LA PIME, UN MECANISME DE REPARTIMENT DE RIQUESA

 La societat catalana (i segurament l’espanyola també) hauria de fer una reconsideració global en sentit positiu pel que fa a la percepció que té sobre què és un empresari i el seu paper dins la societat. Lamentablement, els empresaris apareixen massa sovint davant l’opinió pública com un veritable compendi de totes les maldats de l’univers. Si no guanyen diners és que són uns incompetents i si en guanyen, uns ambiciosos sense escrúpols. I no parlem ja de les sèries de ficció. Si a les empreses hi haguessin realment tants casos de lluites internes i de conspiracions entre accionistes, la majoria ja no existirien.
Tot això transmet una imatge molt negativa que, a més a més, és absolutament falsa. La majoria dels empresaris són persones com les altres que, això si, han tingut la valentia d’assumir un plus de risc que cada dia menys gent vol assumir, i volen, a canvi, obtenir-ne una recompensa en cas de tenir èxit.
Però la cosa no acaba aquí. Una anàlisi seriosa i rigorosa (i no els dogmes o la frivolitat) permet afirmar que les empreses, espacialment les pimes, no només són el principal instrument per generar riquesa i valor dins la nostra societat sinó que, a més, són un excel·lent mecanisme de redistribució d’aquesta riquesa.
Fa uns anys, amb motiu d’una col·laboració en un llibre que van sol·licitar a l’Eusebi Cima –que en aquells moments era el president de Cecot i actualment ho és de Fepime-, es va fer un estudi sobre el repartiment del valor afegit en una mostra de 50 mitjanes empreses industrials catalanes (entre els 20 i 40 milions d’euros de facturació) que havien declarat beneficis l’any 2003. Els resultats van ser els següents:
· Del 100% dels ingressos que les empreses van rebre l’any 2003, un 69,9% va tornar a sortir poc temps després de l’empresa i es va repartir entre tots els seus proveïdors, entre els quals cal considerar des de els proveïdors de primeres matèries (gairebé el 50%) fins als proveïdors de tot tipus de serveis (inversions, viatges, manteniment, serveis bancaris, etc.).
· De l’altre 30,40%, el 65,28% el van rebre els treballadors, una xifra que representa el 19,85% del total d’ingressos.
· El 22,45% (sense tenir en compte l’IVA) dels ingressos que van gestionar aquestes empreses van anar a parar a l’Administració en forma de quotes a la Seguretat Social, impostos sobre beneficis, tributs, taxes, etc. Pel que fa als ingressos totals, representa el 6,82%.
· El 12,28% restant dels ingressos gestionats, o el 3,73% dels ingressos totals, es van incorporar als recursos propis de l’empresa, i se suposa que, d’una manera o una altra, retribueixen l’accionista. És important assenyalar en aquest punt que, mentre que tots els altres conceptes, tret de l’impost de societats, sempre són fixos, els beneficis no ho són i depenen del funcionament de l’empresa.
· Per acabar, la política de dividends habitual durant els darrers anys d’aquestes empreses a ser que el 75% dels beneficis es van reinvertir i el 25% que resta es va retribuir directament a l’accionista, això va representar un 3,07% dels recursos gestionats per l’empresa o un 0,93% dels ingressos totals.
Totes aquestes dades van ser corroborades posteriorment per més especialistes en la matèria, que van afirmar que els seus càlculs coincidien amb força aproximació amb els de l’esmentat estudi.
Amb tot això es demostra que l’empresa, si obté beneficis i, per tant, és sostenible a llarg termini, és un mecanisme generador de més activitat empresarial (gairebé un 70%) i, a més, un mecanisme de repartiment de la riquesa que retribueix els treballadors (una mica més del 65% dels recursos que gestiona) i que contribueix de forma important al sosteniment de l’estat del benestar (una mica més del 22% d’aquests recursos).
Aquesta manera de veure les coses permet plantejar la qüestió d’una manera radicalment diferent. Socialment, hauríem de donar als empresaris, a la pime, la consideració d’un bé bàsic, al mateix nivell del sistema educatiu o el sistema de salut. L’empresa que es consolida en un territori determinat no només genera riquesa sinó que a més la reparteix d’una manera molt eficient. I no hi ha massa alternatives per fer les dues coses alhora.
 

Font: CompetitiviCat, 14/09/09