Esteu aquí: Inici Recursos Visita virtual al Centre d'interpretació de les fortificacions de Tarragona

Centre d'interpretació de les fortificacions de Tarragona

Centre d'interpretació de les fortificacions de Tarragona

Introducció

El Centre d'interpretació de les fortificacions de Tarragona, ubicat al Passeig Arqueològic, us ofereix una visió general de l'evolució del sistema defensiu de Tarragona al llarg de la història, des d'època romana fins que la ciutat deixa de ser plaça militar, el 1854, i finalment la muralla és designada Monument Històric Artístic, el 1884.

El naixement dels primers nuclis urbans va unit a la necessitat de la seva defensa. Per a això s'aprofitava l'orografia del terreny, i alhora s'hi afegien construccions més o menys fortes que cada vegada es van fer més complexes, especialment a partir de la proliferació de les armes de foc.

Al llarg del temps, les fortificacions, les muralles, les defenses, han tingut una sèrie de trets comuns:

  • Aprofiten el terreny, tant l'orografia com els recursos naturals. Protegeixen els defensors i dificulten l'atac enemic.
  • S'estructuren de forma jeràrquica perquè, en cas de pèrdua d'una part de les defenses, la resta del sistema pugui funcionar de manera independent.
  • S'organitzen de manera que cada part defensada tingui la màxima protecció possible.
  • Disposen d'uns accessos fàcilment practicables pels defensors i difícils per als atacants.

A més, les muralles, les fortificacions, tenen una altra funció que va més enllà de l'exclusivament militar: serveixen per delimitar el que és ciutat i el que és suburbi, el que és ciutat i el que és territori o camp.

Tarragona se situa sobre un turó d'uns 80 m sobre el nivell del mar, amb una orografia apta per a la defensa. A més, al costat sud hi havia una badia natural que amb el temps es transformà en el port de la ciutat. És un nus de comunicacions amb l'interior de la península Ibèrica i disposa d'aigua. Té, des de sempre, les condicions per ser un punt clau, i per tant per ser una plaça militar.

 

 del 218aC al 713dC Sala1 Sala2 Sala3 Sala4 Sala5

L'any 218 aC, a l'inici de la Segona Guerra Púnica, l'exèrcit romà estableix una primera guarnició dalt del turó on hi ha la ciutat ibera de Tarrakon. Aquesta serà la base militar i política durant el conflicte bèl·lic i la posterior conquesta d'Ibèria. Amb el temps, serà la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, capital de la Hispania Citerior o Tarraconensis.

En principi es va fortificar amb una muralla provisional, de pedres, fusta i terra. Més endavant, cap al 200 aC, es va construir una muralla ja més sòlida que encerclaria un espai no gaire gran: la base estable de Roma a Hispània.

Aquesta muralla la formen murs de 6 m d'alt i uns 4 m d'ample, de grans pedres irregulars o megàlits (opus siliceum), i es reforça amb torres amb un segon cos de carreus. Dins les torres hi hauria unes estances per a les tropes i per a artilleria de torsió, com eren les catapultes que disparaven per les seves espitlleres. Ens n'han arribat tres: la part inferior de la de l'Arquebisbe, la del Seminari i la de Minerva, que conserva el relleu romà més antic fora d'Itàlia.

Mentrestant, al costat del poblat de Tarrakon naixia un incipient barri de comerciants, mariners, famílies de les tropes... L'evolució de la conquesta d'Hispània fa que la base militar es converteixi en un centre polític, econòmic i militar de primer ordre. Ja no n'hi ha prou, amb una guarnició, un poblat i un barri (cannaba), sinó que cal una ciutat.

Entre el 150 i el 100 aC la muralla de la zona alta s'amplia fins al port. Sobre la construcció anterior, o de bell nou, es construeix una nova muralla de sòcol megalític més baix (2-3 m), i un segon cos de carreus fins a una alçada de 12 m. Té una amplada d'entre 5 i 6 m. Aquesta fase es conserva a la Part Alta de Tarragona, i en coneixem una porta monumental i sis portelles.

No sabem si encerclaria la ciutat ibèrica, cada cop més romana, ni com tancava el port. Però les descripcions del Renaixement i altres indicis fan pensar que envoltaria tota la ciutat romana, amb una extensió d'uns 5 km.

Poca cosa sabem de la muralla en època imperial, però era, sens dubte, objecte d'atenció. Sabem, per exemple, que un alt càrrec provincial en tenia cura. Una inscripció perduda de temps d'Adrià (122-123 dC) ens ho confirma: Gai Calpurni Flac, sacerdot (flamen) del culte imperial, curador del temple i prefecte de les muralles.

La muralla va evitar que al segle III els francs i els alamans arranessin la ciutat, encara que sí que ho van fer amb els seus barris exteriors. A partir del segle IV la ciutat es va retreure i va quedar de nou bipolaritzada entre la zona alta i el port. Però la muralla va continuar mantenint el seu sentit urbà, delimitant la ciutat (pomoerium) i separant-la del territori. Un exemple: no és fins al segle VI que trobem enterraments dins de la muralla, ja que la llei romana els prohibia.

La vella muralla romana va ser testimoni de la invasió araboberber del 713-714, quan Tàriq ibn Ziyad s'apoderà de la ciutat de Terracona, segurament de forma pacífica.

 

 Segles VIII a XVI Sala1 Sala2 Sala3 Sala4 Sala5

Torre de les Monges (s. XIV). Torre del Paborde o Arquebisbe (segle XII) sobre base romana del 200 aC.
Planta i alçat del castell del Patriarca (segles XII-XV) abans de la seva destrucció. Maqueta del Pretori
Dibuix del castell del Patriarca després de la seva voladura el 19 d'agost de 1813. Dibuix de Vicenç Roig, Vicentó. Maqueta del Castell del Patriarca Castell del Rei o Pretori (segles XII-XV), construït sobre una torre romana del segle I.

La invasió araboberber del 713-714 va posar fi a Terracona com a ciutat en el sentit ampli. La pèrdua de pes polític en època visigòtica, la fugida del bisbe Pròsper i la nova situació de la península Ibèrica deixen la ciutat en via morta fins a la conquesta feudal.

Tarraquna és gairebé una ciutat fantasma, entre andalusins, francs i senyors feudals, lloc d'emboscades, reduïda a un poble però plena de ruïnes meravelloses i fantàstiques. Al-Idrissí (493 H/1100-561 H/1166) ens diu que "és una ciutat dels jueus i té una muralla de marbre, construccions reforçades i torres fortificades".

L'any 1091 es restaura la seu episcopal, encara que Tarragona no és ocupada efectivament fins a la dècada entre 1119 i 1129, quan es dóna al bisbe Oleguer de Barcelona i Robert d'Aguiló inicia la colonització de la ciutat i el Camp.

Robert d'Aguiló va reparar les defenses de la ciutat, reduïda aleshores a la Part Alta. Va tancar el flanc meridional amb una nova muralla, en la separació de la plaça de representació del Concili Provincial i el circ: el Mur Vell. Les torres laterals que comunicaven circ i plaça de representació del Concili Provincial es van convertir en els castells del Bisbe de Vic (Audiència) i de Robert d'Aguiló (castell del Rei, o Pretori). Una altra torre, al costat de l'antiga plaça del recinte de culte, va passar a ser el castell de l'Arquebisbe (castell del Patriarca). Es va reparar la muralla romana i una de les torres es va convertir en el castell del Paborde.

La Tarragona medieval va ocupar aviat l'antic espai del circ, que coneixem com el Corral. Les guerres entre Pere III i Pere de Trastàmara (1356-1375) van obligar a emmurallar viles i ciutats catalanes. Mitjançant diverses ordres, Pere III mana fortificar la ciutat, i el 1369 disposa que es construeixi una nova muralla davant la façana del circ, la que coneixem com el Mur Nou o la Muralleta. Al segle XV, la Guerra Civil Catalana (1462-1472) va enfrontar la Generalitat amb el rei Joan II. El 1462 la ciutat va ser assetjada per les tropes reialistes. Va ser la primera vegada que es va utilitzar de manera generalitzada l'artilleria de foc en un setge a Tarragona. L'atac va malmetre la Muralleta i es va poder aturar a l'alçada del Mur Vell.

Amb l'arribada de l'artilleria de foc, la manera de fer la guerra canvia sensiblement. Els murs verticals i alts, de tàpia, maçoneria o carreus, no resisteixen bé els impactes de les noves armes, i els arquitectes italians plantegen un nou sistema de defensa: murs més baixos, en talús, i reforços dels punts dèbils de les muralles amb bastions o baluards.

Així, al llarg del segle XVI la muralla de Tarragona es veurà reforçada amb baluards: Sant Climent, Sant Antoni, Carles V, Santa Bàrbara o Fortí Negre, Torre Grossa. I per defensar el port s'aixeca una nova torre prop del mar. L'eixample cap al sud, en temps del cardenal Cervantes (1568-1575), va comportar que aquest prelat endegués una nova muralla, amb nous baluards -de Sant Pau i Santa Clara-, que no es va completar fins al segle XVII.

Hi ha una constant en tots els temps: la construcció d'aquestes defenses va ser penosa i llarga, per manca de recursos, i amb l'afegit dels atacs de corsaris nord-africans.

I la muralla romana de la ciutat baixa? Encara estava dempeus però, de mica en mica, al llarg dels anys, es va anar desmuntant, ja que feia nosa o bé servia de pedrera per a noves edificacions.

 

 Segles XVII a XVIII Sala1 Sala2 Sala3 Sala4 Sala5

Al llarg dels segles XVII i XVIII les fortificacions de Tarragona tenen un important desenvolupament per causa de les guerres europees i el seu ressò peninsular. Estem en uns temps difícils en què la monarquia espanyola és contestada, tant a la mateixa Península com a la resta d'Europa: Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), dels Segadors (1640-1659), dels Nou Anys (1688-1697), de Successió (1700-1714) i Gran (1793-1795).

Les muralles romanes i medievals, amb els baluards del segle XVI o la muralla inconclusa del cardenal Cervantes, eren insuficients. Durant molts anys se succeïren les reparacions i els reforços, sempre amb manca de recursos i gairebé mai amb finançament reial. Però amb això no n'hi havia prou: calia una planificació de les fortificacions d'acord amb els nous sistemes de fer la guerra. El resultat, però, no va ser reeixit, com ho demostra el setge de la ciutat del 1811.

La Guerra de Separació o dels Segadors (1640-1659) va deixar Tarragona sota l'òrbita militar castellana, a diferència de la resta de Catalunya, sota control francocatalà. Pedro Fajardo, marquès de Los Vélez, converteix la ciutat en plaça forta. Els esforços per fortificar-la es materialitzen en dos projectes successius que marquen les bases del que ha de ser la posterior evolució de les defenses. Però al mateix temps els exèrcits francocatalans posen setge a la ciutat el 1641 i el 1644. Posteriorment, les fortificacions reben un nou impuls arran de la Guerra de Successió (1700-1714), especialment en el període de l'estada de les tropes angleses, entre 1709 i 1713.

El desenvolupament dels projectes de defensa de Tarragona al llarg dels segles XVII i XVIII va tenir diversos fronts. El primer seria el reforç de les fortificacions de la Part Alta, amb una contramuralla al costat de mar, al passeig de Sant Antoni, i la construcció de diversos baluards exteriors com a avançada de les defenses. Després se'n va fer una altra a la banda de terra, que ara és el Passeig Arqueològic. El segon projecte va ser recuperar la idea del cardenal Cervantes d'estendre les defenses fins al port, especialment el costat interior, més fàcilment atacable. Tot seguint el traçat de la muralla romana de la ciutat baixa, es van anant construint noves cortines i baluards, i a partir de mitjan segle XVII els esforços van continuar amb la muralla que defensaria el port.

Un tercer front va ser construir una línia de defensa de costa i de la carretera a Barcelona, formada pels fortins de la Reina Anna Stuart i de Sant Jordi i la Plaça d'Armes, que enllaçava amb la línia més exterior de defenses, amb els fortins de la Creu i el nou de Sant Jeroni o el de Staremberg a l'est, i els de Sant Pere i el Rei al nord. Però calia completar les defenses més exteriors, cosa que no es materialitza fins a la Guerra del Francès, amb un fortí a les Forques Velles (Oliva) i tres més al Loreto, la muntanya dels Ermitans i l'Arrabassada.

Baluard de Sant Magí (segle XVII). Plànol de la ciutat de Tarragona d'Antonio Alcedo, publicat a España Sagrada, vol. XXIV, d'Enrique Flórez, 1769.
Vista de les fortificacions des de l'Oliva als anys trenta del segle XX.
Fortí de Sant Jordi (segle XVIII).
Baluard de Sant Diego (segle XVII).
Maqueta del Fortí de Sant Jordi. Maqueta del Baluard de Sant Diego.
 

 Segle XIX Sala1 Sala2 Sala3 Sala4 Sala5

Fortí de l'Oliva a finals del segle XIX.
Pla de la Seu, escales i catedral de Tarragona. Destacat escenari de l'assalt.
Maqueta de Tarragona durant el setge
Plànol de la ciutat on es marquen els edificis amb desperfectes causats per la Guerra del Francès, 27 d'abril de 1838. (AHCT).
Indicació sobre plànol de la Part Alta de Tarragona de les voladures ocasionades per l'exèrcit napoleònic en la seva fugida el 19 d'agost de 1813.

L'afany per fortificar la ciutat continua a principis del segle XIX, afavorit per l'esclat de la Guerra del Francès (1808-1814). Des dels primers moments, les defenses de Tarragona són objecte d'atenció i s'hi dediquen importants quantitats de diners i d'esforç humà per millorar-les. Es temia que tard o d'hora la ciutat fos assetjada.

Aquest temor porta a accelerar els treballs entre 1809 i 1810, en què no tan sols es reparen les velles muralles, cortines i baluards sinó que s'alcen noves edificacions com els fortins del Francolí, dels Ermitans, Loreto i Oliva, primera línia de defensa de la ciutat.

Però les fortificacions de Tarragona no eren més que una sèrie de construccions inacabades, obsoletes, deteriorades, difícils de defensar i mal planificades. De fet, la ciutat no va poder suportar el setge de l'Armée d'Aragon entre maig i juny de 1811.

La presa del fortí de l'Oliva, el 29 de maig, va ser el preludi de la caiguda de la ciutat un mes després. Perduda l'Oliva, les tropes franceses van tenir un excel·lent punt d'atac a la Part Alta, mentre que des del Francolí van castigar les defenses de la ciutat baixa fins que van poder entrar a la zona del port. El bombardeig de la muralla de Sant Joan va obrir pas a l'assalt final, la tarda del 28 de juny de 1811. Tres dies de mort i saqueig van ser el resultat ordenat o consentit pel general Suchet, qui va rebre el títol de mariscal després de la presa de Tarragona.

Ja en mans napoleòniques, les fortificacions van ser adobades en previsió d'un contraatac dels exèrcits espanyols. Finalment, la retirada de les tropes invasores, la nit del 18 d'agost de 1813, va anar acompanyada de la destrucció prèvia de les defenses i castells de la ciutat (Arquebisbe, Patriarca, Rei), una clara política de terra cremada, per tal de deixar Tarragona inservible com a plaça forta. Vint-i-tres mines de pólvora van fer la feina.

Anys més tard es van executar noves obres de fortificació, com la cortina des del baluard de Sant Francesc fins al Llatzeret, el baluard de la Reina Amàlia... Durant el Trienni Liberal (1820-1823) es va plantejar la refortificació de Tarragona enderrocant la muralla de Sant Joan, però finalment la idea es va descartar. La lenta recuperació de la ciutat, en part gràcies al port, va dur a la necessitat d'enderrocar les fortificacions per afavorir el creixement urbà. El 1854 la piqueta va començar, ara sí, amb la muralla de Sant Joan, i el 1868 Tarragona deixa de ser plaça forta.

Al llarg dels anys, fins al segle XX, les velles cortines són enderrocades, de nou una operació urbanística lenta i costosa, i que fins i tot va fer perillar la muralla romana, que va ser declarada Monument Històric el 1884.

 

Plànol del Setge de Tarragona de 1811

2. Torre d'en Tintorer 3. Baluard del Roser (Pàrq. Saavedra) 5. Fortí Negre 6. Baluard de Sant Diego (Cos de guàrdia) 7. Aqüeducte de l'Oliva 8. Baluard de Sant Pere 9. Fortí de l'Oliva 10. Baluard de Sant Magí 11. Baluard de Staremberg 12. Baluard de Sant Antoni 13. Baluard de Sant Jeroni 14. Baluard de Sant Climent 15. Castell del Rei 16. Torre de les Monges 17. Fortí de Sant Jordi 18. Fortí de la Reina Descarregar Plànol en PDF
 

  Audiovisuals Sala1 Sala2 Sala3 Sala4 Sala5

En aquesta sala podeu veure els següents audiovisuals:

L'audiovisual El setge de Tarragona 1811, dirigit per Mario Pons i coordinat pel Servei d'Arxiu i Documentació Municipal, s'ha produït per a ser projectat en el Centre d'Interpretació de les defenses de Tarragona.

L'audiovisual Les fortificacions de Tarragona explica com van evolucionar al llarg dels segles les construccions defensives i els mostra la seva relació amb l'evolució de la ciutat.

 
 

© Ajuntament de Tarragona - Plaça de la Font, 1 - 43003 Tarragona - Tel. 977 296 100 - ajuntament@tarragona.cat
Inici - Telèfons i adreces d'interès - Contactar amb l'Ajuntament - Sobre aquest web - Avís legal