D’ajudar a construir

Si ens fixem en l’agenda que marca Nacions Unides, com a referent mundial més o menys acceptat, la situació ha canviat notablement. Fa poc més de dues dècades, l’Assemblea General aprovava a Nova York els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM). Era un llistat de fites prou òbvies, les quals fins i tot avui podrien encabir gran part dels desitjos i activitats que hi ha al darrera del magma de la cooperació, com ara reduir la pobresa i la mortalitat infantil, combatre un seguit de grans malalties o reduir les diferències de gènere, entre d’altres. Hi havia, però, una anàlisi força tecnocràtica i financera al darrere: els mals de la humanitat venien a ser una mena d’epidèmies, fins a cert punt descontextualitzades, que podien ser solucionades posant una mica d’ordre en l’acció mundial contra elles. És a dir, aconseguint prou recursos i centrant-se en una sèrie d’actuacions clau, era qüestió de temps aconseguir arribar als indicadors de progrés que s’havien identificat i proposat a la comunitat internacional. Tot plegat, tan racional com naïf, però també un primer pas per disposar d’una agenda política que interpel·lés tots els governs del món en la resolució d’una sèrie de reptes que, ni que fos per raons ètiques, el món d’aquella època no podia continuar permetent.

Certament, els següents anys van demostrar les carències d’una agenda més preocupada a posar d’acord els donants internacionals que a entendre, denunciar i atacar les causes que hi havia darrere de les iniquitats a tot el món. Pel que feia a la pobresa, el Nord global tenia exclusivament la responsabilitat de democratitzar i d’estendre el desenvolupament (la seva idea de desenvolupament) entre tots els països del Sud global, com una medecina miraculosa, per abordar un fenomen totalment aliè a ell. Els ODM posaven el fil a l’agulla d’una idea que va monopolitzar durant molts anys els debats teòrics de la cooperació: l’eficàcia de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD). La gran preocupació era demostrar l’impacte dels milers de milions de dòlars invertits en països i organitzacions, i el progrés en l’acompliment de les fites amb els que programes i projectes buscaven alinear-se amb els ODM, aportant tothom el seu granet de sorra. Es van dissenyar grans iniciatives internacionals, que buscaven ajuntar esforços, clarament focalitzats i fàcilment resseguibles. Tants euros invertits, tants percentatges (del que fos) assolits. Fins i tot, i això és quelcom que va quedar instaurat, d’alguna manera es va donar carta de naturalesa a la participació de les empreses privades en l’arquitectura de la política pública de cooperació, esperant nous fluxos financers i importants contribucions tecnològiques, en el millor dels casos molt qüestionables.

Això va tenir les seves conseqüències: els grans programes internacionals de salut van acabar drenant gran part dels recursos que durant dècades s’havien invertit a construir sistemes públics de sanitat a molts dels països del Sud global. Ara era més important posar el focus, tal com deien els ODM, en grans malalties com la SIDA, que no pas a reforçar la xarxa primària d’assistència sanitària o la salut comunitària, molt més basada en la prevenció o en els determinants socials. Simplement, calia demostrar l’impacte dels recursos invertits en coses tangibles, no en dinàmiques socials i en polítiques públiques àmplies, que podien trigar anys fins que comencessin a oferir fotografies i resultats. Pel que fa a l’accés a l’aigua i el sanejament, quelcom semblant: era més evident mostrar infraestructures executades amb els nostres impostos que apostar per la millora contínua de la gestió dels serveis públics, per continuar  alimentant la màquina de la cooperació. 

Segurament, la crisi mundial de finals de la primera dècada d’aquest segle, l’emergència climàtica i l’escenari bèl·lic i geopolític que va resultar de l’11S, van fer entendre que aquella lògica estava esgotada. I amb ella, en certa manera, una cooperació basada en una idea de l’abundància del Nord global, i de l’obligació moral de repartir-la amb els pàries de la Terra. Passar d’ajudar a construir de manera conjunta i a col·laborar en reptes compartits. Quan es va signar l’Acord de París sobre el clima, el 2015, l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) ja havien incorporat una mirada molt més complexa del desenvolupament que la que oferien els ODM. Les crisis en què el món havia entrat formaven part, si més, no d’una anàlisi de causes més treballada que en l’anterior paradigma, en el qual es transferien recursos (només quan sobraven) d’un Nord ric a un Sud exhaust. Insuficient, a totes llums, però amb algunes idees interessants: d’una banda, pensar en sentit global. Els problemes no són del Sud, sinó compartits. També a Catalunya patim les conseqüències de la pobresa energètica o de la manca d’accés a l’habitatge, i existeixen operadors i mecanismes mundials que ens afecten a totes les persones, relacionats amb aquestes dinàmiques. Més encara: en aquesta globalitat, totes les administracions són responsables de col·laborar i alinear les seves polítiques públiques amb un grapat de fites de consens, fent aquestes coherents entre sí. I la cooperació internacional és un instrument a l’abast de totes aquestes administracions per avançar i participar globalment en aquesta feina, no simplement una aposta voluble o prescindible. Quelcom important per a un sistema de cooperació que fa de la participació d’ajuntaments, diputacions i governs autonòmics un dels seus fets diferencials.

Altres agendes

En certa manera, aquesta agenda àmplia i interconnectada, amb una visió política i sistèmica, més enllà de les cintes d’inauguració d’infraestructures i les vicissituds burocràtiques, existeix des de fa molt de temps. Ha estat reivindicada per una bona part de la societat civil organitzada i algunes administracions subestatals, les quals van haver de defensar la necessitat de la cooperació com a palanca per treballar per a la justícia global, fins i tot en el moment en què aquesta política col·lapsava el país, en paral·lel a la crisi immobiliària inaugurada amb la fallida de Lehman Brothers. És cert, però: moltes ONG (i segurament la majoria del públic) continuen instal·lades en una imatge assistencial de la cooperació internacional, i només han incorporat enfocaments com el de gènere o el de la construcció de drets en els formularis amb què opten als recursos públics. Ha estat necessari els darrers anys construir teòricament aproximacions d’aquesta mena per fer efectiu el pas al paradigma en què ens trobem en l’actualitat. Però la pràctica i el que entén la societat pot ser, evidentment, quelcom força diferent: en això no ajuda en absolut el relat que construeixen els mitjans de comunicació de masses, alimentant la centralitat de l’ajuda humanitària d’emergència o la mirada del white man savior, que aprofundeix en la cooperació com a instrument neocolonial. El clixé aventurer, ple de bonhomia i descontextualitzat de les raons estructurals que han portat als escenaris en què es desenvolupen, quan no directament vinculat a operacions militars, és encara present, com s’ha vist darrerament amb l’operació d’evacuació a l’Afganistan per part dels exèrcits occidentals.

En aquest sentit, cal continuar reivindicant el rol que juga la Ventafocs de la cooperació: l’educació per a la justícia global (o com es digui). Els constants canvis de denominació de la feina que entitats, comunitats i centres educatius realitzen al voltant de les causes i situacions que mobilitzen la cooperació lluny de casa nostra, són la millor mostra de com ha evolucionat la idea que l’alimenta. Efectivament, hi ha etapes clarament identificables de l’educació[1], partint de paradigmes proselitistes i desenvolupistes que, malgrat el temps i els estrats, continuen actius. Sovint, aquestes mirades entren en contradicció o disputa amb els intents d’interseccionar i fer més complexes les interpretacions, o de generar la mobilització internacionalista o globalista entre la ciutadania. En aquest sentit, la desigual adaptació a instruments pedagògics en marxa avui en dia a Catalunya, com l’aprenentatge servei, al si de les assignatures de servei comunitari, en poden ser exemple, tot i el seu relatiu èxit entre determinades ONG i centres. 

Probablement, el més important dels darrers anys a la cooperació internacional ha estat la importància que la feina educativa, incloent-hi també la defensa de l’espai cívic global que representen persones defensores i moviments socials, ha pres entre tots els actors clau. Ja sigui per la involució democràtica a molts escenaris habituals de la nostra cooperació i l’assetjament que pateix aquest espai cívic, com per la necessitat d’explicar a la ciutadania per què al final la pobresa que genera un sistema injust al final va acabar tocant a les nostres portes.

Miquel Carrillo

Per saber-ne més:

• Cooperació catalana, malgrat tot. Miquel Carrillo, article d’El Crític.
• Seminari De los ODM a los ODS: Análisis y valoración crítica de la nueva agenda 2030. Koldo Unceta, Hegoa.
• L’única prioritat a escala global és destruir el capitalisme.  Arcadi Oliveras, article d’El Crític.
• Defensa la Cooperació. Campanya del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.

Durant aquest temps, hem vist com la cooperació ha canviat, ha evolucionat o s’ha transformat; i de fet continua en aquest procés. Malauradament, hi ha un desconeixement de què és la cooperació o quin és el seu sentit. Hi ha un pensament erroni que vincula la cooperació a l'assistencialisme o a la transferència de recursos, deixant de banda la construcció en conjunt (Suds i Nords) i la seva transversalitat. Podem entendre la cooperació, en suma, com la transformació o els canvis necessaris per modificar les causes estructurals que provoquen les desigualtats i les injustícies, per tal d’aconseguir el benestar i el gaudiment dels drets humans per part de totes les persones, tant del Sud global com del Nord global.

A aquest desconeixement hi hem d’afegir la falta d’implicació institucional i de la societat civil, imprescindible per aconseguir l’equitat i la plena garantia dels drets humans. Per aquest motiu, és necessari el compromís polític per fer els canvis idonis, tant pressupostàriament com en relació amb les polítiques de cooperació, sense deixar de banda la coherència de les polítiques públiques en totes les seves vessants. També, cal destacar el compromís i la responsabilitat social, tot i que per aconseguir-ho és essencial que la ciutadania conegui la informació i tingui les eines suficients per ser capaç de reaccionar davant les injustícies i les vulneracions de drets humans. Per aquest motiu és tan important l’educació per la Justícia global, alineada amb l’Agenda 2030, que ens parla de la transversalitat i de les aliances Nord-Sud per un desenvolupament sostenible.

Segons els resultats de l’enquesta feta a la població catalana pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament durant el desembre del 2020, el 80 % dona importància a destinar recursos al desenvolupament dels països empobrits i es preocupa per la realitat d’aquests països, tot i que gairebé el 50 % de les persones enquestades creu que la societat no està prou conscienciada sobre temes de cooperació al desenvolupament. Unes dades interessants que, a més, confirmen la necessitat de les polítiques públiques de cooperació.

En aquest context, i en plena avaluació de les línies estratègiques que han marcat els darrers dos anys de cooperació a Tarragona, el Departament de Cooperació ha iniciat un procés participatiu per tenir en compte les diverses mirades i opinions que hi ha a Tarragona entorn la cooperació, i per construir juntament les noves línies estratègiques per als propers quatre anys. Per poder incloure aquesta visió, s’està duent a terme l’enquesta "La Cooperació que volem", que estarà disponible per a tota la ciutadania a partir del 26 d’octubre.

Destinat aquest microcicle, doncs, a l’evolució de la cooperació, especialment a la ciutat de Tarragona, properament es publicaran una sèrie d'articles en què s'exposaran diversos aspectes relacionats amb aquesta temàtica. Així, el 28 d’octubre, l'article de Miquel Carrillo, consultor en cooperació internacional, ens endinsarà en l’evolució de la cooperació. El 2 de novembre se'n publicarà un altre, elaborat per Pep Prats i Gonçal Barrios, d’Entrepobles Camp de Tarragona, en què descobrirem com es va iniciar la cooperació a Tarragona i com es va formar el que avui coneixem com la Coordinadora d’ONG de Tarragona. I per acabar, el 4 de novembre, Josep Alcoceba, responsable de la Xarxa de Cooperació al Desenvolupament del Sud de Catalunya, ens farà una anàlisi sobre l’estat de la cooperació a escala local i nacional i el vincle amb l’Agenda 2030.

Per saber-ne més:

• Fons Català de Cooperació al Desenvolupament: https://www.fonscatala.org/ca/qui-som
• "La Cooperació que volem", enquesta del Departament de Cooperació.
• Justícia global, no apartheid global. Luca Gervasoni, El Crític.
• Més de 8.000 entitats i cooperatives impulsen la creació del Centre Català d’Empresa i Drets Humans, La fede.cat
• "No serveix de res, si no és Justícia global"

Va ser l’any 1994, enmig d’un ampli teixit de diferents moviments socials, que en brolla amb força un d’impressionant. És el moviment solidari que exigeix complir amb el compromís que fou adoptat per l’Assemblea General de l’ONU l’octubre de 1970, pel qual els països econòmicament desenvolupats dedicarien el 0,7 % del seu PIB com a ajut al desenvolupament dels països empobrits. Un moviment que, a diferència de la majoria, no reivindica res per a cap dels seus components, i que entén aquesta quantitat com una mena de petita restitució de l’espoli a què són sotmesos els països pobres. És un Moviment Solidari, amb majúscules.

Ja en ple dinamisme, és en el marc de la lluita pel 0,7 % que l’octubre del 1994 s’organitzen les acampades a tot l’Estat espanyol (amb molta força, i amb una vaga de fam a Madrid). A Catalunya, cal destacar la gran acampada que es va fer a la Diagonal de Barcelona. Al Camp de Tarragona, activistes d’algunes ONG i entitats solidàries no poden restar d’espectadors, i es posen a la feina invitant tota mena d’entitats.

La convocatòria inicial va ser feta pels Comitès Óscar Romero i per Entrepobles. D’allí sortirà la Coordinadora pel 0,7 %, que va aplegar prop de quaranta entitats, associacions, sindicats, grups juvenils, grups polítics, ONG i entitats solidàries.

Ràpidament es van estendre un seguit d’activitats, com la conferència d’Arcadi Oliveres, membre de Justícia i Pau i un dels principals promotors de la campanya, al saló de plens municipal; la taula rodona pública on es convocaven tots els partits a dir-hi la seva sobre aquesta reivindicació, i la difusió d’un díptic explicatiu i un full on es cridava a l'acampada, que va quedar convocada per al cap de setmana del 19 i 20 de novembre.

Realment feia goig veure el tram des del carrer de Sant Agustí fins al Balcó, ple de tendes de campanya arrenglerades, a un metre l’una de l’altra, a banda i banda de la coca central. Es van organitzar tot tipus d’activitats lúdiques, debats, recollida de signatures, un dejuni i, per cloure, una gran cadena humana per tota la Rambla.

El debat intern dins el moviment era força viu, tant aquí com a d’altres indrets, ja que es mantenia la coordinació en l'àmbit de Catalunya i de la resta de l’Estat. Vam arribar ben aviat a conclusions com que el 0,7 % no era pas la solució. El creixent abisme entre el Nord i el Sud és fruit d’un model polític i econòmic imposat per al nostre benefici; d’un comerç mundial injust; del deute extern il·legítim i impagable que domina els pobles; de l‘espoli de recursos… En definitiva, d’un sistema econòmic amb què cal acabar i en què el 0,7 % no és més que un "mentrestant". El demanem per justícia. La cooperació internacional no arriba ni tan sols a restituir una petitíssima part del que els països enriquits els hem robat, que és on hem construït el nostre "desenvolupament".

La realitat mundial no para de donar-nos nous motius per a les campanyes solidàries i contra les guerres. Ara era el conflicte a la zona africana dels Grans Llacs, la tardor de 1996. Un altre cop, dinou entitats tarragonines mantenen concentracions amb espelmes cada dimarts, durant tot el conflicte, als Despullats de la Rambla Nova, que a partir d’aquí serà lloc habitual de tot tipus de mobilitzacions. Darrerament, se n'han fet contra els conflictes dels Balcans, Iraq, Síria, Iemen, Palestina, etc.

L’activitat de la Coordinadora pel 0,7 % va continuar. Primer, centrada a demanar-ne a la Generalitat el compliment. Posteriorment, a l’Ajuntament de Tarragona. Tot i que aquest ja va iniciar la cooperació l’any 1994, amb un projecte d’Entrepobles de suport a les comunitats indígenes que van aconseguir sobreviure a les matances de l’exèrcit de principis del anys 80 a Guatemala, el 13 de maig de 1996 el Ple va acordar la creació del Consell Municipal de Cooperació de Tarragona, encara que aquest no es va constituir formalment fins a finals de 1998.

La flama del 0,7 % continuava encesa, però mantenir l'estructura organitzativa d’un ventall tan ampli d’entitats i de tot el Camp de Tarragona, lògicament, és difícil de sostenir, un cop la cresta de l’onada de tanta activitat va afluixar. Va ser així com les entitats solidàries i ONG de la ciutat de Tarragona que continuaven engrescades van començar a plantejar-se la creació d’una coordinadora d’ONG. Ara tocava centrar-se en la interlocució amb la nostra entitat municipal de Tarragona.

El febrer de 1998 es va crear la Coordinadora d’ONG pel Desenvolupament, la Defensa dels Drets Humans i la Pau de Tarragona. El nom va quedar un miqueta llarg. Es volia deixar clar que les ONG dels tres àmbits esmentats teníem molt en comú, sobretot els valors que defensàvem, i que tenia molt de sentit treballar plegats.

Les tràgiques dimensions de les destrosses, humanes i materials, de l'huracà Mitch a Centreamèrica, del mateix 1998, posen la recentment creada Coordinadora en un nou repte. Com sempre, ampliant al màxim el treball unitari, prop de vint entitats vam crear la Plataforma de Solidaritat amb Centreamèrica. La recollida solidària, en pessetes, equivalent a prop de 200.000 euros, és gestionada de manera clara i transparent amb organitzacions populars d'Hondures, Nicaragua, el Salvador, Guatemala i Cuba.

La Coordinadora ha estat sempre un element aglutinador de les reivindicacions solidàries: l’acampada per l’abolició del deute extern del 12 i 13 de març de 2000; la permanent solidaritat amb el poble palestí i també amb el sahrauí; la gran manifestació contra la guerra d’Iraq de 2003; la llarga i constant oposició a la permanència de vaixells de guerra al nostre port de la mà de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, o la participació en les campanyes del moviment antiglobalització amb el lema "Un altre món és possible", formen part d’una llista interminable d’activisme, sempre amb un ampli esperit unitari.

Tornant, un altre cop, a la reivindicació del 0,7 % per als països empobrits, i centrats ja en Tarragona, la recentment creada Coordinadora es va plantejar encarar les tasques per aconseguir-lo del nostre Ajuntament, presentant una moció al Plenari. Però abans de debatre-la va haver-hi intents, per part de l’equip de govern, perquè acceptéssim aconseguir gradualment la fita del 0,7 %.

En tot moment, la nostra posició va ser de fermesa. Eren les institucions polítiques —recordem en aquest cas l’ONU— les que el 1970 havien calculat com a mínim aquesta quantitat i recomanaven que els països desenvolupats la donessin. A les ONG no ens tocava fer rebaixes del que els governs representats a les Nacions Unides havien acordat. Ben al contrari, aquesta quantitat ja feia molt de temps que s’hauria d’haver estat donant, i amb el pas del temps havia quedat totalment obsoleta per insuficient. Malgrat tots els nostres esforços, finalment va ser modificada i aprovada el setembre de 1999: es va acordar donar el 0,3 % l’any 2000, el 0,5 % el 2001 i el 0,7 % el 2002.

Els problemes, però, no van acabar aquí. Ara tocava aclarir sobre quines partides del pressupost calia aplicar el 0,7 %. Nosaltres, i tenint en compte que l’Ajuntament de Tarragona ja feia temps que era membre del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, érem partidaris que es fes amb els criteris definits per aquesta institució.

El seguiment de tot plegat, tant des del Consell de Cooperació, que acull la pràctica totalitat d’ONG existents a la ciutat, com amb reunions de la Coordinadora amb els responsables municipals de Cooperació, ha estat constant. Tant el tema de les partides sobre les quals s'ha d'aplicar el 0,7 %, com la seva distribució per conceptes (cooperació, sensibilització, emergències…), han estat elements constants de debat.

S’ha fet feina, però queda molt per fer. El 0,7 % aplicat amb els criteris del Fons Català encara està per arribar. Hi ha hagut molts alts i baixos, condicionats per les èpoques de crisi, pel color de la corporació municipal de cada moment, i sempre per la pressió exercida pel moviment solidari. El més alt i proper al 0,7 % va ser el 0,65 %. Avui, després d’uns quants anys de davallada general i de la desaparició de la cooperació descentralitzada en molts llocs, a Tarragona es mantenen uns nivells propers al 0,5 %.

Cal dir que el Consell Municipal de Cooperació de Tarragona ha estat en tot moment qui ha vetllat per la qualitat i la transparència de la cooperació, així com per la seva distribució entre els projectes presentats en les convocatòries anuals.

Això ha fet possible l’aportació solidària de la població tarragonina, per mitjà de la seva institució municipal, a la cooperació internacional.

Pep Prats i Gonçal Barrios

(Associació Entrepobles Camp de Tarragona)

Per saber-ne més:

• Objectiu 0,7%. 30 minuts, CCMA.
• Blog de la Coordinadora Tarragona Patrimoni per la Pau
• El 0,7 i la inversió per habitant i per municipi, Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.
• El 0,7%: una xifra mítica mai aconseguida. Anna Palou, article d’El Crític.

Començant per la lectura de la premsa nacional, les portades dels principals diaris ens parlen de la pujada del preu —històricament car des de fa massa dies— de l’energia, de nous atacs homòfobs, d’una nova víctima mortal en mans de la seva parella, de l’actualització estadística d’un atur especialment agressiu amb els joves —el motor econòmic de qualsevol país—, i de les últimes dades de pressió hospitalària amb malalts de la covid-19, amb les consegüents restriccions socials, que semblen no relaxar-se mai.

En clau local, la premsa parla dels mateixos temes, amb l’afegitó de l’augment de casos de violència i inseguretat als nostres carrers. Tot i no ser objecte d’aquest article, cal mencionar que és especialment preocupant això últim, no tant per la notícia, sinó pel que sembla una voluntat premeditada d’alguns d’aquests mitjans "informatius" de mantenir aquest tema sempre d’actualitat. Encara que no hi hagi res noticiable, es creen gràfics preparats per "demostrar" l’augment de casos i es fan enquestes que inviten el lector a posicionar-se i que, en definitiva, faciliten un creixent racisme de classe molt preocupant a la nostra ciutat.

La mateixa setmana que llegíem aquests titulars, molts hem rebut una invitació per assistir a la inauguració de l’exposició "Activistes per la vida", del fotoperiodista Gervasio Sánchez, una exposició que es farà a la ciutat de Tarragona. Sabent això, tornem a repassar els diaris de la ciutat i trobem la notícia de l’exposició en la secció de cultura d’alguns diaris. No en tots.  

Finalment, i també la mateixa setmana, la xarxa de ràdios locals del Camp de Tarragona inaugura una nova secció dedicada a parlar dels ODS i de l’Agenda 2030. De fet, tenim la sort de ser invitats en el programa inaugural per parlar del Manual d’anàlisi dels ODS (Publicacions URV), que vam fer l’any 2020 amb el conjunt d’entitats de cooperació i medi ambient del territori. Minuts abans d’entrar en directe, els dos periodistes ens explicaven que s’havien informat darrerament sobre què eren els ODS. I és que aquesta és la realitat de l’Agenda de Nacions Unides. Amb tot el que això implica. Sis anys després de la seva implementació, que, sobre el paper, ha de marcar el pla estratègic mundial en matèria de desenvolupament, l'Agenda continua sent una gran incògnita per al conjunt de la ciutadania. I quan parlem de conèixer-la, no vol dir saber de la seva existència, sinó de què implica, de qui depèn la seva governança i de com la podem traduir a les nostres realitats locals.

Que l’Agenda 2030, amb tots els recursos econòmics que s’hi han dipositat perquè estigui present en qualsevol esfera política i institucional, continuï sent una gran desconeguda per al conjunt de la societat és significatiu. I ho és en negatiu. I continuarà sent una ignorada fins que els àmbits als quals apel·la no aconsegueixin sortir de l’espai de "cultura" o "d’altres afers" i se situïn a primera pàgina. La lluita pels drets humans mobilitza la ciutadania només quan es percep que aquesta lluita ens afecta directament en el nostre dia a dia. I no sempre. Per això el repte és tan gran. La cooperació s’ha d’entendre com una eina que ajuda a construir una ciutadania més valenta, crítica amb la informació que rep, menys il·lusa i, en definitiva, més preparada. Recordeu la lectura en diagonal de les portades d’avui: preu de l’energia, atur, pandèmia i violència als barris. Doncs bé, i ni que no ho sembli, tots aquests àmbits són treballats directament per la cooperació i l’EpD.

Context: per què parlem de la fi del model socioeconòmic dels últims 70 anys

L’any passat obríem el capítol d’anàlisi del context dient que "[...] ens trobem immersos en l’era de la hiperconnectivitat i la Internet de les coses, però també en un moment de creixent inestabilitat i incertesa generalitzada. Una evolució que precaritza les nostres relacions laborals i, en conseqüència, minva les nostres decisions vitals i personals". Un any després ho subscric, i afegeixo que aquesta situació de fragilitat també minva les nostres relacions socials i crea una ciutadania amb més pors, més conservadora i susceptible al canvi —de qualsevol tipus— i, en definitiva, menys acollidora.

Els primers mesos de la crisi social, accelerada i agreujada (però no provocada) per la covid-19, es caracteritzaven per una sensació generalitzada, com si fos un gran despertar, del fet que l’Estat tenia cada vegada menys incidència com a agent social regulador i que, quan actuava, ho feia a les espatlles d’un deute inassumible. Aquestes carències s’han evidenciat en pilars socials com la salut, la riquesa i l’educació. De fet, són molts els autors que apuntaven a la fi de l’Estat del benestar, entès com la ruptura del pacte establert entre l’Estat i els diferents agents socials, i que era la pedra angular del model socioeconòmic viscut al llarg dels últims setanta anys. Un any després, és evident, la situació no ha millorat.  

I és que el model socioeconòmic viscut fins a l’actualitat se sosté sobre uns pilars cada vegada més debilitats: plena ocupació, demanda de treball contínuament creixent, salaris indexats a la inflació i esperança de vida reduïda després de la jubilació. Un model que fa fallida davant de l’expressió més salvatge del neoliberalisme, aquella sustentada en el creixement infinit i que ja ha aconseguit que la meritocràcia impregni tots els àmbits laborals i socials i hi predomini, fins al punt que es criminalitza la persona en situació de pobresa.

La cursa cap al creixement infinit es basa en la millora de la productivitat i l’eficiència dels processos de producció. L’automatització de processos, el fort paper de l’economia de serveis estacionals, fins i tot el canvi en els models de consum, tenen una conseqüència directa en la flexibilització i la precarietat del mercat laboral. Els contractes per projectes i canvis freqüents de feina, inclús la combinació de diverses feines, ja són una realitat. Una situació assumida per molts no per enriquir-se, sinó per sostenir-se. Situació que s’assumeix sota la promesa d’un futur millor, d’un canvi de situació que, a la llarga, només farà que repetir rols. Ser flexibles, no rendir-se, superar-se un mateix i aprendre permanentment són els dogmes per sobreviure en un mercat laboral salvatge.

Aquesta precarització del mercat laboral i la consegüent reducció de la capacitat recaptatòria de l’Estat sembla minvar, encara més, la capacitat d’assumir els compromisos establerts en el pacte del benestar abans mencionat. Almenys fins que les seves prioritats de despesa no canviïn. De moment, però, és el ciutadà qui està assumint directament aquestes "noves responsabilitats". I ho fa a través de la privatització dels plans de pensions, del servei sanitari, de l’educació, etc. I, encara més perillós que això, hi ha la victòria última del capitalisme, que és aquella que aconsegueix justificar que servei privat és servei de qualitat, que ambdós conceptes vagin associats i que aquesta associació impregni totes les nostres decisions i aspiracions, és a dir: poder permetre’s un servei privat, en detriment del que és públic. I precisament per això és tan important el treball de la cooperació i l’educació per al desenvolupament.

De quan ens diuen que la cooperació ha de ser sexy

I és que això passa. Potser un dels majors despropòsits formatius als quals he assistit aquest darrer any ha estat una formació liderada per una persona teòricament experta en comunicació per a entitats de cooperació. Una gurú, ens van dir. En aquesta sessió se’ns va explicar que s’havien d’acompanyar les entitats a "abandonar el discurs victimista i començar a crear una imatge sexy". Després d’intervenir en aquesta afirmació i abandonar la formació, la sensació que ens queda és d’estar fent un salt abismal cap enrere. I s’ha d’anar amb compte.

Vivim immersos en una lògica informativa d’un present asfixiant, on l’ahir ja no és noticiable i els plans a curt termini són ciència-ficció. En aquest context, on creieu que queda la lluita per uns drets humans que —erròniament— creiem que no ens apel·len directament? I una agenda efímera proposada per una organització internacional —molt allunyada del nostre dia a dia— que ens parla d’uns objectius per resoldre a deu anys vista? Tal com explicàvem en la introducció, el gran repte informatiu, aquell que aconsegueix la mobilització ciutadana, és aquell que percebem que és evident i immediat.

En aquest sentit, i per tal d’agafar-nos a alguna cosa positiva, sembla haver-hi un cert creixement i enfortiment dels moviments civils per la defensa mediambiental del territori. Les situacions climàtiques extremes viscudes darrerament i directament provocades per l’acció humana semblen haver despertat un moviment social cada vegada més fort. Un moviment que, a casa nostra, s’oposa a la (re)construcció sistemàtica dels passejos marítims, qüestiona directament el model de turisme de masses i aposta per la biodiversitat i la conservació natural d’aquests espais. Uns grups en constant creixement, tot i les enormes dificultats, les pressions i l’oposició política i de l’altra part de la ciutadania.

Els brots seran verds

El Centre d’Estudis de Dret Ambiental de la URV (CEDAT) i la Xarxa de Cooperació al Desenvolupament del Sud de Catalunya (XCD) tancaven el curs passat realitzant una formació pionera a tot Catalunya: una formació en medi ambient orientada i específica per a entitats i professionals del món de la cooperació. La formació va ser un encàrrec de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. No hi ha res escrit, però aquesta formació sembla que és un avís per a navegants de per on van les línies estratègiques governamentals en cooperació a Catalunya.

En termes generals, la formació va ser un èxit per la seva assistència i l’heterogeneïtat dels participants i les formadores. Però en clau local, el resultat va ser preocupant: s'hi van trobar a faltar moltes entitats del Camp de Tarragona. Els motius poden ser varis, tot i que el més evident sembla que és la incapacitat per part dels organitzadors de fer entendre la importància d’aquesta formació i, per part de les entitats, de no considerar-la com a estratègica. Potser peco d’optimista, però crec en la incidència de l’Administració en l’especialització de les entitats. I ho fa a través de les formacions o de les avaluacions dels projectes de cooperació. L’exemple més evident el tenim amb l’elaboració del Manual d’anàlisi dels ODS, on es va reflectir que l’ODS 5, el de gènere, era el més treballat pel conjunt de les entitats. Tot i no poder demostrar-se una relació directa causa-efecte, a ningú se li escapa que hi ha una clara vinculació entre l’obligatorietat d’incloure aspectes de gènere en els projectes de cooperació i EpD i la consegüent especialització de les entitats en aquest àmbit. Seguint el fil, potser d’aquí a uns anys les entitats amb major creixement i incidència seran aquelles que, des d’avui, inclouen clàusules mediambientals en els seus projectes.

Josep Alcoceba

Per saber-ne més:

• Manual d’anàlisi dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, XCD
• Objetivos de Desarrollo Sostenible, Naciones Unidas
• No trobar el que busquem a les botiques serà el pa de cada dia. Alicia Valero, El Crític
• “El planeta se’ns en va i cal frenar immediatament la locomotora del creixement”. Carlos Taibo, El Crític
• Alfons Pérez: “La UE planteja la transició ecològica obviant els límits del planeta. Anna Palou, El Crític.
• Tot anirà com lluitem que vagi. Laura Aznar, El Crític.