posà en contacte els diferents músics i creà un fort ambient musical. Fou el lloc de treball i de contacte de la majoria de músics de New Orleans.
  • Les desfilades al carrer, ("street parades"), que tenien lloc en molts actes socials i polítics i en les quals participaven les bandes de música de la ciutat, com ara les "Mardi gras" o Carnaval. Curiós també el cas dels enterraments, on una banda acompanyava el fèretre fins al cementiri tocant música lenta i trista i un cop el cadàver ja era enterrat, la banda tornava a la ciutat tocant marxes i músiques alegres i festives.
  • En els "riverboats" o "steamboats", els vaixells que navegaven pel Mississipi, gairebé sempre tenien d'acompanyament una orquestra que amenitzava el viatge.
  • Les festes que es realitzaven cada cap de setmana al " Congo Square", on els negres tocaven música i ballaven sense parar des del vespre de cada dissabte fins a la nit del diumenge.

Després de veure algun dels fets més destacables que fan que sorgís un nou estil de música, ens podem preguntar com és que el jazz, que neix als barris baixos d'una ciutat portuària i que, al principi, era considerat com una música local, vulgar i signe de decadència cultural, va poder arribar a tenir la difusió i importància que posteriorment aconseguí. Aquesta expansió fou deguda per diferents motius, alguns dels quals són:

  • La Primera Guerra Mundial, (1914 - 1918), fa que el jazz arribi a Europa
  • El tancament de tots els locals públics del barri d'Storyville, l'any 1917, amb la qual cosa tots els músics que hi treballen marxen cap a altres localitats, principalment Chicago
  • La llei seca, (que prohibia la venda d'alcohol), que provoca l'existència de molts locals clandestins de joc i diversió per poder-hi vendre alcohol. En aquests locals gairebé mai no hi faltava una orquestra
  • L'invent del gramòfon, que significà tota la difusió i edició de la música a través dels discos
  • La ràdio, que feia arribar, en les seves emissions, música a tots els racons, i a més a més, gratuïtament

L'estil New Orleans, o també anomenat Dixieland, es caracteritza per estar format en general per tres línies melòdiques, des que els blancs s'hi incorporaren, interpretades per una corneta, (o una trompeta), un trombó i un clarinet. El grup d'instruments que feia l'acompanyament rítmic compost pel baix, (o tuba), percussions, (o bateria), un banjo, (o guitarra), i a vegades, piano, (quan es tocava en un local tancat). La corneta acostumava a conduir el conjunt tocant fidelment la melodia, mentre que el clarinet feia ornamentacions sonores sobre el suport d'un contracant que hi introduïa el trombó.

El ritme era pròxim al de les marxes europees. És un estil dels que solen anomenar-se "hot". En jazz es fan servir molt els qualificatius "hot", (calent), i "cool", (fresc), aplicats a estils musicals i maneres d'interpretar. El "hot" fa referència a una manera de tocar apassionada, amb molta escalfor en l'expressió, mentre que el "cool" es refereix a una interpretació més serena, tranquil·la i cerebral. Els ritmes melòdics de l'estil New Orleans sortien habitualment del ragtime, el blues i les marxes.

El primer músic de l'estil New Orleans de qui es té notícia, (encara que no se'n té cap enregistrament), és Buddy Bolden. Era un cornetista famós per la força i potència amb que tocava el seu instrument i per la intensitat de les seves interpretacions. L'època d'esplendor de l'anomenat estil va aproximadament del 1900 al 1929 amb destacats músics com Joe King Oliver, Kid Ory, Sidney Bechet i Jelly Roll Morton. Destaquem Louis Armstrong que fou el responsable que el jazz deixés de ser una curiositat popular i es transformés en una música evolucionada. Tot i participar en algun període de l'estil New Orleans la seva figura supera absolutament l'enquadrament dintre d'un estil concret, ja que l'evolució que ell fa anar des de les estructures col·lectives de l'estil New Orleans cap a una estètica regida pel solista crea un nou estil.

Al final dels anys vint Chicago deix de ser el centre més important com a aglutinador i generador de música jazz a causa, entre altres coses, que el fet que la indústria fonogràfica, molt potent en aquesta ciutat, notés negativament el fort impacte del nou mitjà radiofònic que proporcionava distracció i música de manera gratuïta als oients. Finalment, la destinació de molts músics era lògicament New York, que en aquells moments era el centre de la indústria de l'espectacle nordamericà. Així, al final dels anys vint, New York esdevé la capital mundial del jazz en convertir-se en punt de trobada de músics arribats de tots els EEUU i, més tard, de tot el món. New York serà a partir d'aquest moment el laboratori i el trampolí dels diferents estils i tendències dintre del jazz.

A nivell musical, en el panorama del jazz, el tret més característic en la dècada dels anys trenta, i especialment, en el període que va del 1935 al 1945 és la formació i èxit de les "big bands" o " grans orquestres". L'època dels petits grups musicals, ("combo") queda, de moment, arraconada per la demanda de bandes més grans que amenitzin els balls, les festes i els espectacles que s'oferien quotidianament als clubs de diverses ciutats, essencialment a New York, (el més famós d'aquests clubs fou, sens dubte, el "Cotton Club", al barri de Harlem).

El nom de "big band" no ens ha d'enganyar respecte del nombre de components que acostumaven a formar aquests conjunts que, normalment, era al voltant de quinze músics. Generalment, s'anomena "big band", en jazz, a un conjunt que té més d'un instrument de la mateixa família i que toca un tipus de jazz més evolucionat que el de l'estil New Orleans.

Hi ha autors que anomenen aquesta època, l'època del "swing". Cal anar amb compte amb aquesta paraula ja que, com a mínim, es fa servir amb dos significats diferents, l'un per designar un element rítmic propi del jazz, i del qual aquesta música aconsegueix la tensió que la caracteritza. Aquest element rítmic el trobem present en totes les èpoques i estils del jazz. Per altra banda, també s'utilitza per designar l'estil del jazz dels anys trenta, que es caracteritza pel pas de la música "two beat" a la "four beat", (que vol dir que es toquen regularment els quatre cops del compàs i no se'n destaquen només dos com es feia, amb algunes excepcions, fins aleshores). És, amb aquest estil, i amb la creació consegüent de les "big bands" que el jazz va assolir els seus èxits populars i comercials més importants.


Dixie Land
© Ajuntament de Tarragona - Plaça de la Font, 1 - 43003 Tarragona - Tel. 977 296 100 - ajuntament@tarragona.cat
Inici - Telèfons i adreces d'interès - Contactar amb l'Ajuntament - Sobre aquest web - Avís legal