Al llarg de 4 dies ens acompanyaran les veus d’Arcadi Oliveres, president de la Universitat Internacional de la Pau (UNIPAU), de Natàlia Martínez, membre del Fons Català de Cooperació, i de Josep Alcoceba, responsable de la Xarxa de Cooperació al Desenvolupament del Sud de Catalunya.

Amb ells caminarem a través de diferents aspectes de la Justícia Global, sobre com el deute extern s’ha convertit en etern i marca el desenvolupament, reflexionarem sobre si el municipalisme és un actor clau per combatre la Covid-19 i quin paper juguen en la construcció de Justícia Global entitats i organitzacions del Camp de Tarragona.

Perquè com diu Josep Ramón Giménez, de la Lliga dels Drets dels Pobles “ la Justícia Global és com l’horitzó que no arribes mai a  tocar, és un propòsit, una lluita per aconseguir les igualtats, per aconseguir superar l’espoli que es fa en els països sobretot del sud econòmic per part dels països rics” i parlar d’aconseguir igualtats és “parlar de millorar les condicions de vida de les persones que pateixen aquest sistema que genera guerra i exclusió, aquí i arreu, però no només en les condicions materials i econòmiques sinó també en totes aquelles que garanteixen la plena igualtat de les persones i que fomenten la participació e empoderament de la gent” segons paraules de Sònia Herrera.

Per saber-ne més

Introducció Justícia Global

• Campanya 100% Justicia Global

Un portal de LaFede.cat ple de recursos i eines sobre Justícia Global. 

• Ecofeminismes per la Justícia Global 

Sonia Herrera, de Cristianisme i Justícia, i Lola Badenes, de Suds, reflexionen sobre la justícia global en relació al sistema patriarcal i la visió colonial.

• Justícia Global. Dossier Crític. AAVV.

Aborda els conflictes Nord-Sud en aspectes com la desigualtat socio-econòmica, el feminisme o el medi ambient. Coordinada per Sergi Picazo, en col·laboració amb LaFede.cat, i amb la participació, de referents del món social i solidari.

Resum

Vivim immersos en l’era de la hiperconnectivitat i la Internet de les coses, però també en un moment de creixent inestabilitat i incertesa generalitzada. Una evolució que precaritza les nostres relacions laborals i, en conseqüència, minva les nostres decisions vitals i personals.

En tot aquest procés fins i tot el paper de l’Estat com agent regulador és cada vegada menor, fins al punt que se’ns repeteix constantment que aquest ja no pot mantenir el pacte establert amb els diferents agents socials, l’Estat del Benestar, i que era la pedra angular del model socioeconòmic viscut al llarg dels últims setanta anys. De fet, la covid-19 ha evidenciat que qualsevol mesura presa pel Govern se sustenta sobre un deute des de fa temps inassumible.

En aquest procés accelerat i generalitzat de privatització i precarització, també dels Drets Humans, les entitats de cooperació i medi ambient poden jugar un paper fonamental com altaveu de la ciutadania en la no acceptació i rendició. Les entitats de cooperació del Camp de Tarragona es troben amb la dificultat afegida d’haver petit una reducció dràstica, no és el cas de la ciutat de Tarragona, dels pressupostos dels seus respectius ajuntaments. Una situació que continuarà sent igual fins que no es deixi de percebre la cooperació com quelcom d’irrellevant i aliè a l’estratègia pública dels nostres governs.

​Context: el paper de la cooperació en la transició cap a un nou model socioeconòmic

El model socioeconòmic viscut fins a l’actualitat se sosté sobre uns pilars cada vegada més debilitats: plena ocupació, demanda de treball contínuament creixent, salaris indexats a la inflació i esperança de vida reduïda després de la jubilació. Un model que fa fallida davant de l’expressió més salvatge del neoliberalisme, aquell sustentat en el creixement infinit i que ja ha aconseguit que la meritocràcia impregni i predomini en tots els àmbits laborals i socials, fins al punt que es criminalitza a la persona en situació de pobresa.

Aquesta cursa al creixement infinit es focalitza en la millora de la productivitat i l’eficiència dels processos de producció. Un sistema on, tot i que sempre se’ns havia explicat al contrari, no existeix una llei natural que garanteixi que tots els llocs laborals destruïts són automàticament convertits en altres necessitats. Això no és així. I quan adaptem aquest discurs estem replicant, de nou, allò del mèrit de la persona que s’ha adaptat i el fracàs de qui no ha fet.

Així doncs, l’automatització de molts processos (machinelearning), el fort paper de l’economia de serveis estacionals, fins i tot el canvi en els models de consum, té una conseqüència directa en la flexibilització i la precarietat del mercat laboral. Els contractes per projectes i canvis freqüents de feina, inclús la combinació de diverses feines, ja són una realitat. Un fet també assumit pel conjunt de la ciutadania. Fins i tot idealitzat. El fet de ser flexibles, de no rendir-se, de superar-se un mateix i d’aprenentatge permanent són venuts com a positius per sobreviure en un mercat laboral salvatge. És tot allò de guanyar experiència i fer currículum acceptant, fins i tot, treballar gratuïtament els primers mesos després de la universitat o l’escola de formació.

Aquesta precarització del mercat laboral i la conseqüent reducció de la capacitat recaptatòria de l’Estat resulta evident que aquest no pot seguir assumint els compromisos establerts amb el pacte abans mencionat. Almenys fins que les seves preferències de despesa no canviïn. De moment, però, és la persona treballadora qui està assumint aquestes noves responsabilitats. La conseqüència directa d’això, ja la coneixem totes, i no és altra que la privatització dels plans de pensions, del servei sanitari, l’educació, etc.

Potser el més greu de tot plegat és que en l’àmbit nacional i supranacional no s’està fent res per aturar l’acceleració de la pobresa i desigualtat que aquest nou model està provocant. És més, aquests darrers mesos hem vist com la UE o els Estats Units semblaven estar més preocupats per enfortir les fronteres i evitar el contagi, i aquí no estem parlant de la Covid, dels territoris i persones migrants que fugen d’una situació extremadament vulnerable. 

Radiografia de la cooperació al Camp de Tarragona

Segons la base de dades creada específicament per la realització del Manual dels ODS i Guia d’Entitats de Cooperació i Medi Ambient del sud de Catalunya, actualment hi ha actives al Camp de Tarragona un total de 49 ONGD, més de 10 entitats de medi ambient i 9 agrupacions de segon grau. D’aquestes, un 62% van participar de forma directa en la realització d’aquest projecte aportant unes dades que serveixen per fer una petita radiografia del territori.

Un territori caracteritzat, i això no agradarà a molts llegir-ho, per una manca de coordinació entre entitats de diferents ciutats i entre el conjunt d’entitats i el govern central. Una mancança, això sí, en la que s’està treballant des del passat mes d’octubre amb la creació de la Xarxa de Cooperació al Desenvolupament del sud de Catalunya (la XCD), tot i que encara està en procés de creació i consolidació en el territori. Un territori heterogeni on les voluntats i/o capacitats de cada govern local vers el seu departament de cooperació expliquen, en part, la relació, coexistència i anhels de les entitats d’aquella ciutat. Fins i tot la tipologia d’aquestes.

En el cas de la ciutat de Tarragona, per exemple, la qual compta amb el pressupost més elevat, més de la meitat de les entitats de cooperació són delegacions d’altres ens més grans. El departament de cooperació de l’Ajuntament de Tarragona té un pressupost estimat per aquest any 2020 de 490.000€, mateixa xifra que l’any anterior, el qual representa al voltant del 0,4% del pressupost total. Aquesta quantitat, tot i lluny de l’històric reclam del 0,7% està molt per sobre dels pressupostos d’altres ajuntaments com el de Reus (pressupost previst de 45.000€ per l’any 2020) o Cambrils.

Àmbits treballats i reptes per les entitats de cooperació del Camp de Tarragona

Els àmbits més treballats pel conjunt de les entitats que van participar en el projecte abans mencionat són el de gènere, desigualtat, pobresa i pau. També resulta destacable com, tot i que el 71% de les entitats consideren que tenen un coneixement bo o molt bo de l’Agenda 2030 de Nacions Unides, aquestes no han participat mai en cap formació organitzada pels seus respectius ajuntaments.

Per tant, en un moment en que l’Agenda 2030 sembla haver-se apoderat de tots els plans estratègics públics, o almenys la imatge del logotip és present arreu, la realitat és que aquests objectius, si es treballen, continuen fent-se de portes endins. Això suposa una preocupant contradicció amb l’argument bàsic d’aquesta Agenda, aquell que ajuda als més escèptics a diferenciar aquesta agenda dels fracassats Objectius del Mil·lenni de l’any 2000, i que no és altra que la voluntat, i necessitat, d’incloure a tots els agents públics i privats en l’assoliment del conjunt dels objectius.

De fet, el doble rol que crec que han d’executar les entitats de cooperació i medi ambient és el següent: primer de tot, continuar treballant en la conscienciació ciutadana perquè no s’acceptin la pèrdua dels Drets Humans més fonamentals. Drets encara més vulnerables en contextos de por. I una pandèmia mundial n’és un clar exemple. En segon lloc, acceptant, revistant i acompanyant tot aquell projecte realitzat per govern i empresa i que cerqui l’assoliment d’aquests Objectius comuns per a totes.

Perquè les entitats de cooperació puguin assumir aquest encàrrec cal que empresa però sobretot govern vulguin cedir aquest rol, fet que no passarà fins que no es deixi de percebre la cooperació com a quelcom menor i aliè a l’estratègia pública general. Una voluntat que no serà creïble fins que els pressupostos dedicats a la cooperació siguin estables, i no hagin de patir fortes retallades per un canvi de govern o una crisi econòmica, o, simplement, fins que els valors defensats per la cooperació estiguin presents de forma transversal en el pla estratègic dels governs locals i nacionals. 

Josep Alcoceba

Economista, responsable de la Xarxa de Cooperació al Desenvolupament del Sud de Catalunya, URV.

Per saber-ne més

• Xarxa de Cooperació al Desenvolupament al Sud de Catalunya.

• Centre de Recursos de Cooperació, Pau i Drets Humans. 

Agrupa tot el material que sobre aquests àmbits té l’Ajuntament de Tarragona. Hi pots trobar llibres, pel·lícules i materials pedagògics sobre economia, comerç just, solidaritat, pau, drets humans, sobirania alimentària, gènere...

• El delito de ser pobre. Una gestión neoliberal de la marginalidad. Sales i Campos, Albert. Icaria editorial. 

• Las políticas de la ecología social. Municipalismo libertario. Janet Biehl, con una entrevista a Murray Bookchin. Virus editorial. 

• Planificando desde abajo. Una propuesta de planificación participativa desentralizada. Harnecker, Marta y Bartolomé, José. El Viejo Topo.

• Recetas Municipales 2. Zemos98.

2:13 Estado del municipalismo 2:23 Participación ciudadana y transparencia 17:31 Procesos judiciales y medios de comunicación 19:41 Relación con los movimientos sociales 27:06 Cuidados y municipalismo

Gala Pin (ex-concejala de Barcelona en Comú), Claudia Delso (concejala por Marea Atlántica en A Coruña), Elena Giner (ex-concejala en Zarazoga en Común), Ysabel Torralbo (ex-concejala de Málaga Ahora) y Guillermo Zapata (ex-concejal por Ahora Madrid) charlan sobre la relación con los medios de comunicación, los procesos judiciales que han sufrido, los mecanismos establecidos de participación ciudadana y transparencia, el vínculo con los movimientos sociales o su relación con los cuidados durante la legislatura.

Pobresa i desigualtats en un món en crisi: és el municipalisme un actor clau per combatre la Covid-19?

Els efectes devastadors converteixen la pandèmia no només en una crisi sanitària sinó també en una crisi econòmica i social que recaurà sobre els col·lectius més vulnerables

"Avui dia, la solidaritat és de rigor al món. Els països del Sud estan molt amenaçats, les condicions són extremadament difícils i la solidaritat, ara mateix, s'imposa." Amb aquestes paraules l'alcalde de la comunitat de Gueule Tapée Fass Colobane, a Dakar (Senegal) interpel·lava a la cooperació municipalista per poder seguir treballant en els projectes que tenen en marxa amb l'ajuda de molts municipis catalans. I és que la Covid-19 ha sacsejat tots els racons del planeta i posa en qüestió el propi model de desenvolupament vigent. Els efectes ja són devastadors convertint aquesta pandèmia no només en una crisi sanitària sinó també en una greu crisi econòmica i social que recaurà, un cop més, sobre els col·lectius més vulnerables.

Les previsions d'organismes internacionals com Nacions Unides o l'Organització Internacional del Treball són altament preocupants i ja s’estan començant a complir:: 60 milions de persones cauran en situació de pobresa extrema (menys de 1,73 €/dia), les persones que pateixen fam aguda es podria duplicar durant el 2020 i arribar fins als 265 milions i es perdran més de 300 milions de llocs de feina al món. En aquest context, abandonar la població més vulnerable a la seva sort no és una opció i la cooperació municipalista esdevé un actor clau per teixir xarxes de suport entre governs locals i donar una resposta global i coordinada a una pandèmia que traspassa fronteres.

Des del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD) s'ha organitzat aquesta resposta a través de la posada en marxa de la campanya "Món local Covid-19". Una crida a la solidaritat municipalista amb l'objectiu de no perdre tota la feina desenvolupada als països de Sud durant tots aquests anys i de donar suport a les comunitats més vulnerables per lluitar contra la pandèmia als seus territoris.

Un virus desigual que afecta els grups més vulnerables

Els efectes adversos de l'arribada del coronavirus no ha fet més que augmentar les desigualtats i agreujar les condicions de vida d'aquells col·lectius que ja eren vulnerables abans de la pandèmia. Amèrica, per exemple, és un dels epicentres de la pandèmia i la línia de contagis creix a la vegada que descendeixen els índexs de desenvolupament i augmenta la fam. Els mesos de pandèmia no només han col·lapsat les estructures sanitàries, el confinament i les mesures de prevenció del virus han provocat una pèrdua d'ingressos pràcticament total, especialment en aquelles zones on predomina el sector informal. "Al municipi d'Aguacatán, a Guatemala, la principal font d'ingressos prové de l'agricultura. La manca de mobilitat no ha permès conrear ni comercialitzar els productes dels quals viuen moltes famílies de les zones rurals". Ho explica Consuelo Mendoza, de l'Associació de persones amb discapacitat ASOPEDI. Totes aquestes mesures han provocat una parada en la seva activitat, el que implica deixar d'atendre a un col·lectiu especialment vulnerable en aquest territori, infants i joves amb diversitat funcional.

A Àfrica, els efectes de la pandèmia van molt més enllà del nombre de casos positius. El continent econòmicament més pobre esdevé també el més vulnerable davant una recessió econòmica mundial que, a més, pot provocar situacions de caos polític que perpetuïn o despertin conflictes latents. A La Casamance, Senegal, el FCCD amb la col·laboració de diversos municipis catalans està desenvolupament un projecte de sobirania alimentària, agricultura sostenible i autogestió de recursos que ha donat esperança a moltes famílies de la comunitat. L'arribada del virus i les conseqüents mesures per evitar la seva propagació han tingut conseqüències nefastes sobre l'activitat econòmica delaregió. Seydou Wane, secretari general del Forum pour un Développement Durable Endogène (FODDE), entitat responsable del projecte, explica que "la restricció de desplaçaments i el tancament de mercats han provocat que moltes famílies es trobin sense la possibilitat de vendre els seus productes ni tampoc d'abastir-se d'aliments bàsics."

A altres territoris, com a Haití, plou sobre mullat. Amb el 65% de la seva població sota el llindar de la pobresa, Haití viu un context de crisi econòmica crònica, amb un teixit social trencat que ha de fer front a una emergència alimentària que, ara, se suma als efectes derivats no només de la pandèmia, sinó també del pas de la tempesta Laura i l'huracà Marco, fa uns mesos. Territoris que ja vivien una situació d'emergència abans de la Covid-19 i que ara no compten ni amb els recursos ni amb les estructures bàsiques suficients per abordar una crisi sanitària mundial. Aquest també és el cas del Congo, on la lluita contra el coronavirus se suma a la lluita contra altres malalties oblidades com la Malària, el Còlera, l'Ebola o el Zika.

Presons a cel obert en temps de Covid-19: els camps de persones refugiades

Per a les persones refugiades, desplaçats interns i demandants d'asil, la pandèmia no fa més que empitjorar les ja infrahumanes condicions de vida que pateixen. Segons dades de l'ACNUR, més del 80% de les persones refugiades viuen en països de renda mitjana-baixa, molts dels quals tenen sistemes de salut fràgils que no poden fer front a una pandèmia d'aquestes característiques. La gran majoria d'aquestes persones sobreviuen en camps de refugiats, assentaments densament poblats, amb baixes condicions de salubritat, sense accés a aigua potable i amb carències importants de productes bàsics d'higiene.

Una situació que esdevé un autèntic polvorí davant un virus com el que ens ocupa. S'ha pogut veure fa unes setmanes, amb l'incendi al camp de Mòria, a l'illa de Lesbos (Grècia), on més de 13.000 persones, que malvivien en un espai preparat per a 3000, han hagut de ser evacuades per un incendi que ha deixat el poc que tenien convertit en cendres. Els contagis havien arribat a un espai massificat que no comptava amb cap mesura de seguretat i prevenció. Al contrari, des de l'arribada de la Covid-19 les mesures de confinament van deixar atrapades a totes aquestes persones, prohibint la seva sortida del camp i evitant que tinguessin accés a aliments, medicines o productes bàsics.

Però la vulneració de drets no s'acaba aquí. Amb l'excusa de la pandèmia, països com Grècia han suspès el dret a sol·licitar asil, el que està provocant que s'apliquin polítiques de deportació o devolucions en calent. En els darrers mesos, s'han documentat molts casos on s'ha fet ús de la força per portar a terme aquestes devolucions que violen el dret internacional. El Legal Centre Lesvos, entitat formada per advocats que lluita per defensar els drets de les persones refugiades al camp de Mòria, van publicar un dossier on explicaven tots aquests casos. El FCCD col·labora amb aquesta entitat de la mà de La Garriga Societat Civil en un projecte permanent de suport legal a persones refugiades. Lorraine Lette, coordinadora del centre, manifesta la seva preocupació davant aquests fets: "Hem vist com el govern utilitzava la pandèmia i la restricció de moviments per justificar detencions arbitràries a persones migrant i per impedir que persones procedents de Turquia arribin a les costes gregues, abandonant-les al mar".

La resposta de la cooperació municipalista: campanya "Món local Covid-19" i "Solidaritat a fons"

L'Associació de persones discapacitades ASOPEDI a Guatemala, el projecte de sobirania alimentària i agricultura sostenible de FODDE al Senegal, les campanyes d'emergència a Haití i al Congo, o el projecte del Legal Centre Lesvos al camp de Mòria, a Grècia, són només uns pocs exemples dels projectes que formen part de la campanya "Mon local Covid-19". Aquesta campanya, posada en marxa el passat mes de maig, té l'objectiu de reforçar la cooperació municipalista davant els efectes que la Covid-19 està tenint als països del Sud.

Un total de 18 projectes d'arreu del món formen part de la campanya, que proposa actuar en iniciatives que facilitin l'accés a la salut, a l'aigua, al sanejament i la higiene, l'accés a la informació i al refugi digne. També s'aposta per donar resposta a aspectes col·laterals generats per la Covid-19 com són la seguretat alimentària, la pèrdua de mitjans de vida o l'accés a protecció i recursos econòmics. Gràcies a les aportacions d’una vintena d’ajuntaments catalans que han participat en la campanya, alguns d'aquests projectes ja s'han pogut posar en marxa, i si es compleixen les previsions dels ajuntaments que han informat que aportaran, es podria arribar a cobrir tota la campanya.

La campanya "Món local Covid-19" ha anat acompanyada des del seu llançament de la campanya de comunicació "Solidaritat a fons" un seguit d'accions comunicatives adreçades als ajuntaments catalans i a la ciutadania en general. L'objectiu de la campanya és posar en valor la cooperació municipalista, especialment en aquest context complex, i animar als ajuntaments a participar, no només fent aportacions econòmiques sinó també responent els missatges que han rebut des de diferents contraparts del territori a través dels vídeos que es poden visualitzar a la web de la campanya.

Venen temps difícils. Davant l'amenaça de la pandèmia, la cooperació municipalista té l'oportunitat de contribuir en la lluita global contra el virus i contenir el risc d'extensió. Enfortir la institucionalitat local dels països del Sud, col·laborar de manera permanent amb processos locals alineats amb l'Agenda 2030, col·laborar amb el desenvolupament sostenible, la defensa dels Drets Humans i les vies sanitàries segures són accions imprescindibles per donar resposta a la pandèmia de la Covid-19, però també a altres crisis com la de les persones refugiades o l'emergència climàtica. Reforçar les polítiques de cooperació al desenvolupament esdevé clau en un món globalitzat com el que vivim, que ja ha demostrat que depenem els uns dels altres i que ningú està fora de perill fins que no ho està tothom.

Fons Català de Cooperació

Per saber-ne més

• Món Local Covid-19. Fons Català de Cooperació.

Campanya d’emergència per fer front als efectes de la covid-19 en projectes actius a països on la cooperació municipal és més present.

• Campanya Solidaritat a Fons. Fons Català de Cooperació.

Vol visualitzar la resposta solidària a la lluita contra la Covid-19 a nivell internacional i reivindicar que la cooperació municipalista és més necessària que mai. L'objectiu d'aquesta campanya és teixir xarxes de suport entre els governs locals de tot el món per tal de no deixar ningú enrere.

• Trobada Internacional de municipalisme i economia solidària. 

• Ciutats Defensores dels Drets Humans.

Projecte en el que participen 27 ajuntaments i 9 entitats i institucions catalanes implicades en la defensa i promoció dels drets humans a escala local i global. Coordinat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i gestionat per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat.

El deute extern marca el desenvolupament

Ara fa vint anys,  amb motiu del canvi de segle i d’alguns bons propòsits que en ocasions l’acompanyaren, van proliferar per part de les ONG i de diferents organismes internacionals algunes campanyes per promoure la cancel·lació del deute extern dels països en desenvolupament.

Els resultats , des de el punt de vista de la condonació, foren més aviat molt minses però les campanyes serviren – i serveixen encara – per copsar la importància que l’assumpció i el pagament del deute suposa per aquests països.

En efecte, els condicionants del desenvolupament no es limiten pas als fluxos financers entre el Nord i el Sud, però hi tenen tanmateix una importància notable. Un elevat deute extern i un encariment en el seu servei (amortitzacions més interessos) significa una disminució dels recursos dels  que disposen els països afectats per finançar les seves necessitats d’inversió. En certa manera representa l’altra cara de la moneda del anomenat “ajut al desenvolupament”.

L’ajut al desenvolupament, quina part majoritària és l’ajut oficial al desenvolupament, i que és el que atorguen  les administracions públiques, és considera sovint com el instrument de mesura dels esforços de solidaritat que realitzen els països amb rendes altes envers aquells que es troben en vies de desenvolupament. L’instrument de mesura és el que varen fixar les Nacions Unides l’any 1972 i que aconsellava als primers d’aquells països a realitzar una entrega anual als segons d’una quantitat que signifiqués el 0,7%  del seu PIB.

Malgrat els prop de 50 anys transcorreguts des de tal proposta, tan sols uns pocs països en el món, han fet efectiva la quantitat recomanada. Però aquest no és pas l’únic problema. N’hi ha dos que es donen permanentment i que desvirtuen el sentit de la proposta de les Nacions Unides. En primer lloc, el fet de que amb el temps transcorregut des,  de 1972,  s’han engrandit notablement les diferències de renda entre els uns i els altres països i que, en conseqüència, esdevé il·lusori pensar en que tals diferències podran ésser cobertes pel tantes vegades referit 0,7%. I en segon lloc l’evidència de que, actualment, molts fluxos financers entre els dos grups de països als que ens referim, actuen justament en la direcció contrària de la pretensió volguda i justament impacten de manera negativa en el indicat propòsit de facilitar el desenvolupament. Normalment no se’n parla gaire però val la pena tenir-los presents al parlar, com es aquest cas, de cooperació. Veiem- ne els elements més representatius.   

Cal referir-se  en primer lloc al  detriment que per a molts països representa el comerç internacional. En efecte en els darrers anys hem sentit parlar sovint del anomenat “comerç just”. Si en contemplem les seves condicions (preus aplicats, polítiques comercials proteccionistes o lliurecanvistes, restriccions quantitatives, etc), ens donarem compte que poques vegades el comerç es pot qualificar d’aquesta manera si no que més aviat beneficia als qui tenen més poder de negociació. Els resultats es fan notar greument en els saldos desfavorables  que presenten les balances comercials dels països en desenvolupament, afectades per uns preus en els que ells hi tenen poca influència.

També cal tenir presents les transferències de capitals, fruit dels seus beneficis i del cobrament de patents, que les empreses transnacionals han reciclat cap a les seves seus centrals – sovint paradisos fiscals – i que no han restat pas en els països on s’han generat els guanys.  

I, en darrera instància no es pot pas oblidar l’element que indicàvem  més amunt i que és el del pagament del deute extern. Deute, generat en bona mesura per la corrupció dels dirigents d’ambdues bandes i també pels interessos, comissions i sobrecàrrecs abusius cobrats pels creditors. Deute quin pagament és exigit, sovint en condicions draconianes (interessos elevats, primes de risc etc.) i que suposen una veritable sangonera pels deutors.

Sumant tots els elements esmentats,i d’altres com el deute ecològic, que no hem considerat i que molts expliciten amb raó,  ens donarem compte de que els fluxos financers que van del Sud cap al Nord, superen àmpliament els de la direcció contrària . En conseqüència i molt probablement, més que les peticions d’augment de l’ajut, el que resulta imprescindible, tal com s’ha demanat moltes vegades, és pressionar per la condonació del deute que, per les raons que acabem de veure, es pot considerar en bona mesura  com a il.legítim.

Reflexionant sobre aquesta proposta es probable que hi hagi qui pensi que a l’estat li  falten recursos per tal de tirar-la endavant. No es pas cert i crec que dos exemples ho poden ben acreditar. Recursos els trobaríem fàcilment per exemple, seguint una vella proposta de l’assemblea general de Nacions Unides que ja l’any 1982 va recomanar una progressiva reducció anual d’un 5% en la despesa militar. En referència al cas espanyol, deixar de cobrar durant 10 anys, que és el període normal d’amortització, el servei del deute , significaria una disminució d’ingressos equivalent al 1% del frau fiscal estimat, o mesurat d’altra manera, una reducció d’una vintena part de la despesa militar.

Sembla evident que en moments com l’actual, en els que es indubtable que la seguretat humana ja esdevé clarament prioritària, tal com hauria d’haver sigut sempre, formular propostes que incideixin en la millora de les condicions de vida de la població, es caminar en la mateixa direcció que exigeix el marc de les relacions internacionals i del benestar de les persones.

Arcadi Oliveres

President de la Universitat Internacional de la Pau (UNIPAU) de Sant Cugat del Vallès.

Setembre de 2020

Referències recomanades: Publicacions del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Barcelona.

Per saber-ne més

• Observatori del Deute en la Globalització Elabora anàlisis crítica de processos complexos i/o estructurals, per mostrar els impactes i riscs visibles (i no visibles) del sistema polític i econòmic, produint eines que faciliten la interpretació del context actual.

• L'Anticooperació. Llistar i Bosch, D. Quaderns de Pau i SOlidaritat, núm. 42.

• El 0,7% una xifra mítica mai aconseguida. Palou, A. 

• Objectiu 0,7%. Reportatge  del programa 30 Minuts que explica les causes i les conseqüències de l'acampada de 1994 a la Diagonal de Barcelona pel 0,7% i analitza l'actualitat de la cooperació internacional pel desenvolupament a Catalunya.