No hi ha cap diferència?

Aquesta entrada serà una miqueta amarga, ho sento molt, però necessito desfogar-me. Un dia vaig anar a fer un cafè amb unes amigues catalanes que van invitar també les seves amigues.

Després de la part introductòria tradicional: explicar d’on sóc, què faig aquí, des de quan hi sóc (i també la resposta tradicional: “I ja parles tan bé català?”), etc., vam començar a parlar sobre altres coses.

Una de les noves amigues, de sobte, va dir: “Però, en realitat, de Polònia jo no en sé res... És que no teniu res famós en el món?”.

Em vaig sentir una mica malament: Polònia no és un país molt conegut però tampoc no és que no hi hagi res de res. Vaig començar a parlar sobre Lech Wałęsa, que va rebre el Premi Nobel de la Pau; sobre Jerzy Buzek, l'actual president del Parlament Europeu; sobre uns altres polítics; sobre el papa... No li sonava res apart del papa.

La segona pregunta em va desesperar encara més: “Però de cultura? De cine? De música? Jo no conec ningú.”

Jo vaig dir: “Potser és qüestió de gustos... Fa uns anys, un director polonès va rebre un Oscar per tota la seva obra; tenim un director polonès, Krzysztof Kieślowski, que va fer pel·lícules a França amb Juliette Binoche i Irene Jacob; tenim músics famosos de jazz, de blues, etc., Ryszard Kapuściński era un periodista molt famós a nivell mundial... No és molt però tampoc no és res... I n'hi ha més”.

La següent resposta em va desesperar ja definitivament (i és la raó per la qual escric aquesta entrada):

“Sí, sí, ja ho sé, però en realitat a mi no m’interessa això que passa allà a dalt...”

I el cor de les amigues: “Sí, els catalans som així...”.

“Per a mi, Europa hauria de quedar-se tal com era abans, quan encara existia la Unió Soviètica...”.

La meva entrada tímida: “Però Polònia existia com a país quan encara existia la Unió Soviètica...”, va ser aniquilada:

“És igual. De totes les maneres, hi ha massa països! Per a mi, no en fan falta tants! Era més fàcil aprendre'ls quan n'hi havia menys! Tot això que es va crear després és un embolic! Jo no m'hi fico, és massa complicat! Ha ha ha...”.

Vaig aguantar i no vaig respondre res perquè sabia que les meves paraules en aquell moment no haurien sigut gaire amables. En la ruta cap a casa vaig pensar en una resposta que hauria pogut donar a la noia:

“Sí, és veritat, és igual. Perquè quina diferència hi ha entre Espanya i Catalunya? És un país... per què complicar les coses? Són massa coses per recordar! Que parlen un idioma diferent? Però parlen també castellà, no? Doncs, per què esforçar-se!?”