L'obligació d'aprendre català?

Quan parlo amb els meus amics erasmus sobre català, intento no parlar massa sobre què estic estudiant. Primer, causa una estranyesa enorme (“Però per què estudies català?”); segon, el català no és gaire popular entre els estudiants estrangers. Molts diuen que l'aprendrien si no fos una obligació (?), alguns ni saben que aquí es parla un altre idioma a part de l'espanyol i, en general, d'entrada tenen una actitud força enemiga envers català.

Però allò que em sorprèn més és que tothom es queixa que estiguin forçats a aprendre català, que els professors són antipàtics, que no volen canviar l'idioma de les classes i que solament els parlen en català... I això mateix diuen que els passa amb els catalans “del carrer”, que sempre els parlen català cridant i gesticulant...

Doncs, amb la meva experiència, ho trobo molt curiós. Jo m'he de esforçar que em parlin català. I és que, sincerament, mai m'ha passat cap cosa desagradable per parlar català. Al revés: si parlo català, quasi sempre trobo que l'escala d'amabilitat del meu interlocutor puja, no baixa.

Una vegada, per exemple, estava en un bar amb una amiga alemanya, i com que ens vam conèixer a les classes de català, vam parlar en català. Quan ja vam acabar les nostres canyes i estàvem aixecant-nos per sortir, el propietari del bar va venir amb dues canyes més. A la meva cara sorpresa, va respondre: “Perquè avui és... Happy Day!”.

És que estic segura que era perquè vam parlar en català: un quart d'hora abans estava molt a prop de nosaltres, i es va girar amb la cara sorpresa quan la meva amiga explicava una anècdota sobre les vacances... (ho feia en una veu una mica alta).

O sóc molt rara o no sé que deu ser...