• Canals RSS de l'Ajuntament de Tarragona
  • Facebook de l'Ajuntament de Tarragona
  • Twitter de l'Ajuntament de Tarragona
  • Flickr de l'Ajuntament de Tarragona
  • Pinterest de l'Ajuntament de Tarragona

Tarragona

Esteu aquí: Inici L'Ajuntament Informació de l'Administració antics Servei de Política Lingüística De Polònia a Tarragona: dietari lingüístic

De Polònia a Tarragona: dietari lingüístic

De Polònia a Tarragona: dietari lingüístic

L’Aleksandra Tymczewska és una estudiant polonesa que està fent les pràctiques del Màster en Estudis Superiors de Llengua i Literatura Catalanes de la URV al Servei de Política Lingüística de l’Ajuntament de Tarragona. Va aprendre català mentre estudiava Filologia Hispànica a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznań (Polònia) i el parla perfectament, però el seu aspecte d’estrangera fa que entre els catalanoparlants aflorin els prejudicis i les idees preconcebudes sobre els nouvinguts i la llengua. A "De Polònia a Tarragona: dietari lingüístic" recull en primera persona algunes anècdotes que ens fan reflexionar sobre les actituds que tenim de vegades amb els nostres conciutadans provinents d’altres països. Us convidem a llegir les notes que l’Aleksandra anirà publicant periòdicament al web del Servei de Política Lingüística. Algunes segurament us arrencaran un somriure, altres us faran reflexionar i algunes potser fins i tot us indignaran. En qualsevol cas, serviran per prendre un punt de vista diferent sobre la llengua.

Tot s'acaba

by aleksandra — last modified 07/07/2011 09:03

Tot en aquest món té un final... i la meva estada a Tarragona també. Estic més que segura que hi tornaré. Fins i tot els meus pares, després d'una setmana de vacances aquí, ja s'estan plantejant passar-hi més temps durant l'estiu que ve.

Mentrestant, he de preparar la maleta per a un viatge més: Luxemburg. Hi vaig directament, sense fer escala a Polònia. Aquest viatge també serà molt català: faré pràctiques al Centre Català de Luxemburg! Així que la meva tasca tampoc canviarà tant, encara que el paisatge, la gent, el clima i tot l'entorn seran ben diferents del caràcter mediterrani de Tarragona que tant m'ha encantat.

Molta gent no ho sap, però fora de Catalunya hi ha un munt d'institucions que s'ocupen de la promoció de la cultura i la llengua catalana, i fan un bon treball! Ara hem d'acabar el bloc, com a mínim provisionalment, perquè, si no, hauríem de canviar-li el nom i anomenar-lo “Una polonesa a Luxemburg parlant català”, que, per cert, serà una veritat!

“Me'n vai”, que dieu a Tarragona. Però tornaré, i espero que quan ho faci el català hi continuï ben viu!

A reveure!

Bones notícies des de l'Est

by aleksandra — last modified 01/07/2011 09:34

Durant les vacances a Polònia, vaig participar en una prova del nivell del català a la meva universitat. A la convocatòria, de Poznan  vam ser dues persones: una amiga meva, la gironina d’acollida ja esmentada abans en les meves anècdotes, i jo. La tercera persona que s’hi va inscriure era misteri: ningú la coneixia.

El dia d’examen finalment vam saber qui era: un estudiant de física de Varsòvia. Com que el coneixement de català no és una cosa gaire comuna al meu país, li vam fer la pregunta de sempre “Com és que parles català?”. La resposta literal (i traduïda, és clar...) va ser: “Vaig obtindre una beca a Barcelona i vaig pensar: no seré un idiota; si vaig a Catalunya, he d’aprendre català!”

Increïble, però vertader. Paraula per paraula...

Si us plau, parla'm en català

by aleksandra — last modified 22/06/2011 09:23

Ahir es va presentar a Tarragona la campanya “Si us plau, parla’m en català”. Es tracta d’una campanya en què persones de països tan diferents com el Marroc, Polònia, Mèxic, el Senegal o Paraguai demanem a la gent de Tarragona que no canviï de llengua quan parli amb nosaltres. I els ho demanem perquè hem après o estem aprenent català i volem tenir oportunitats de practicar-lo! Si aneu seguint una mica el que explico aquí al bloc ja sabeu que a vegades ens ho posen ben difícil...

Vaig anar a la presentació amb els meus pares, que han vingut uns dies a veure’m. Evidentment, no s’assabentaven de res del que es deia, però estaven contents (no sé si dir que fins i tot orgullosos!) de veure la seva filla a les postals.

Mireu, mireu la postal... Cal dir que el dia que vam anar a fer les fotos amb la Patricia, la Zahra, el Cristian, el Samba i el fotògraf ens ho vam passar molt bé!

Al web del Servei de Política Lingüística de l’Ajuntament podeu consultar la notícia sencera.
 

Radical!

by aleksandra — last modified 21/06/2011 08:45

Fa uns mesos vaig pujar un cap de setmana a Barcelona. Com que m’agrada molt la ciutat sempre m’ho passo molt bé allí. Ja sé que la possibilitat que em parlin en castellà és encara més elevada a Barcelona que a Tarragona, però no m’amoïna: jo els parlo català igualment, i tots ben contents.

Dissabte vaig quedar per anar a sopar amb un amic. Va triar un restaurant a prop del Camp Nou i ens vam trobar allí. Vam saludar en català, hi vam parlar mentre el cambrer ens acompanyava a la taula i vam demanar les begudes ja d’entrada.

Quan el cambrer va tornar amb les begudes, ens va portar la carta, que era només en castellà. Mirant el local que m’envoltava em vaig fixar que tot era en castellà. Ni una paraula en català ni en cap altra llengua.

A l’hora de demanar, jo ho vaig fer en català i el meu amic en castellà. I això que normalment és un gran defensor del català! Quan li vaig preguntar per què canviava de llengua si el cambrer ja l’entenia en català i si li semblava normal l’absència de la seva llengua en aquest restaurant, em va contestar: “No siguis sempre tan radical!”.

Immediatament em va venir al cap el que es diu al llibre Sortir de l’armari lingüístic, del Ferran Suay i la Gemma Sanginés. Us el recomano! La nostra conversa no era tan original com això: crec que no sóc l’única a qui han titllat de radical senzillament per fer servir una llengua en un moment determinat. Ja ho veieu, sóc una assassina en sèrie...
 

Verdura crua

by aleksandra — last modified 09/06/2011 12:52

A Polònia, tan aviat comença l’època de fruita i verdura fresca del país, quasi no menjo res més. M’encanten les pastanagues, la coliflor, els cogombres, les prunes, les maduixes, les pomes... Simultàniament a l’època de fruita i verdura també comença la de fer rostides. No hi ha res millor que passar un diumenge a la tarda rostint carn i bevent una cervesa al sol.

Així, amb l’esperança d’organitzar-ne una aquí, ho vaig comentar a una amiga catalana. Li vaig explicar com m’agradava fer picadetes de verdura amb una salsa típica per sucar-les, carn i... Aquí em va parar per preguntar com feia la verdura. No entenia ben bé la pregunta, així que vaig començar a explicar-li que primer s’ha de rentar bé la coliflor...

- No, volia saber si penses rostir la verdura o fer-la al vapor o com?
- No! La verdura crua!

Se’m va quedar mirant amb cara de por.

- Crua???
- Doncs sí, crua!
- Però si et pot agafar alguna cosa xunga...

Com que sé que hi ha gent que fregeix el cogombre abans de menjar-se’l, no em va sorprendre gaire que es posés així. Per estalviar-me les explicacions sobre com cuinar fa desaparèixer les vitamines que porta la verdura, sempre dic que és una cosa típica d’allà de l’est. I és deliciós!
 

Atenció, atenció: comunicació!

by aleksandra — last modified 02/06/2011 08:57

Durant els deu mesos que fa que visc a Tarragona he trobat unes quantes coses que m’estranyen. En algunes segur que la gent d’aquí ni s’hi fixa perquè semblen tan normals. Altres són, inclús per als nadius, una mica sorprenents.

La meva amiga d’Estònia viu entre Tarragona i Masdenverge, un poble petitet a les Terres de l’Ebre, perquè s’hi ha fet un xicot. De vegades m’explica com és la vida al poble (i normalment allò em fa sentir contentíssima de viure en una ciutat) i realment hi ha coses que estranyen! Des del meu punt de vista, és clar.

Per exemple, una cosa que a nosaltres ens xoca és el costum de comunicar per altaveus totes les novetats (de més o menys importància, ja que no m’imagino que l’horari de la peixateria sigui una informació de gran transcendència). Més d’una vegada m’ha contat que s’ha despertat per la música d’aquests altaveus i la veu forta que l’acompanya.

No sé si els habitants del poble s’ho han plantejat mai, però per a nosaltres, que som de països que abans formaven part de l'URSS, això fa pinta de règim autoritari. Com a 1984 de George Orwell, és com si hi hagués algú controlant-te. Ja li he aconsellat que vagi en compte...
 

Surten catalans de sota les pedres

by aleksandra — last modified 27/05/2011 10:01

Al món hi ha molta gent que parla català. Això no necessàriament vol dir que siguin catalans: també hi ha gent d’altres països que en sap, com una servidora. La veritat és, però, que ningú s’espera que algú parli català, per exemple, en un poble de mil habitants a Romania o en una ciutat petita d’Estònia.

Viatjant amb amics catalanoparlants sempre he estat molt tranquil·la criticant en veu alta tot el que em semblava que s’ho mereixia. Gran ha sigut la meva sorpresa en trobar que, per improbable que sembli, tant a les cafeteries de Viljandi, a Estònia, com als autobusos de Sulina, a Romania, hi ha gent que parla català!

Un exemple: sortint del bus a Sulina em vaig despistar i la porta es va tancar darrere meu i gairebé dóna un cop al cap a una dona que estava baixant. La meva amiga em va dir:

- Vigila que la porta es tanca!

Jo, que tenia les mans ocupades aguantant una bossa amb tovalloles i un para-sol, li vaig contestar tota enfadada:

- És que no tinc més mans, no sé que vols que faci! Que vigili la dona aquesta!

M’estava referint a la dona rossa que tenia darrere. Ella, una mica sorpresa, em va contestar (en català!!!) que ja havia pogut sortir i que no passava res. Amb l’amiga ens vam quedar parades! I també una mica compungides. Ens va fer vergonya que aquesta dona hagués entès totes les ximpleries que havíem dit al bus...

La gent entén el català i no només aquí! Gràcies a la meva amiga estoniana sé que l’Ernest Hemingway va dir que en tots els ports del món hi ha com a mínim un estonià. Trobo que tranquil·lament es podria dir el mateix sobre els catalans. Així que aneu amb compte!
 

Sortint de marxa per Tarragona

by aleksandra — last modified 17/05/2011 14:49

La vida d’estudiant, com és ben sabut, pot ser molt dura. Amb tantes classes i deures necessitem desesperadament desconnectar, com a mínim els caps de setmana, i la millor manera per fer-ho és sortir de marxa.

Fa unes setmanes, i seguint aquesta lògica, vam sortir un divendres amb la meva amiga estoniana. Vam fer la nostra ruta de sempre, que consisteix a anar per bars que ens agraden especialment. Vam arribar a un on aquella nit feien un concert d’un grup català. Com que ens havien dit que es tractava d’un grup prou bo, vam decidir entrar-hi.

A la porta del bar vam trobar un home fort i calb (probablement per elecció pròpia) vigilant l’entrada. Com que hi estaven fent un concert vam suposar que s’havia de pagar per entrar, així que l'hi vam preguntar:

- S’ha de pagar l’entrada?
- Qué?
- Si s’ha de pagar l’entrada.
- No entiendo.
- Pagar? Entrada?
- No hablo catalán. Sólo español o ruso.
- Què? Rus?
- Vale! Entrad!

Després d’entrar-hi vam estar una bona estona parlant sobre per què aquest home ens havia dit que parlava rus. Potser perquè ens havia vist rosses? Però encara més ens estranyava que no hagués entès les paraules pagar i entrada que, casualment, són idèntiques en català i en castellà. Realment era tan babau o només estava fent el ximple? No ho vam comprovar, però pensant en les possibles respostes ens vam entretenir molt...
 

Una postdata positiva

by aleksandra — last modified 04/05/2011 08:40

Com deveu recordar, els empleats dels bancs o de les botigues poden ser els profes més durs. Però la veritat és que l'opinió d'aquest tipus de profes és precisament la que és més important per a nosaltres, els aprenents.

Va passar que vaig tornar al banc on fa uns mesos la meva explicació balbucejant en català va fer que l'empleada del taulell em parlés en castellà molt lentament... Doncs aquesta vegada, tampoc em va entendre, és a dir, no vaig aconseguir saber explicar el meu problema amb el compte bancari, però aquesta vegada em va continuar parlant en català!

Després d'escoltar-me cinc minuts, amb cara d'incomprensió total i fent un esforç per entendre'm --els meus problemes amb l'administració o altres institucions semblants sempre són molt plens dels girs en la trama--, em va preguntar: “Vols seure i ho intentem fer juntes amb el meu ordinador?” Ah... això és més que aprovar un certificat oficial del coneixement d'idioma!
 

L'obligació d'aprendre català?

by aleksandra — last modified 21/04/2011 12:40

Quan parlo amb els meus amics erasmus sobre català, intento no parlar massa sobre què estic estudiant. Primer, causa una estranyesa enorme (“Però per què estudies català?”); segon, el català no és gaire popular entre els estudiants estrangers. Molts diuen que l'aprendrien si no fos una obligació (?), alguns ni saben que aquí es parla un altre idioma a part de l'espanyol i, en general, d'entrada tenen una actitud força enemiga envers català.

Però allò que em sorprèn més és que tothom es queixa que estiguin forçats a aprendre català, que els professors són antipàtics, que no volen canviar l'idioma de les classes i que solament els parlen en català... I això mateix diuen que els passa amb els catalans “del carrer”, que sempre els parlen català cridant i gesticulant...

Doncs, amb la meva experiència, ho trobo molt curiós. Jo m'he de esforçar que em parlin català. I és que, sincerament, mai m'ha passat cap cosa desagradable per parlar català. Al revés: si parlo català, quasi sempre trobo que l'escala d'amabilitat del meu interlocutor puja, no baixa.

Una vegada, per exemple, estava en un bar amb una amiga alemanya, i com que ens vam conèixer a les classes de català, vam parlar en català. Quan ja vam acabar les nostres canyes i estàvem aixecant-nos per sortir, el propietari del bar va venir amb dues canyes més. A la meva cara sorpresa, va respondre: “Perquè avui és... Happy Day!”.

És que estic segura que era perquè vam parlar en català: un quart d'hora abans estava molt a prop de nosaltres, i es va girar amb la cara sorpresa quan la meva amiga explicava una anècdota sobre les vacances... (ho feia en una veu una mica alta).

O sóc molt rara o no sé que deu ser...

No hi ha cap diferència?

by aleksandra — last modified 14/04/2011 11:30

Aquesta entrada serà una miqueta amarga, ho sento molt, però necessito desfogar-me. Un dia vaig anar a fer un cafè amb unes amigues catalanes que van invitar també les seves amigues.

Després de la part introductòria tradicional: explicar d’on sóc, què faig aquí, des de quan hi sóc (i també la resposta tradicional: “I ja parles tan bé català?”), etc., vam començar a parlar sobre altres coses.

Una de les noves amigues, de sobte, va dir: “Però, en realitat, de Polònia jo no en sé res... És que no teniu res famós en el món?”.

Em vaig sentir una mica malament: Polònia no és un país molt conegut però tampoc no és que no hi hagi res de res. Vaig començar a parlar sobre Lech Wałęsa, que va rebre el Premi Nobel de la Pau; sobre Jerzy Buzek, l'actual president del Parlament Europeu; sobre uns altres polítics; sobre el papa... No li sonava res apart del papa.

La segona pregunta em va desesperar encara més: “Però de cultura? De cine? De música? Jo no conec ningú.”

Jo vaig dir: “Potser és qüestió de gustos... Fa uns anys, un director polonès va rebre un Oscar per tota la seva obra; tenim un director polonès, Krzysztof Kieślowski, que va fer pel·lícules a França amb Juliette Binoche i Irene Jacob; tenim músics famosos de jazz, de blues, etc., Ryszard Kapuściński era un periodista molt famós a nivell mundial... No és molt però tampoc no és res... I n'hi ha més”.

La següent resposta em va desesperar ja definitivament (i és la raó per la qual escric aquesta entrada):

“Sí, sí, ja ho sé, però en realitat a mi no m’interessa això que passa allà a dalt...”

I el cor de les amigues: “Sí, els catalans som així...”.

“Per a mi, Europa hauria de quedar-se tal com era abans, quan encara existia la Unió Soviètica...”.

La meva entrada tímida: “Però Polònia existia com a país quan encara existia la Unió Soviètica...”, va ser aniquilada:

“És igual. De totes les maneres, hi ha massa països! Per a mi, no en fan falta tants! Era més fàcil aprendre'ls quan n'hi havia menys! Tot això que es va crear després és un embolic! Jo no m'hi fico, és massa complicat! Ha ha ha...”.

Vaig aguantar i no vaig respondre res perquè sabia que les meves paraules en aquell moment no haurien sigut gaire amables. En la ruta cap a casa vaig pensar en una resposta que hauria pogut donar a la noia:

“Sí, és veritat, és igual. Perquè quina diferència hi ha entre Espanya i Catalunya? És un país... per què complicar les coses? Són massa coses per recordar! Que parlen un idioma diferent? Però parlen també castellà, no? Doncs, per què esforçar-se!?”

 

Algunes millores tècniques

by aleksandra — last modified 13/04/2011 13:10

Els que aneu seguint les novetats del bloc us deveu haver adonat que des de fa uns dies ja es poden veure els comentaris que aneu fent als posts. Que consti que si fins ara no es veien no era pas per voluntat censuradora, sinó per problemes tècnics! Els propers dies aniré contestant els vostres comentaris.
 

D'altra banda, no us penseu que tots els comentaris els fa una sola persona (un hipotètic megafan una mica friki del bloc). El que passa és que de moment no és possible veure qui fa cada comentari, i per això a tot arreu surt el mateix nom. Esperem poder-ho solucionar aviat.
 

Alguns em pregunteu com posar-vos en contacte amb mi. Hem quedat amb la Marina, la responsable del Servei de Política Lingüística, que escriviu a l’adreça politica_linguistica@tarragona.cat i ella s’encarregarà de fer-me arribar els vostres missatges per tal que em posi en contacte amb vosaltres.
 

Us animo a anar-me fent arribar els vostres comentaris i opinions de les anècdotes que vaig penjant!
 

Un èxit prou lluitat

by aleksandra — last modified 05/04/2011 08:30

Fa uns dies, el meu propietari del pis (ja el coneixeu) va fer una visita inesperada per portar una bombona nova del gas. Entrant al pis va començar a explicar un embolic del tancament de la porta: que ja havia vingut abans i no l’havia tancat amb clau i que havia trucat a la meva companya de pis i que també volia trucar-me a mi però havia trobat el meu número i que havia portat una bombona nova però que era per a més endavant... Aquesta vegada, sí que em va ser impossible entendre’l! No entenia per què havia vingut, què passava amb el pany... i ell, apa, altra vegada, barrejant català i castellà, complicant-ho cada cop més, i jo preguntant inconscientment en castellà tot atenta per arribar a entendre’l.

Quan ja vaig tenir clar el que em deia, vaig començar a corregir-me i a parlar en català. I és en aquest moment quan el propietari es va parar i va dir mirant-me fixament: “Però sí que prefereixes que et parlin català!”.

“Doncs sí” –vaig respondre sincerament. I des de llavors em va parlar en català; així, de cop.

D'això se'n diu veure la llum!
 

UNA SORPRESA QUE NO SORPRÈN

by aleksandra — last modified 29/03/2011 11:12

Aquesta vegada, van ser els meus amics catalans els que van flipar amb la gent que em parla castellà quan jo els parlo català. Vam anar a sopar en un restaurant de Tarragona que té el nom molt català i el cambrer es va dirigir a mi en castellà.


– Per què et parla castellà si li parles en català?


La sorpresa d’ells va ser una gran sorpresa per a mi... Jo ni m'havia fixat en quin idioma em parlava. Estava amb els meus amics parlant una estona català i no tenia problemes amb la meva integritat lingüística, és a dir, no pensava en quin idioma parlava jo.


Quan ells es van sorprendre per l’ús del castellà, vaig suposar que era per mi... que havia canviat d'idioma inconscientment, però no: es tractava del cambrer. Jo ho vaig comentar amb un simple moviment de braços “És normal...”. No van quedar convençuts de la meva explicació i em van dir: “El que passa és que aquest xic sempre parla castellà... És per això...”.


La teoria no va durar gaire, ja que traient el plat al meu amic va dirigir-se a ell en català.


Tres segons després, jo li vaig preguntar detalladament en català sobre les postres i ell, em va respondre igualment detalladament en castellà. El meu aspecte d’estrangera pot més que qualsevol altra cosa.

Notícies de la frontera

by aleksandra — last modified 21/03/2011 14:17

Un dia quan feia la compra setmanal i la noia de la caixa gairebé m’estava cobrant, em vaig trobar amb uns amics d’Erasmus. Eren tres o quatre, parlant alhora, aprofitant-se del meu lloc a la cua per donar-me coses que volien que els comprés. En tot aquest embolic van començar a fer-me preguntes:


– ¿Pero dónde te habías metido? ¡No te hemos visto tanto tiempo!
– Era a València...
– ¿Valencia? ¿Y qué tal?
– Superbé, vaig anar a un congrés... tot el dia escoltant i parlant català. Ara, quan he tornat, parlo millor català que espanyol! –vaig acabar amb un somriure.


El meu amic francès va fer una ganyota d’incomprensió i menyspreu, com si digués “Per què??”, però al mateix temps, un home al meu darrere va cridar amb un gran somriure:


– Molt bé!


Em vaig girar i, de sobte, em vaig sentir com si fos en una frontera del conflicte lingüístic: darrere meu la gent de fora que entén poc la realitat catalana, davant Catalunya i jo, al mig, amb molta simpatia per tots dos.
 

Els culers al món

by aleksandra — last modified 15/03/2011 13:10

Sí que es pot aprendre català a Polònia i, a més, hi ha gent que ho fa! Un exemple: un amic meu polonès de Filologia Hispànica es va sorprendre quan va rebre la proposició de donar les classes de català a un senyor polonès que el volia aprendre. Normalment el meu amic dóna classes de castellà, així que seria la primera vegada que donaria classes de català...


Com que el possible alumne vivia molt lluny del centre de la ciutat, va proposar-li un preu força car per cada hora de classe i va demanar que l’alumne vingués a la casa seva. Es va sorprendre una altra vegada quan l'home va acceptar l’oferta i, a més, va precisar que només volia aprendre català, que el castellà no li interessava gens.


Per què? L'home era un culer, un gran seguidor del Barça, i volia aprendre la llengua del seu club favorit. Ja sabia cantar de memòria l’himne del Barça i ara volia saber què significa!

 

Llegint la ment dels catalans

by aleksandra — last modified 08/03/2011 08:49

Una cosa que em sorprèn molt és la inevitable pregunta “Quant de temps fa que vius aquí?” que segueix generalment la meva intervenció en català. Mai he sabut què respondre, ja que la veritable pregunta que hi ha darrere és “Quant de temps fa que estàs aprenent català?”. No és solament la meva imaginació, ja que el diàleg normalment és aquest:
 

– Quant de temps fa que ets aquí?
– Tres mesos
– Tres mesos! I ja parles tan bé català?
 

Sembla que els meus interlocutors no es plantegen la possibilitat que hagi après el català abans de venir a viure a Tarragona, com si l’únic motiu per aprendre’l fossin les exigències de la vida d’aquí! Després d’unes quantes converses així, de vegades responc “Aquest any, tres mesos, però ja vaig viure aquí abans”, resposta que sol estar seguida d’una mirada de comprensió. He optat per aquesta fórmula per estalviar-me explicacions, però potser hauria de vèncer la mandra i explicar que lluny d'aquí, cap al nord, més enllà d’Alemanya, hi ha la ciutat polonesa de Poznań, on tothom que vulgui pot aprendre català. I hi ha gent que ho fa...

 

Els 'profes' més durs

by aleksandra — last modified 01/03/2011 11:35
             – Hola, voldria fer-me un compte corrent. Quina documentació he de traer... ee... treure, emportar-me... portar?
             – Mira, tienes que traer tu número NIE, el DNI o pasaporte... –em diu a poc a poc i en to pedagògic la noia que m’atén al banc, que fa uns segons parlava en català amb el seu company.

Normalment, les persones autòctones no són conscients que, per a una persona estrangera, demanar una cosa en català en algun establiment o botiga requereix una concentració enorme i una voluntat de perfecció lingüística exercida fins al màxim punt: un petit error, dubte o vacil·lació pot significar que ens deixin de parlar català i ens comencin a parlar, a poc a poc i cridant, en castellà.

Dependentes bilingües

by aleksandra — last modified 22/02/2011 12:58

Entre les experiències més surrealistes que m’han passat últimament hi podria incloure un diàleg que vaig tenir amb una dependenta en una botiga de la roba. Em va atendre en dues llengües: espanyol i... anglès!


– Hola, bon dia.
– Hello! –dono la peça de roba a la dependenta perquè me la cobri i ella comença a buscar l'etiqueta– Ay, que no tiene la etiqueta... ¿De dónde la has sacado?
– Yy... de este pasillo... por ahí –fent un gest amb la mà, ja preparada per a l’anglès; com sempre, m’he desconcertat i he oblidat el català.
– Wait a moment, please.
– ... –continuo desconcertada.
– It’s fifteen euros –diu quan torna– ¿Quieres una bolsa?
– Sí.
– Thank you and goodbye!
 

Cap a la ràdio!

by aleksandra — last modified 18/02/2011 13:00

M'alegra informar-vos que el dietari ha tingut un èxit prou notable: el primer dia el van visitar gairebé 400 persones! Estic molt contenta que la idea us hagi agradat!

Així mateix, us convido a escoltar “1/4 de català”, una secció del programa El Matí de Tarragona Ràdio conduïda per l’Enric Garriga, del CNLT, que s’ocupa de l'actualitat lingüística, on parlo de com va néixer la idea de crear el dietari. M’hi va acompanyar una amiga meva, també polonesa, que em va visitar durant aquests dies. Vam aprofitar l'ocasió per comparar les nostres experiències amb el català: l’Agnieszka va estar un any Girona i les seves anècdotes són una mica diferents de les meves...

Si voleu escoltar l'entrevista cliqueu a enllaç de sota (és l'audició del 16 de febrer, la podeu baixar en la forma del podcast o escoltar-la directament a la pàgina):

http://www.tarragonaradio.cat/detallePrograma.asp?id=11012

A més a més, després de la publicació del dietari, al Servei de Política Lingüística vam rebre un mail de la Lale Mur, una noia d’Azerbaidjan que té un bloc molt semblant: viu a Tarragona i escriu un relat en català cada dia. Parla no només de la llengua, sinó també de la seva cultura i de les cultures que ha conegut i d'algunes historietes que li van passar. Us animo a fer-hi un ullada:

http://lalushrelats.blogspot.com

Resulta que hi ha més persones amb els mateixos problemes que jo...
 

Compartir


Segell Infoparticipa 2014 Tarragona 2018 Tarragona Patrimoni Mundial
© Ajuntament de Tarragona - Plaça de la Font, 1
43003 Tarragona - Tel. 977 296 100 - ajuntament@tarragona.cat