El compromís que implica l’Agenda 2030 i el seu pla d’acció per assolir el desenvolupament sostenible del planeta i el benestar de totes les persones queden lluny, tant a escala local com global. És cert que podem trobar moltes iniciatives locals que deixen veure les ganes de posar en pràctica vies més equitatives de relacionar-nos, com és el cas de diferents cooperatives, ONGs, grups de consum o entitats de medi ambient, però manca un impuls per part dels governs a l’hora de nodrir-les i promoure-les en les polítiques públiques. En aquest sentit, la cooperació i la seva gestió transversal a la resta de polítiques públiques són clau per aconseguir un desenvolupament que realment garanteixi i protegeixi els drets humans i el medi ambient.  

Aquest microcicle se centra en l’Agenda 2030 i en la seva importància per aconseguir un canvi en el model de desenvolupament que posi les persones al centre.

El proper dimecres, dia 9, es publicarà l’article “Agenda 2030 per la SOStenibilitat”, de Jesús Gellida, politòleg, investigador social i escriptor. Ens posarà en context per fer més entenedors aquest canvi de paradigma i el valor que té la implicació a tots els nivells (entitats, ciutadania, institucions o empreses), més enllà de l’èxit de l’Agenda 2030, per poder garantir el respecte als drets humans i fer front a la crisi d’emergència climàtica.

El divendres 11, aprofundirem en el vincle de l’Agenda 2030 amb la protecció internacional dels drets humans, i coneixerem com la contribució dels ens locals és essencial per fomentar la defensa dels drets, donat el seu caràcter local-global. Ho farem amb l’exposició d’Alexandre Moreno Urpí, professor a l’Àrea de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals i membre del grup de recerca Territori, Ciutadania i Sostenibilitat de la Universitat Rovira i Virgili, a l’article “L’Agenda 2030 i la protecció internacional dels drets humans: un nou règim de corresponsabilitat política”.

Per saber-ne més:

• Un nou paradigma per abordar els problemes de desenvolupament. L'enfocament de coherència de polítiques. Javier Pérez González, Belén Agüero. Revista IDEES.
• Agenda 2030: de las palabras al ‘artivismo’. Ruth F. Sanabria. Planeta Futuro, El País
• Joc de trivial dels ODS, Creu Roja.

@jesusgellida  

L’Agenda 2030 és l’estratègia actual que regeix els programes de desenvolupament mundials. Un pla d'acció per al desenvolupament sostenible a través de disset objectius a favor de les persones, el planeta i la prosperitat, que té la intenció d'enfortir la pau universal i l'accés a la justícia. Una agenda de compromisos per als propers quinze anys ―adoptada el 2015 per l’Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides― en la qual els estats membres reconeixen que el major desafiament del món actual és l'erradicació de la pobresa i que, sense aconseguir-la, no pot haver-hi desenvolupament sostenible.

Aconseguir la seguretat alimentària, garantir una vida sana i una educació de qualitat, avançar cap a la igualtat de gènere, assegurar l'accés a l'aigua i l'energia, i promoure el creixement econòmic sostingut i l’adopció de mesures urgents contra el canvi climàtic són punts imprescindibles dels objectius i de les cent seixanta-nou metes del pla —de caràcter integral i indivisible— en la lluita contra les desigualtats, des del respecte als drets humans.

Context dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS): un món desigual

Moltes societats es caracteritzen per una gran bretxa social, marcada per la precarietat i la falta d’oportunitats en un escenari de desigualtat global, que té efectes directes i perversos en la sanitat, l’educació, l’habitatge i el treball. La pandèmia del coronavirus aprofundeix obertament en la vulnerabilitat de les classes populars i treballadores d’arreu del món, i colpeja amb més duresa allà on el repartiment de la riquesa és més desigual.       

L’augment de la pobresa, del risc d’exclusió social, de les desigualtats, de l’atur i dels salaris baixos és una dinàmica que s’ha agreujat amb la covid-19. Una crisi que ha deixat al descobert els problemes estructurals d’un sistema econòmic global en què les desigualtats són conseqüència directa de la concentració de la riquesa en poques mans i del model neoliberal de gestió dels recursos. En aquest sentit, l’informe «El virus de la desigualdad» d’Oxfam Intermón denuncia que la pandèmia posa contra les cordes la salut i l'economia dels més precaris i exacerba les desigualtats econòmiques, de gènere i racials, alhora que se n’alimenta.

Per altra banda, l’Organització Internacional del Treball estableix que el virus, a més de ser una amenaça per a la salut pública, afecta profundament el món del treball a través d’unes pertorbacions econòmiques i socials que posen en perill els mitjans de vida a llarg termini i el benestar de milions de persones. Sobre això, l’observatori de l’OIT sobre la covid-19 i el món del treball posa de manifest, en la setena edició, una disminució generalitzada de les hores de treball i dels ingressos i estableix per a 2021 una recuperació lenta, desigual i incerta, tret que els plans de reconstrucció recolzin sobre polítiques públiques de recuperació centrades en les persones. 

Un altre informe concloent és l’«Impacte de la crisi de la covid-19» de Càritas Diocesana de Barcelona, el qual estableix que el context econòmic de crisi i d’incertesa té uns impactes desiguals en la població, i que les persones en situació de més vulnerabilitat n’estan rebent les conseqüències de manera molt intensa. L’informe concreta una fragilitat econòmica i laboral més gran d’aquestes persones, així com els impactes en altres dimensions de les condicions de vida de les llars, tals com l’alimentació, l’habitatge, la bretxa digital, l’escolarització o la salut mental i psicoemocional.  

Les polítiques que produeixen i mantenen la pobresa, la precarietat i les desigualtats són el repartiment no equitatiu de la riquesa, una fiscalitat injusta, el frau i l’evasió fiscal, les desigualtats Nord-Sud i una demolició de la protecció social amb l’aplicació, durant dècades, de retallades en la despesa social, seguint els postulats neoliberals. Tot això, sumat a la crisi de la covid-19, configura la globalització d’una societat dual de pobres i rics.

Canvi de paradigma

Partint d’aquest context, entenem que la superació de les seqüeles econòmiques i socials de la pandèmia de la covid-19 i la disminució de les desigualtats globals no poden venir per tornar a reproduir i perpetuar un sistema econòmic que precaritza la vida, genera desigualtats i depreda el medi ambient, sinó que han de passar per potenciar unes polítiques públiques lligades a la consecució de l’Agenda 2030 i els ODS. Una agenda global com a brúixola que ha de guiar les actuacions de les administracions públiques, de les empreses, de les treballadores i treballadors i de les entitats ciutadanes, per avançar cap a una societat més justa, igualitària, solidària i mediambientalment sostenible.

En aquest sentit, els estats s’han compromès a actuar en les esferes econòmica, social i ambiental i a mobilitzar els mitjans i recursos necessaris per dur a terme aquesta agenda. La Unió Europea mostra el ferm compromís d’aconseguir una economia sostenible i climàticament neutra, per la qual cosa ha acordat preveure recursos per a projectes relacionats amb el clima i el compliment dels ODS. Són paraules grandiloqüents i bons propòsits, que cal concretar començant per alinear el Pla de recuperació i reconstrucció, el qual orientarà la inversió de milers de milions d'euros a través dels fons Next Generation UE, amb les propostes econòmiques, socials i ambientals de l'Estratègia per al desenvolupament sostenible per a la consecució de l'Agenda 2030.  

Implicació global

Els ODS han marcat un canvi de cicle en l'agenda de desenvolupament mundial, establint un nou full de ruta per solucionar alguns dels principals dèficits dels Objectius del Mil·lenni. En aquest sentit, per assolir l’Agenda 2030, institucions, empreses, agents socials i ciutadania han de transitar conjuntament per la ruta marcada pels ODS.

Les administracions públiques en general i les d’àmbit local en particular tenen un paper fonamental i un repte majúscul per aterrar els ODS en l’àmbit municipal. Promoure estratègies d’impuls de l’Agenda 2030 i indicadors per avaluar-la, com estableix, per exemple, el Manual d’anàlisi dels ODS (publicacions URV), és fer polítiques públiques clau per a la consecució dels ODS. Per altra banda, apostar per la mobilitat sostenible i per mesures de sensibilització ciutadana envers els ODS és cabdal, però també ho és enfocar-se sobre el teixit empresarial i les persones emprenedores, pel que fa a les oportunitats que els pot suposar l’Agenda 2030. En aquest sentit, l’Administració pública també ha de donar suport a les empreses perquè incloguin els ODS en el seu model de negoci.

Així mateix, l’Agenda 2030, com a nou horitzó en l’organització política internacional actual —que es basa en una lògica de poder policèntrica, multinivell i multiespacial―, promou aconseguir el creixement inclusiu i sustentable durant els propers anys, mitjançant la cogestió i cooperació entre actors públics i privats i la participació de la societat civil global. En aquest sentit, els ODS són un exemple de governança global en la qual, un cop més, apareix l’esfera privada com a part imprescindible per al desenvolupament a través de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC).

Tanmateix, aquesta RSC no pot servir com a greenwashing —rentat d’imatge verd— ni per devaluar la reglamentació dels estàndards laborals, ambientals i socials. És aquí on el món empresarial ha de veure l’oportunitat de participar en la governança global, sent partícip del desenvolupament sostenible. Una integració dels ODS en l’estratègia empresarial, prioritzant els objectius més adients, facilitaria augmentar l’impacte de les activitats empresarials i, en conseqüència, de les oportunitats de negoci, alhora que donaria un impuls fonamental per a la consecució dels ODS. No obstant, aquesta no deixa de ser una situació complexa, a la qual se suma el fet que els compromisos que adopten els estats en el marc de l’Agenda no són d’obligat compliment, sinó de caràcter voluntari, i no hi ha una concreció quant a com exercir el control polític del seu compliment.  

Finalment, el nou pla estratègic mundial en matèria de desenvolupament posa al centre de l’agenda global el fet que, per garantir la vida i els drets de les persones i del planeta, és necessari un canvi de model cap a un de sostenible. Una qüestió cabdal, en un món on els recursos són limitats, que no pot quedar en mera retòrica, com va passar en la fracassada cimera pel clima de la COP26, sinó que ha de situar-se en el primer pla de l’agenda global de reconstrucció posterior a la pandèmia de la covid-19. Pel que fa a això, una ciutadania polititzada —en un sentit ampli i no limitat al de la política institucional— és imprescindible en el camí cap a la consecució dels ODS. Un camí pel qual s’avança de manera decidida des de l’impuls de multitud d’iniciatives de producció, comercialització, consum i finançament, que ofereixen ara com ara alternatives socials, econòmiques i ambientals més justes i vinculades de manera directa als ODS. I tot plegat constatant que el crit per la SOStenibilitat és un crit d’auxili del planeta i de la societat global, en què el desenvolupament sostenible és l’única alternativa viable. 

Per saber-ne més:

• Pla nacional per a la implementació de l'Agenda 2030 a Catalunya
• L’Agenda 2030: transformem el món davant l’emergència planetària. Puri Canals, Àngel Castiñeira, Eva Jané Llopis, Arnau Queralt i Bassa, Pere Almeda. Revista IDEES.
• El tablero internacional de las ciudades, Agustí Fernandez de Losada. Seres Urbanos, El País.

Més enllà de les qüestions sanitàries, aquest mateix informe constatava que arreu del planeta s’han anat multiplicant els conflictes armats, amb els últims grans exponents de la invasió russa a Ucraïna o la guerra al Iemen. A més a més, les vulneracions de drets humans que afecten pobles sencers, sovint silenciades, com la qüestió del Kurdistan, la situació dels rohingya a Myanmar o els uigurs a la Xina, han demostrat la delicada situació dels drets humans en moltes zones del planeta. Un planeta que, malauradament, pateix les conseqüències d’un capitalisme desbocat que ha posat els interessos de les elits i del capital per davant del benestar del medi ambient i les persones.

En aquest sentit, les catàstrofes mediambientals s’han reproduït i les conseqüències només han fet que créixer. Una mostra ha sigut el passat estiu al continent europeu, amb temperatures extremes i una sequera que ha provocat a França els incendis més grans dels últims anys. De fet, un informe de l’Organització Mundial de Meteorologia (WMO en les sigles en anglès) de l’any 2021 constatava que una altra part del planeta, concretament Amèrica llatina i el Carib, són les zones on el canvi climàtic seria més sever, amb sequeres extremes, huracans, incendis i l’augment del nivell del mar[2]. Aquesta situació d’emergència, sumada a la destrucció del medi natural d’aquella zona degut a l’actuació de grans multinacionals que busquen explotar-ne els recursos naturals, ha provocat que les persones defensores del territori i de les formes de vida tradicionals de la zona s’hagin vist directament atacades. D’acord amb l’informe d’Amnistia Internacional, ha retrocedit l’exercici del dret a la llibertat d’expressió i s’han limitat les veus crítiques amb els governs, i és en aquest context que, per exemple, s’han dissolt manifestacions amb l’únic pretext de la securitització de l’espai públic.

Davant d’aquesta situació perllongada de crisi climàtica i de vulneracions de drets humans, els estats membres de les Nacions Unides van adoptar, l’any 2015, el que es coneix com l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible. Aquest document havia de servir com a pla d’acció per posar fi a la pobresa, combatre les desigualtats, erradicar la fam, assegurar el respecte per les minories, garantir unes condicions de treball dignes o, fins i tot, lluitar per la pau i la justícia, entre d’altres. A més a més, si s’observen en detall els disset objectius de desenvolupament sostenible (ODS), i sense perdre l’emergència climàtica de vista, aquest pla d’accions estava enfocat també a crear les condicions per a un creixement econòmic respectuós amb l’entorn natural.

En definitiva, no resulta agosarat defensar que l’Agenda 2030 i els ODS busquen garantir els drets humans arreu del planeta. S’ha de reconèixer que aquesta agenda fou la primera consensuada àmpliament a escala internacional, de manera que actualment gaudim d’un full de ruta aplicable a tothom que busca conciliar el desenvolupament amb el respecte pels drets humans i el medi ambient. Amb aquesta idea ben present, l’Agenda 2030 i els ODS van vertebrar un sistema de responsabilitat compartida entre els estats i tota la seva estructura, els òrgans i els organismes que els componen. Això, traduït a efectes pràctics, volia dir implicar també els ens locals en la protecció internacional dels drets humans.

Amb aquest objectiu a l’horitzó, els ens locals hi juguen un paper clau. Són recents els avenços en això que s’ha conegut com a paradiplomàcia, és a dir, «l’acció exterior que duu a terme un ens subestatal, regional o local amb l’objectiu de promoure assumptes socioeconòmics i culturals i establir contactes permanents o ad hoc amb organismes públics o privats d’un altre país»[3]. És un concepte nou que va més enllà de la tradicional percepció que només l’estat, com a ens, és qui pot incidir en el que passa arreu del planeta. La consolidació de les organitzacions internacionals com a subjectes, encara que limitats, de Dret internacional ha provocat que siguin aquestes les que han buscat noves fórmules per intentar protegir internacionalment els drets humans[4]. La tendència ens diu que s’aniran desenvolupant noves formes de cooperació internacional, ja que els ens locals són les entitats més preparades per promoure i protegir els drets humans gràcies a la relació de proximitat que tenen amb les persones[5].

Un informe recent elaborat per membres del grup de recerca Territori, Ciutadania i Sostenibilitat de la Universitat Rovira i Virgili per a l’ONG Red de Solidaridad para la Transformación Social (REDS), en el marc del projecte «De l’àmbit local al global: enfortiment de les competències municipals catalanes en la protecció internacional dels drets humans», finançat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, ha analitzat la capacitat que tenen els ens locals de contribuir a la protecció internacional dels drets humans. Aquesta anàlisi obeeix a la lògica local-global, que considera que la situació global dels drets humans necessita una intervenció constant des de qualsevol àmbit, especialment el local, perquè —i recuperant aquí la idea de la paradiplomàcia— es consideren els ens locals com a agents de la mundialització[6]. El que passa, però, és que sovint s’al·lega una falta de legitimació perquè els ajuntaments, els consells comarcals o les diputacions puguin incidir en la protecció internacional dels drets humans.

Amb l’objectiu de facilitar un discurs jurídic, el dit informe parteix d’una idea establerta a l’Agenda 2030 i que, sota el meu punt de vista, resumeix una de les principals aspiracions d’aquest full de ruta: «Ningú quedarà enrere». Així doncs, aquest informe va concloure que els ens locals efectivament podien protegir internacionalment els drets humans. Ara bé, amb certes condicions. Per una banda, cal que l’estat del qual són part hagi assumit algun tipus de compromís internacional en aquest sentit. Per altra banda, i en el cas espanyol, cal que els ens locals tinguin habilitada la capacitat per poder intervenir en la garantia dels drets humans més enllà del seu territori.

Sobre la primera condició, l’informe esmentat va analitzar vint-i-sis instruments internacionals, tant del marc de les Nacions Unides com de l’àmbit regional europeu, a partir dels quals es va poder constatar que, en el cas de l’Estat espanyol, s’havien assumit certes obligacions respecte a la protecció internacional dels drets humans. En aquest sentit, es van analitzar tractats internacionals, resolucions del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, directives i resolucions de la Unió Europea o resolucions i recomanacions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa. Tots aquests documents, alguns d’una manera més evident i altres de manera indirecta, han establert que l’Estat, idea que s’ha d’interpretar en un sentit ampli, ha assolit compromisos internacionals respecte a la protecció dels drets humans. Això vol dir que tota l’estructura de l’Estat, de la qual formen part els ens locals, ha de treballar per protegir i garantir els drets humans arreu del planeta.

Quant a la segona condició, la protecció internacional dels drets humans a l’Estat espanyol s’ha vehiculat a través de la cooperació internacional per al desenvolupament, la qual, d’acord amb una sentència del Tribunal Constitucional espanyol[7], pot ser assumida pels ens locals. De fet, si bé és el Govern central l’encarregat de desenvolupar les relacions internacionals, s’ha reconegut una certa capacitat de les comunitats autònomes i dels ens locals per celebrar acords amb entitats d’altres estats, de manera que en l’àmbit espanyol ja existeix una via per poder canalitzar la protecció internacional dels drets humans.

Per concloure, doncs: tot i aquesta capacitat jurídica, cal voluntat política. Aquí és necessari subratllar la importància de la tasca de les entitats civils que treballen directament sobre el terreny, i que són un actor clau per pressionar els ens locals perquè facin tot el que està a les seves mans per protegir internacionalment els drets humans més enllà del territori i, en definitiva, complir amb les obligacions internacionals del seu país. Cal tenir la mirada posada en els avenços que han comportat l’Agenda 2030 i els ODS en la lluita contra les desigualtats, la destrucció del planeta i la violació dels drets humans. En aquest sentit, és necessari que tots els actors implicats, i dins de les seves possibilitats, assegurin un respecte pels drets més bàsics de les persones. I això vol dir exigir, no només a l’estat sinó a tots els òrgans i organismes que els componen, que siguin valents a l’hora de vehicular polítiques de cooperació per al desenvolupament. Només així es complirà amb les exigències de l’Agenda 2030 i del sistema de corresponsabilitat política respecte a la protecció internacional dels drets humans.

Dr. Alexandre Moreno Urpí

Professor visitant a l’Àrea de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals (Departament de Dret Públic)

Membre del grup de recerca consolidat de la URV, reconegut per la Generalitat de Catalunya, Territori, Ciutadania i Sostenibilitat.

Universitat Rovira i Virgili