Radical!

Fa uns mesos vaig pujar un cap de setmana a Barcelona. Com que m’agrada molt la ciutat sempre m’ho passo molt bé allí. Ja sé que la possibilitat que em parlin en castellà és encara més elevada a Barcelona que a Tarragona, però no m’amoïna: jo els parlo català igualment, i tots ben contents.

Dissabte vaig quedar per anar a sopar amb un amic. Va triar un restaurant a prop del Camp Nou i ens vam trobar allí. Vam saludar en català, hi vam parlar mentre el cambrer ens acompanyava a la taula i vam demanar les begudes ja d’entrada.

Quan el cambrer va tornar amb les begudes, ens va portar la carta, que era només en castellà. Mirant el local que m’envoltava em vaig fixar que tot era en castellà. Ni una paraula en català ni en cap altra llengua.

A l’hora de demanar, jo ho vaig fer en català i el meu amic en castellà. I això que normalment és un gran defensor del català! Quan li vaig preguntar per què canviava de llengua si el cambrer ja l’entenia en català i si li semblava normal l’absència de la seva llengua en aquest restaurant, em va contestar: “No siguis sempre tan radical!”.

Immediatament em va venir al cap el que es diu al llibre Sortir de l’armari lingüístic, del Ferran Suay i la Gemma Sanginés. Us el recomano! La nostra conversa no era tan original com això: crec que no sóc l’única a qui han titllat de radical senzillament per fer servir una llengua en un moment determinat. Ja ho veieu, sóc una assassina en sèrie...