Al llarg de 3 dies ens acompanyaran les veus de Laura Aguadé, membre de la Coordinadora d’ONG de Tarragona, de Marco Aparicio president de l’Observatori DESC i de Jorge Pellicer responsable campanya Sobirania Alimentària SETEM Catalunya.

De la mà de la Laura caminarem pels orígens del Comerç Just i de la seva evolució vers l’economia social i solidària, de com els moviments socials han anat teixint experiències (solidaritat, justícia social, dignitat dels pobles, cooperativisme, ecofeminisme...) que ens porten fins avui.

En Marco ens acompanyarà a conèixer algunes de les “incapacitats dels Estats per evitar i sancionar les vulneracions de drets humans derivades de les activitats econòmiques de les grans empreses”, a la vegada que ens presentarà algunes de les iniciatives que s’estan duent a terme a diferents nivells i a través de diferents actors, per intentar revertir aquest ordre de coses.

El punt final el posarà en Jorge, amb un article per reflexionar sobre ponts feministes entre Suds i Nords per fer front a la indústria agroalimentària i a la COVID-19 a través d’un estudi sobre l’acaparament de terres a Guatemala. 

Durant uns anys vaig estar vivint a Nicaragua, residia a la seva capital Managua. Un cap de setmana vam visitar, juntament amb altres persones voluntàries, una comunitat indígena miskitia de Puerto Cabezas.  El líder de la comunitat va esmentar aquesta gran frase en un acte on diversos líders de més comunitats s’havien reunit per pensar i reflexionar en com fer del seu territori un espai de desenvolupament sostenible -pensant en el bé comú de la seva gent,  en un entorn natural riquíssim de recursos (rius, mar, minerals, boscos etc)- i fer-lo lliure d’explotacions i expropiacions de multinacionals capitalistes. És amb aquesta sabia profecia que vull arrencar aquest article sobre consum responsable.

No seria en va dir que la llavor cap a pràctiques per un consum ètic i responsable sorgeix en gran mesura a partir del concepte del comerç just, un repte de fa més de trenta anys i que sorgeix emmarcat en la solidaritat, la justícia social, la dignitat dels pobles i el cooperativisme. Un comerç just com una forma alternativa de comerç, per aconseguir unes relacions comercials més equitatives entre els països enriquits del nord i els països empobrits del sud del planeta amb valors ètics i mediambientals basant-se en principis com eradicació del treball infantil, respecte pels drets humans i laborals, redistribució digne del treball, respecte pel medi ambient... per citar-ne alguns. Una opció valenta, i permeteu-me dir revolucionària, que desafiava el sistema econòmic basat en el neoliberalisme i el capitalisme, i començava a obrir-se pas molt tímidament a  nous reptes que posaven al centre la dignitat de les comunitats, de les famílies, de les persones en definitiva el bé comú.

A Catalunya, i en concret a Tarragona, algunes ong’s vàrem creure i vibrar amb aquesta opció de compra justa i sostenible, fent a la nostra ciutat  des de l’any 2000 la festa del comerç just posant al carrer aquest alter comerç, per sensibilitzar a la població,  poder fer alhora incidència política, i que amb el pas dels anys sorgissin més conceptes que s’hi agafen de la mà: banca ètica, campanya banca armada, campanya roba neta, economia social i solidària, emergència climàtica, ecofeminsime, consum crític, una caixa plena d’opcions on en la seva base per sostenir tots aquests conceptes hi trobem la Justícia global per seguir plantant cara en un món on multinacionals, el neoliberalisme, les transnacionals, les espoliacions i les expropiacions, l’extractivisme de recursos naturals a Llatinoamericà, Àfrica etc...dominen el nostre planeta minant el concepte de comunitat, i apostant per una economia basada en l’esclavitud, una esclavitud moderna, que es nodreix perversament de multitud de famílies vulnerables que viuen en extrema pobresa (una extrema pobresa de que està arrelant també als països del Nord) i que necessiten malviure dels treballs sagnants d’indignitat.

Tota aquesta caixa plena d’opcions ens proposa molts desafiaments: La vida al centre? El bé comú i el bon viure? D’on ve la roba que portem? D’on provenen els vegetals que comprem? Que passa cada cop que posem benzina al nostre cotxe? Que passa quan comprem cafè, cacau...? Ens hem preguntat mai com utilitzen els bancs els nostres diners? Em voleu acompanyar a saber què podem fer cadascuna de nosaltres, sense culpabilitat (ens hem educat en la base del capitalisme i de l’individualisme), a assolir nous hàbits de consum respectuosos amb les persones, amb els pobles i amb el medi ambient, fer un consum conscient, crític i sobretot responsable? Cert, són objectius ambiciosos, però urgents. El planteta on vivim, tant en lo social com en lo mediambiental, ja no pot més. Hem de trencar, apostar per alternatives que són possible, hem de posar fil a l’agulla.

El bon viure, la vida al centre, els podem definir com nous paradigmes de vivència i convivència que es basa en nocions  com el respecte i l’harmonia  plena amb  la natura,  la solidaritat entre els pobles, la reciprocitat, la complementarietat, en definitiva trencar individualitats, sortir del jo i pensar en el nosaltres.  Un consum del planeta que no es basi ni en l’explotació dels éssers humans, ni el la depredació ambiental, sinó pensar en el bé comú de totes les persones i de la terra on vivim.

Que s’amaga al darrere de les etiquetes de les nostres peces de roba? Jornades  laborals de mes de 14 hores, violacions de drets humans, salaris de misèries, explotació infant, tallers tèxtils insalubres on les treballadores són gairebé un 100% dones, en països com Bangladesh, Hondures, Marroc, i també experiències a casa nostre.  Donar suport a Campanyes com la de la Roba Neta, apostar per un consum de decreixement, comprar roba lliure d’injustícies de manera local, fer intercanvi de roba, comprar roba de segona mà, poden ser algunes opcions.  Que en fan els bancs convencionals  amb els nostres diners i els nostres estalvis? Algunes entitats com el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, Setem Catalunya, Justícia i Pau etc., han denunciat les inversions en armament militar, d’explosius, mines antipersones  etc., de diferents entitats bancàries molt reconegudes del nostre país i que acaben soscavant la vida de moltes persones en guerres d’arreu del mom. Apostar per una banca ètica és una bona alternativa als bancs convencionals, i implica les persones i la seva capacitat d’estalvi en projectes  respectuosos amb el medi ambient, projectes socials, i tenen la transparència com a principi fonamental.

Que és l’economia social i solidària?  És una altra manera de fer economia. Una bona opció que la conformen multitud d’iniciatives de producció, comercialització,  consum i finançament  que funcionen dia a dia sota lògiques democràtiques, equitatives, solidàries i respectuoses amb les persones, el medi ambient i els territoris. Adopten la forma de cooperativa, i altres empreses de propietat col·lectives, d’associacions dedicades al camp social, xarxes d’intercanvi, horts comunitaris, sistemes de gestió comunal,  etc.

Aquestes són només algues pinzellades, algunes alternatives, un petit recorregut cap a una transformació profunda d’un altre sistema possible, n’hi ha moltes més. Anem poc a poc, però a pas ferm i decidit,  cada petit gest és important, fer un consum conscient i crític, decréixer, fer pràctiques diàries d’hàbits que cuidin el nostre planeta, es tant important que no seria exagerar si dic que podrem millorar el medi ambient i començar a humanitzar la humanitat.

“Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo coses pequeñas, pude cambiar el mundo” Eduardo Galeano.

Laura Aguadé
Membre de la Coordinadora d’ONG de Tarragona

Per saber-ne més:

- Comerç Just i Finances ètiques: https://comercjustibancaetica.org/

- Informe Comerç Just a Catalunya 2019 https://festacjib.files.wordpress.com/2020/12/informe-el-comerc-just-catalunya-2019.pdf

- Campanya Finances ètiques: http://finanzaseticas.org/

- Campanya Roba neta: http://robaneta.org/

- Xarxa d’Economies Solidàries XES https://xes.cat/

- Campanya Banca Armada http://www.bancaarmada.org/es/

- Ateneu Cooperatiu Camp de Tarragona https://coopcamp.cat/

- Catàleg Economia Social i Solidària al Camp de Tarragona https://coopcamp.cat/wp-content/uploads/2020/10/catalegESS-Tarragona.pdf 

- Pam a Pam. Mapa d’economia solidària https://pamapam.org/ca/

Segons Nacions Unides, les activitats econòmiques de grans corporacions poden incloure greus vulneracions de drets humans: genocidi o etnocidi (desaparició cultural que afecta avui dia a nombrosos pobles indígenes); persecució de defensors i defensores de drets humans incloent assassinats, desaparicions forçades o tortures; desplaçaments forçats de comunitats senceres; situacions de nou esclavatge i, en general, tràfic i explotació d’éssers humans, inclosa l’explotació sexual. Cal sumar-hi greus impactes ambientals, sovint irreparables, i en la salut humana, així com els efectes derivats del frau fiscal o de la corrupció.

La incapacitat dels estats per evitar i sancionar les vulneracions de drets humans derivades de les activitats econòmiques de les grans empreses, en especial les de tipus transnacional, es deriva de diferents raons que cal combatre.

En primer lloc, i de manera general, la seva capacitat de xantatge: "sense nosaltres no hi ha inversió", "sense inversió no hi ha creixement". Les empreses transnacionals són conscients que tot estat empobrit (la major part del planeta, doncs) ha de mirar d’aconseguir avantatges competitius a través de la reducció de costos (laborals, ambientals, etc.), tot i que això tingui greus impactes socials i ecològics en el seu territori (i, avui sabem, en tot el planeta).

Les empreses transnacionals han aconseguit imposar un tipus de dret, anomenat Lex Mercatoria (dret de mercat) dissenyat per dificultar l’assumpció de responsabilitats jurídiques davant la vulneració de drets humans. Davant de greus delictes mediambientals, les decisions s’atribueixen a filials locals que sovint desapareixen jurídicament o es declaren en fallida de manera que no poden respondre a obligacions de reparació i restauració (cas Chevron-Texaco a l’Amazònia equatoriana, per exemple); davant d’explotació laboral, en situacions fins i tot de semiesclavatge i condicions d’inseguretat i misèria -com les que provocaren 1.127 morts de treballadores del tèxtil en el cas del Rana Plaza a Bangladesh (2013)-, les empreses europees o nord-americanes de moda que es beneficien pels baixos costos laborals es presenten com a simples compradores, no responsables de la manca de supervisió de les autoritats locals.
 

Aquesta «arquitectura de la impunitat», es fonamenta en la debilitat -induïda amb diferents formes de continuïtat colonial- de les institucions dels països receptors de les inversions productives (extractives de matèries primeres o d’elaboració de béns manufacturats). Però no menys dèbil és la institucionalitat dels països enriquits: el sentit comú portaria a exigir responsabilitats en aquells que basen part important del seu enriquiment en la despossessió i explotació aliena, en oberta vulneració de drets humans. Tot i així, els estats del primer món molt difícilment atribueixen a les empreses matriu -domiciliades en el seu territori- una responsabilitat que anomenen «extraterritorial». La captura corporativa, és a dir, la capacitat de les grans empreses de condicionar -o directament cooptar- els poders públics és poderosa.

La urgència de trobar respostes davant de les situacions descrites resulta inajornable. A continuació ens referirem a algunes de les principals iniciatives existents.

Nacions Unides: entre el 14 i el 18 d’octubre de 2020 va desenvolupar-se a Ginebra la 5a sessió del Grup Obert de Treball Intergovernamental sobre Empreses i Drets Humans del Consell de Drets Humans. Aquest grup, obert a la participació d’organitzacions de la societat civil, ha elaborat un esborrany d’instrument jurídic vinculant que, en cas de ser aprovat, obligaria als estats que el signessin a exigir responsabilitats específiques en matèria de drets humans a les empreses, en especial les de caràcter transnacional. L’element clau, i que en l’actual versió de l’esborrany resulta encara insuficient, es troba en determinar la responsabilitat de les empreses matriu per tota acció que derivi de la seva cadena de subministrament o de valor, és a dir, de tota activitat empresarial de la qual derivi el seu producte. Aquest tractat, encara de futur incert, suposaria la superació de la fase de la normativa de soft law, del dret tou dels codis voluntaris per les empreses, fase actualment vigent a Nacions Unides per mitjà dels anomenats «Principis Ruggie». La finalitat no és altra que aixecar l’anomenat «vel corporatiu», és a dir, l’enginyeria jurídica que amaga responsabilitats empresarials i impedeix un accés efectiu a la justícia (sanció, reparació i garanties de no repetició) de les víctimes.

Unió Europea: Més enllà de certes iniciatives no vinculants, fins al moment els avanços normatius són limitats. Comptem amb tres instruments jurídics d'interès: a) Reglament 995/2010, aprovat a l'octubre de 2010 i que va entrar en vigor al març de 2013, referit a la importació de fusta i productes derivats. El Reglament exigeix a les empreses que comercialitzen tals béns en el mercat europeu que implantin un sistema de diligència deguda. La diligència obliga els agents a recollir informació sobre la fusta i els productes de la fusta i sobre els seus proveïdors per a procedir a una avaluació de riscos completa; b) Directiva 2014/95/UE, l'objectiu de la qual és garantir la transparència en matèria d'informació no financera per a grans empreses. Es tracta de l'obligació de publicar tot un conjunt d'aspectes en matèria ambiental, social i de bon govern relatives a l'activitat d'empreses de més de 500 treballadors; c) Reglament 2017/821, relatiu a obligacions de diligència deguda en la cadena de subministrament d'importadors de determinats minerals i originaris de zones de conflicte o alt risc. Destaca la manera en què es precisa el concepte de cadena de responsabilitat: “el sistema d'activitats, organitzacions, actors, tecnologies, informació, recursos i serveis que operi en el desplaçament i processament dels minerals des del lloc d'extracció fins a la seva incorporació en el producte final” (art. 2c). Es tracta d'avanços d'abast limitat, tant pel que respecta als àmbits als quals es refereix com a les obligacions que s'imposen i, sobretot, a la timidesa (o inexistència) de mesures sancionadores.

Iniciatives de regulació estatal: Comptem fins al moment amb algunes iniciatives  que cal tenir presents. a) Estats Units d’Amèrica: destaca la California Transparency in Supply Chains Act (2010) Es tracta d'una llei de transparència que compta amb un objectiu molt específic: obligar a les empreses que presten serveis o venen productes a Califòrnia amb beneficis majors a 100 milions de dòlars bruts anuals a publicar informació precisa sobre les seves cadenes de subministrament, així com sobre les mesures adoptades per a evitar qualsevol forma d'esclavitud, treball forçat, servitud o tràfic de persones; b) Regne Unit: Modern Slavery Act (2015). Es tracta d'una llei d'abast general que busca acabar amb les actuals formes d'esclavitud, servitud, treballs forçats i tràfic de persones. Conté una àmplia regulació que modifica diferents normatives internes (de caràcter penal, processal, d'estrangeria) i que incorpora una previsió, anomenada clàusula Tisc (Transparency in supply chain) en una línia semblant a la de la llei californiana esmentada; c) França: Loi sur le devoir de vigilance (2017). La llei estableix un mecanisme que busca poder identificar riscos i prevenir violacions dels drets humans per part de tota empresa de certa envergadura. Amb aquest objectiu, s'obliga a les citades empreses a elaborar un “pla de vigilància” on han d'especificar-se les mesures orientades a evitar vulneracions de drets humans, de la salut, la seguretat de persones o el medi ambient, vulneracions que puguin derivar-se de l'activitat de l'empresa matriu o de qualsevol altra que formi part, directa o indirectament, de la seva cadena de subministrament, incloent subcontractistes o proveïdors amb els quals tingui una relació comercial i estiguin vinculats a les activitats susceptibles de comportar algun risc.

Catalunya: El 2 de juliol de 2020 es va registrar al Parlament de Catalunya la Proposta de Llei per a la creació del Centre Català d’Empreses i Drets Humans, amb el suport d’una àmplia representació dels grups parlamentaris. La proposta sorgeix d’un procés de mobilització social i ha estat elaborada pel Grup de Treball d’Empresa i Drets Humans que formen Lafede.cat i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia i més de 15 entitats. Anys enrere (2016) s’havia aconseguit l’aprovació unànime d’una resolució parlamentària que instava al Govern de la Generalitat a iniciar en el termini de 8 mesos els treballs per a crear i desplegar un Centre d'Estudi i d'Avaluació sobre els impactes de les empreses catalanes amb inversions en l'exterior. Davant de la inacció governamental, la proposició de llei en tramitació pot suposar, finalment, la creació d’un organisme, públic però amb participació d’organitzacions de la societat civil, capaç d’avaluar l’impacte exterior sobre els drets humans, la promoció de la pau i el desenvolupament sostenible, de les operacions de les empreses amb seu a Catalunya i/o que tenen inversions i activitats a Catalunya. Igualment, està previst que el Centre pugui rebre queixes i denúncies presentades per persones i col·lectius afectats per permetre iniciar un procés d’investigació amb capacitat sancionadora quan les empreses no facilitin tota la informació requerida. Amb aquest centre, Catalunya seria pionera en la defensa dels drets humans enfront de la impunitat de l’activitat empresarial "extraterritorial".

Governs municipals: Malgrat l’àmbit limitat de les seves competències, els municipis són el primer esglaó institucional d’exigibilitat dels drets, i les seves accions poden desencadenar impactes rellevants. A banda de la necessitat d’avançar en la recuperació del control públic i comunitari dels béns i serveis comuns com l’aigua o l’energia, per exemple, la principal eina jurídica en l’àmbit que tractem és la referida a les condicions de compra pública, a través de les quals es poden establir criteris ètics que poden condicionar o determinar la contractació i, amb ella, una activitat empresarial respectuosa del drets humans. El fet de comptar amb instruments supramunicipals resulta imprescindible, però en el marc de les Directives europees 23 i 24/2014 sobre contractació pública, ja comptem amb criteris socials i mediambientals amb què subordinar els paràmetres de l’obra, subministrament o servei que es contracti. Són nombrosos els municipis catalans que ja compten amb codis ètics de contractació. En el cas de Barcelona, el municipi amb major capacitat d’inversió i, per tant, d’influència, la Guia de Contractació Pública Social fou aprovada l’any 2016 i incorpora mesures enteses com a condicions especials d’execució, és a dir, com a obligacions que l’òrgan de contractació predetermina en el plec de condicions i que el contractista ha de complir. També conté mesures sense obligatorietat però que es poden establir com a criteris que afavoreixin l’adjudicació.

Com es pot comprovar, el repte i les tasques per assumir són d’enorme rellevància. L’empenta social organitzada, com la que protagonitzen a Catalunya les entitats que integren Lafede.cat, o, en l'àmbit global, la campanya Distmantle Corporate Power, resulta imprescindible, i es troba darrere de tot avenç realitzat fins al moment. És cert que encara estem lluny d’aixecar límits efectius al poder de les grans corporacions i concentracions de capital, però el caràcter inviable del model de creixement i de negoci vigent és hores d’ara inqüestionable i aquesta evidència està ja provocant respostes socials i polítiques que, enllaçades, ens han de permetre construir sobiranies col·lectives, democràtiques.

Marco Aparicio Wilhelmi
President de l’Observatori DESC
Director de la Càtedra UNESCO de Desenvolupament Humà Sostenible (UdG)

Per saber-ne més:
Fòrum de les Nacions Unides sobre Empreses i drets humans 

No fa tants anys, quan la Corina compartia la criança dels seus fills petits amb el seu marit, els camps de la Blanca (Costa Sur, Guatemala) eren un verger. Les herbes comestibles naixien espontàniament, el blat de moro, els fesols i altres vegetals comestibles que composen el cultiu tradicional maia de la Milpa creixien amb facilitat i l’alimentació de les famílies camperoles i indígenes era molt rica i diversa. L’aigua brollava arreu.La comunitat estimava i respectava la terra i els cicles naturals de la vida.

Ara tot ha canviat.

Els cultius de banano(plàtan dolç) i plátano(banana) van passar de ser una part minsa del cultiu familiar a engrossir -especialment en el cas del primer- la facturació de diverses empreses amb vocació transnacional. A la Blanca, amb l’expansió i compra massiva de terres de BANASA (Bananera Nacional de Guatemala) especialment durant els anys 90 i 2000, les famílies com la de la Corina van veure com com el cultiu tradicional minvava cada cop més, arribant a nivells crítics en els que la pròpia supervivència i salut de les famílies estava i està en joc. “Draguen els rius, assequen els nostres cultius, ens ruixen els camps i la terra amb agroquímics cancerígens. Ho contaminen tot”, explica amargament la Corina.

Ella encara aguanta: “la nostra forma de vida tradicional està en joc”, argumenta. Però moltes famílies com la seva ja no han pogutaguantar més i han passat a fer caravana humana cap al Nord, principalment cap a Mèxic i els Estats Units, en cerca desesperada d’una vida digna.

La indústria bananera no és l’única que acapara les terres de la Blanca i que obliga a les seves habitants a migrar. La palma d’oli, un cultiu versàtil que es fa servir tant per a l’alimentació (present en xocolatines, galetes i altres productes de rebosteria comercials) com per a la creació d’agrocombustibles, és també la gran responsable de la desforestació i l’aniquilació de la biodiversitat de la zona. “Han mort tots els peixos, no queda aigua al riu i la que queda està contaminada pels químics de les indústries. Ja no podem pescar ni banyar-nos”, comenta l’Amparo Barrios, una altra veïna de la Blanca.

La indústria agroalimentària: una cadena que encadena

Darrere de tota aquesta explotació salvatge dels recursos i violacions de drets humans i ambientals sostinguda durant anys hi ha una indústria, l’agroalimentària, que articula la seva activitat vers una cadena de subministrament opaca i enrevessada que acaba en les nostres cistelles de supermercat o en els nostres dipòsits d’automòbil.

De fet, la destinació prioritària per a la transformació de l’oli de palma a la UE és el sector de l’energia, especialment la producció de “bio”dièsel. En aquest sector, l’Estat espanyol és, de bon tros, el principal productor d’Europa i fabrica el 43% d’aquest agrocombustible a UE. Els gegants petroliers com Repsol, Campsa, Shell o BP tenen refineries distribuïdes per totaEuropa i són els principals beneficiaris del negoci, incorporant l’oli de palma entot el combustible dièsel que arriba als nostres dipòsits, representant un 7 % de la composició del combustible final.

Pel que fa al plàtan dolç, segons dades de la FAO, és la fruita méspopular a Estats Units i Europa. El consum anuala nivell mundial ronda els 120 plàtansper persona.I segueix a l’alça.Per bé que la UE és una regió netament importadorad’aquesta fruita, els productors locals (especialment a Canàries i Madeira) denuncien l’augment exponencial d’importació de plàtans centreamericans, ultrapassant fins i tot els límits d’estabilització del mercat europeu en més d’una ocasió. Els productors europeusdenuncienque, amés del preu -que s’aconsegueix sotmetent les treballadoresi els treballadors a condicions d’explotació en origen- lamajor part dels plàtans de l’Amèrica Central no respectenels estàndards de qualitat mediambiental, ni elsrelacionats amb l’entorn ni amb el producte mateix, tot i que moltes vegades gaudeixin de certificacions quediuen el contrari.

Malgrat les denúncies que hem fet des de SETEM Catalunya i, sobre tot, des d’Ecologistes en Acció envers l’agrodièsel de palma i fins i tot des de la FAO [1], envers la venda minorista del plàtan al Nord Global, la tendència a l’expansió d’ambdues indústries sembla difícil d’aturar.

[1] “The changing role of multinational companies in the global banana trade”. FAO. 2014.

La COVID-19 i els ponts entre les lluites del Sud i del Nord: un carreró amb sortida

Al final de la cadena d’aquestes indústries patriarcals-capitalistes trobem les persones consumidores del Nord Global (nosaltres), sobiranes teòriques del que consumim i de com ho fem. Reduir el consum de certs productes, cercar alternatives veritablement ecològiques i que respecten els drets humans i participar de l’autoproducció alimentària semblen els camins a seguir, però no són sempre senzills per a tothom.

Davant la crisi econòmica que ja estem percebent i que va de la mà de la crisi sociosanitària de la COVID-19, les persones amb menys recursos, tant al Sud Global (les pròpies camperoles de la Blanca), com al Nord Global, es veuen abocades per la lògica perversa capitalista a cercar mecanismes de supervivència que no sempre estan en la línia del canvi desitjat. En el cas de la Blanca, la tendència natural, segons explica Susana López (Tècnica local de la Pastoral de la Tierra-San Marcos), és a “buscar feina a la pròpia empresa bananera o a la palmera que, per a més inri, paguen uns sous ridículs, no permeten representació sindical, ni prenen precaucions per a la pandèmia. A més, estan acusades de violència masclista i tracte vexatori a les dones camperoles que hi accedeixen a treballar”.

Tot i que pugui semblar molt allunyat, a Catalunya compartim les conseqüències d’aquesta explotació industrial capitalista a les zones més populars. A Nou Barris (Barcelona), l’Associació Som del Barri treballa des de fa anys i, amb especial intensitat en el marc del primer confinament domiciliari de la COVID-19, per a l’apoderament de les dones amb més dificultats per tirar endavant socialment “la pandèmia ha comportat la destrucció de molts llocs de feina en el sector de les cures de moltes dones del barri, hi ha situacions desesperades que fan que les compres s’hagin de fer mirant el cèntim i hem hagut d’organitzar grups de consum de supervivència...això per desgràcia porta en moltes ocasions als supermercats que comercialitzen aquests productes poc ètics”, expliquen des de l’Associació.

Aquest fet, però, no exclou la convicció de que la sortida està en l’apoderament comunitari i en la lluita feminista que, a través d’accions concretes com l’autoproducció alimentària i el consum responsable: “tenim projectes com el de Neveres Solidàries per a corregir les desigualtats alimentàries i participem en horts comunitaris a la ciutat com el de Can Masdeu, explica Carmen Perales, membre de l’Associació,  “tenim clar que la solució passa per l’ecofeminisme i per l’Economia Social i Solidària i treballem perquè sigui accessible per a totes”.

En un sentit similar s’expressa Lorena Cabnal, indígena xinca guatemalencai defensora dels drets humans i ambientals sota el paraigües del FeminismoComunitario Territorial: "La lògica de l'agroindústria no respecta la saviesa ancestral dels pobles sobre la gestió respectuosade la terra, de l’agricultura, de la vida, per això és imprescindible que les dones, que som les que hem heretat aquesta sensibilitat i coneixement, tornem a el món aquesta lògica de respecte i dignitatal medi ambient, a la vida i a nosaltres mateixes”.

Jorge Pellicer
Responsable campanya Sobirania Alimentària SETEM Catalunya

Per a més informació:

Informe de Setem“Acaparament de Terres a Guatemala: una mirada des dels drets humans i els feminismes crítics d’Amèrica Llatina”

• Estudi íntegre: EN CATALÀ / EN CASTELLÀ
• Resum divulgatiu: EN CATALÀ / EN CASTELLÀ