La manera com es transmet un missatge és clau en la seva recepció, és a dir, la perspectiva o mirada que se li dona fa que el receptor interpreti o rebi aquest missatge de diferents maneres, i aquí està la importància de com es comunica entorn de la cooperació.

Freqüentment, la informació relacionada amb la cooperació està basada en activitats de recaptació, projectes, subvencions o la rendició de comptes, una informació que no aprofundeix en els resultats, és a dir, que no dona informació sobre les persones. A vegades, també porta arrelat un discurs que fonamenta la diferència entre els «altres» i «nosaltres», el racisme i el sensacionalisme. S'hi troba a faltar un missatge positiu que aprofundeixi en les causes i que apel·li al compromís i a la responsabilitat.

Per aquest motiu, cal dotar els mitjans de comunicació del seu valor com a agents de transformació social, perquè són essencials per comunicar en clau de drets humans, posant les persones al centre; per parlar de ciutadania global, i per incidir en la interconnexió del món local-global.

A molts països les periodistes i els periodistes pateixen repressió i agressions pel fet de donar veu a les persones defensores dels drets humans, o per informar de situacions que van en contra dels interessos de governs o d’empreses que vulneren drets humans a través de l’explotació dels béns naturals. De fet, arreu del món hi ha casos de periodistes que pateixen violència o són empresonats. Segons Reporters Sense Fronteres, Mèxic és un dels països més perillosos per exercir la professió de periodisme. L’any 2020 van ser assassinades 13 periodistes i 231 van patir agressions.

En definitiva, el col·lectiu de professionals de la comunicació són garantia de la llibertat d’expressió i de transmetre una informació de qualitat. Per aquest motiu, són un actor clau en la defensa dels drets humans i en la construcció a favor de la justícia global.

En aquest marc, destinat aquest microcicle als lligams entre comunicació i cooperació, es publicaran diferents articles. Així, el proper 13 de desembre, de Josep M. Llauradó (periodista a Nació Digital), podrem conèixer l’article «Parlar d’ells però sense ells: el periodisme local i els migrants». El dia 15 de desembre es publicarà l’article «Periodismo y cooperación, alianzas estratégicas», elaborat per Marlene Martínez i Daliri Oropeza (respectivament, fotògrafa i periodista mexicanes acollides en el Programa d’acollida temporal per a periodistes de la Taula per Mèxic), en el qual coneixerem la repressió existent a Mèxic. I finalment, Montse Santolino (periodista, comunicadora i responsable de comunicació a La Fede), el proper 17 de desembre, ens farà una anàlisi sobre la importància de la comunicació en clau de drets humans.

Per saber-ne més:

• Els mitjans de comunicació deshumanitzen les persones migrants. Guillermo Martínez (publicat originalment a La Marea), La media.cat.
• Vademecum per una informació internacional responsable. Lafede.cat
• Una mirada africana de les migracions. Lafede.cat
• Observatori crític dels mitjans. Mèdia.cat

A la ciutat de Tarragona, els immigrants representen al voltant d'una cinquena part del padró: segons dades de 2020, difoses per l'Idescat, un 18,79 % (25.654 persones). Costa de creure, doncs, que sigui difícil trobar les seves veus als mitjans de comunicació, que es dediquen precisament a explicar les notícies més importants per a la totalitat dels ciutadans. Fent un repàs als últims mesos, les notícies que parlen amb o de migrants es poden dividir en: activitats pròpies de les seves agrupacions, conflictes veïnals i iniciatives governamentals per fomentar la convivència.

En la primera categoria, l'entitat amb més influència sobre els mitjans de comunicació de Tarragona es podria dir que és el Consolat del Marroc. I amb raó: a la demarcació, és la comunitat d'origen estranger més nombrosa, amb 39.384 persones en total. Majoritàriament, el Consolat apareix en notícies relacionades amb la cultura, però també en les reivindicacions d'unitat nacional del seu país (pel que fa al conflicte bèl·lic que manté amb el Sàhara Occidental o les protestes al Rif). La seva cònsol, Saloua Bichri, fins i tot concedeix entrevistes a diferents mitjans de comunicació, ja sigui per fer un repàs de l'actualitat marroquina o també per presentar iniciatives pròpies del Consolat.

Foto: Olívia Molet | Més enllà d'aquest ens institucional, que té un paper limitat en l'actualitat local, les agrupacions de ciutadans d'un mateix origen, malgrat ser nombroses, no sovintegen als mitjans. Gairebé només hi són convidades per presentar alguna iniciativa pròpia o per alguna entrevista sobre l'actualitat del seu país d'origen. No són considerades agents vàlids —ni tampoc sembla que elles mateixes s'hi vulguin considerar— per abordar debats socials candents a la ciutat, a diferència d'altres entitats creades entorn d'altres  reivindicacions que no tenen a veure amb l'origen dels associats. Sembla lògic, doncs, pensar que l'única manera que tenen les persones migrants de no ser vistes com un agent extern allunyat de la dinàmica local del dia a dia, és precisament participar en les estructures ja creades o crear-ne de noves, ja sigui una associació de veïns, un partit polític, un centre educatiu, de recerca o professional, o una entitat de qualsevol altra índole.

Un cas a banda són les associacions religioses. Mentre que l'Ajuntament de Tarragona col·labora activament en la difusió de la cultura i el llegat cristià a la ciutat, i les agrupacions de Setmana Santa o grups com Càritas Diocesana, així com l'Arquebisbat, tenen veu —fins i tot amb articles d'opinió sobre temes d'actualitat—, no passa el mateix amb les associacions religioses de tipus islàmic, evangelista o altres confessions.

Notícies sobre ells sense ells

Més enllà d'aquesta representativitat, com apareixen, però, les persones nouvingudes als mitjans locals? Es compleix el codi deontològic quan s'informa sobre aquest col·lectiu?

Un dels problemes principals als quals s'enfronta el periodisme és la reducció, cada cop més evident i general, de les redaccions dels mitjans i l'increment de professionals als gabinets de comunicació d'empreses, institucions i entitats o partits. Això posa pals a les rodes a l'aprofundiment i a l'aportació de context en qualsevol fet que succeeixi a la ciutat i al país. És a dir, la pràctica diària acaba desacreditant la mateixa professió periodística i els seus fonaments, un dels quals és el dret de rèplica.

En aquest sentit, si bé els mitjans locals a Tarragona no donen espai a imatges estereotipades en extrem de les persones migrants, sí que acusen manca de context. Les causes de la pobresa i l'exclusió social, que impulsen a alguns a cometre actes delictius, són majoritàriament ignorades.

L'any 2021 va començar amb la polèmica d'una casa ocupada a Torredembarra, al carrer de les Mimoses. Hi havia veïns que es queixaven, a través de les xarxes socials, que les persones que hi vivien cometien delictes, i l'associació que van fer grups d'ultradreta entre alguns dels delinqüents i els menors del centre d'acollida va acabar en un atac contra aquest centre i fins i tot contra alguns treballadors, que estaven atemorits. Tal com sol succeir en aquests casos, cap mitjà de comunicació va parlar prèviament amb els ocupes per conèixer quina era la seva situació i si realment tots ells estaven implicats en els delictes denunciats, o bé quins eren els motius que els duien a viure en aquell immoble. L'única font: els veïns i els cossos policials, així com l'Ajuntament, que assegurava estar treballant en la vigilància d'aquest focus de conflicte al poble. Això en els instants previs. Després, la periodista Alícia Fàbregas publicava a El Salto un reportatge en què aportava aquesta visió alternativa, la dels ocupes.

El cas de Torredembarra tenia lligams directes amb Tarragona, ja que alguns dels ocupants, un cop els propietaris van tapiar l'habitatge, van desplaçar-se a la ciutat. Algun d'ells, fins i tot, va ser escollit per participar en el projecte Tarragona Sostre 360º, de la Fundació EVEHO, que dona una segona oportunitat als joves extutelats en situació de carrer. Si es fa un repàs dels articles i els reportatges audiovisuals d'aquell conflicte, són escasses les referències a les causes de tot plegat. Una de les excepcions és el reportatge de TV3, que intentava descriminalitzar la globalitat dels joves immigrants.

Lògicament, la ciutat de Tarragona ha acollit també aquesta mena de notícies de successos. No només pel que fa a les ocupacions de dos xalets a la urbanització de Boscos —als ocupants d'un dels quals va entrevistar la periodista Carla Pomerol, del Diari de Tarragona—, que han estat segurament les més mediàtiques fins avui, sinó també en relació amb ocupacions als barris de Ponent, per exemple al barri del Pilar.

Si bé és cert que en cap de les ocupacions es destaquen la nacionalitat ni l'ètnia ni l'origen dels ocupes, les imatges i les informacions —verificades o no— dels mateixos veïns ajuden a generar un clima no tan sols d'inseguretat sinó d'estigmatització de determinats col·lectius. En comptes de parlar, sobretot, de les arrels de la pobresa, de la precarietat laboral, de la dificultat d'accedir per part d'alguns grups socials a un dret fonamental com és l'habitatge, o fins i tot de l'assetjament policial que pateixen certes persones pel seu aspecte físic o les seves condicions de vida, es posa el focus periodístic en part de les conseqüències de tot plegat en el context social actual. I no és, de nou, un tema exclusiu de les ocupacions. Aquí s'hi hauria d'afegir un factor important i que desvirtua de ple la tasca periodística: és més atraient per a un clic o la venda d'un diari o l'atenció de l'audiència un titular sensacionalista, que no pas el d'un reportatge elaborat que arribi a conclusions múltiples.

Si parlem de fets delictius, les notícies solen mencionar l'origen de les persones detingudes o denunciades, bé perquè les facilita el cos policial en els seus comunicats ―tret de la Guàrdia Urbana, que ha optat per obviar aquest detall quan no té relació amb els fets—, o bé perquè la font judicial només s'assegura que els noms no surtin esmentats. És cert que hi ha tot un debat sobre aquesta qüestió. El codi deontològic del Col·legi de Periodistes, en l'annex F, detalla que la pràctica d'incloure la nacionalitat en un titular és "discriminatòria". En el cas dels mitjans que optin per referir la nacionalitat perquè la consideren noticiable, el Col·legi demana esmentar-la "sempre, siguin d'on siguin els autors dels fets descrits", per tal de "no fomentar en el receptor impulsos discriminatoris". Es tracta d'un debat obert sobre el qual els mitjans de comunicació de la ciutat de Tarragona tenen diferents visions. Sovint es donen casos contradictoris en què la font —la persona és un menor, o altres causes— facilita la nacionalitat d'uns però no dels altres, i el mitjà ha de triar si oferir tota la informació que té o ser coherent amb el que diu el Col·legi de Periodistes. Donat que es tracta de fets jutjats o pendents de ser-ho, a més, és complex per al periodista accedir a totes les fonts possibles d'allò que s'està relatant, per la qual cosa s'impedeix el contrast. En la majoria de les situacions, això genera l'anomenada pena mediàtica, ja que l'únic relat és el de l'acusació, sigui d'un particular, un cos policial o la Fiscalia. Els mateixos òrgans judicials s'han manifestat en més d'una ocasió a favor d'anar amb compte amb aquest fenomen. Un dels orígens de la diferència de tractament entre uns col·lectius i altres en les notícies de successos i judicials és que hi ha qui no té facilitat per contactar amb els mitjans de comunicació, mentre que per a d'altres és una qüestió habitual. Això, en el cas dels migrants, els fa estar gairebé sempre en el costat perdedor, si més no mediàticament.

Foto: Alícia Fàbregas | D'altra banda, pot passar que en un conflicte entre dues parts no es doni veu a cap de les dues, sinó a una de tercera que poca cosa hi té a veure. Va ser el cas d'aquest passat mes de juny, quan en una baralla un noi va resultar ferit amb arma blanca. Ni la víctima ―hospitalitzada; per tant, difícil d'accedir-hi— ni l'agressor en van donar explicacions, ni immediatament després ni tampoc al cap d'un temps. L'única font pròxima va ser la de la companya de l'agredit, font que va ser recollida escassament. En la major part dels casos, els mitjans locals van optar per relatar-ne visions oficials —policia i Ajuntament— i veïnals ―que denunciaven un nou episodi d'inseguretat. Es dona la circumstància que les dues persones implicades, així com els seus entorns més immediats, són migrants dels quals es va destacar que tenien antecedents delictius. Aquest no era el primer cop que passava, justament, a la Part Alta, ja que l'any anterior, en les ocupacions produïdes al carrer dels Ferrers, van ser anecdòtics els casos en què els periodistes van dirigir-se als protagonistes de la història perquè expliquessin la seva versió del que estava succeint. Això passa, en part, perquè la font migrant, a la qual alguns atribueixen l'origen del conflicte, és considerada menys creïble o menys vàlida que una font oficial o la d'un portaveu d'una associació veïnal.

En aquest aspecte, s'ha vist en els darrers temps com s'ha donat veu, i en diverses ocasions, sense contrastar les informacions traslladades des de plataformes, partits i associacions que promouen un discurs discriminatori i que assenyalen directament els joves migrants com a font principal d'inseguretat. Amb unes notícies de successos que destaquen la nacionalitat d'alguns dels delinqüents, sumades als refregits d'agències i notes de premsa i, finalment, a articles que fan d'altaveu de discursos obertament xenòfobs, caldria esperar un contrapès en forma d'alertes antirumors, com la que va publicar la periodista del Diari de Tarragona Norián Muñoz. Novament, però, són una excepció, condicionada per la manca d'efectius a les redaccions dedicats a un tipus de periodisme més enfocat a la secció de societat que no pas a la de successos. Les notícies que humanitzen col·lectius invisibilitzats, que aporten altres visions i, sobretot, context són poques.

Josep M. Llauradó — periodista a Nació Digital

Los y las periodistas en México, que cubren cuestiones de derechos humanos, sobre todo en los estados al interior del país, viven la precarización del oficio, y al mismo tiempo el asedio de grupos de poder, sean legales o ilegales. Las agresiones pueden venir desde los gobiernos o funcionarios hasta grupos del crimen organizado en sus diferentes escalas.  Esto se suma a la carga laboral, pues estos temas son cada vez más cotidianos. Son problemáticas y conflictos que pocos periodistas abordan.

En medio de las circunstancias adversas para el periodismo en México por los temas a los que damos cobertura, hacer redes también es hacer resistencia. Implica soñar que quienes nos leen, nos escuchan o nos ven, nos respaldan lo suficiente cuando hay alguna agresión y nos ayudan a alcanzar la independencia y sostenibilidad de manera monetaria.

Los medios independientes se han vuelto opciones laborales para periodistas en contextos de censura, violencia, explotación laboral y agresiones. En lo que va del gobierno de Andrés Manuel López Obrador, los criminales han asesinado a veintitrés periodistas. Desde el 2000, la cifra crece a ciento cuarenta y cinco periodistas. Las agresiones a la prensa son algo cotidiano, aunque no todas tengan eco.

Los asesinatos son lo más grave, pero no son lo único que le sucede al gremio. En un país donde se han asesinado tantas personas que ejercen el periodismo, a veces las agresiones parecen insignificantes.

Hay zonas de México donde el crimen organizado ataca directamente para quitarles cámaras o impedir que realicen documentación en sus zonas de dominio. Las amenazas han llevado a quienes ejercen el periodismo a desplazarse a otro lugar. Incluso llegan a emitir mensajes violentos en sus casas a modo de advertencia.

El periodismo interesado en investigar temas que no convienen o importan a intereses hegemónicos rema a contracorriente, no solo por los asesinatos, también por las agresiones más sutiles, que incluso cuesta clarificar como agresiones o intentos de amedrentar.

En 2011, cuando surgió Lado B, un medio independiente poblano, hubo un asalto a la que en ese momento era la oficina de redacción. Personas armadas tomaron a quienes estaban dentro y se llevaron los equipos de cómputo y documentos. No le hicieron daño a nadie, al menos físico.

No se puede asegurar que haya sido un asalto común, ni tampoco un ataque relacionado con alguna publicación. Meses después,  policías estatales llegaron a casa de quienes dirigen el medio, Mely Arellano y Ernesto Aroche, en un acto que parecía intimidación.

Ser independiente es la apuesta para hacer un periodismo que no esté al servicio de intereses particulares, ya que en México los recursos destinados a publicidad oficial casi siempre se reparten a discreción y condicionan la línea editorial de los medios que los obtienen.

La independencia también significa la incertidumbre financiera, que lleva a su vez a un doble desgaste para los equipos de trabajo, donde ya no solo se piensa en las investigaciones, en los reportajes y en los riesgos de cobertura, sino en crear nuevas estrategias que permitan que el medio y quienes trabajan ahí se mantengan.

Construir un periodismo que  acompaña, que se fortalece en su día a día, también significa un impulso para visibilizar las problemáticas en medio de la crisis de derechos humanos que vive México.

Es una realidad que los riesgos, la precarización laboral y las vulnerabilidades de los periodistas en México persisten, aún así hay procesos de aprendizaje que las y los periodistas hemos caminado en estos años de acompañar la búsqueda de la dignidad, la memoria, la paz, las personas desaparecidas y el alto al despojo de tierra, y, con ello, las luchas por los derechos humanos en México.

La cooperación internacional ha significado alianzas estratégicas y creación de redes en el caso del periodismo de derechos humanos. También un refugio y un espacio de denuncia. Un ejemplo de estos intercambios es la Red de Periodistas de a Pie (Pdp).

Pdp es una organización que defiende los derechos de los periodistas. Al darse cuenta que en lo local, que los y las periodistas son más vulnerables, pero más que conteos de asesinatos o talleres de seguridad, lo que requerían eran profesionalización y espacios para publicar lo que en lo local resultaba incómodo y silenciado. Así, con recursos de la cooperación internacional crearon un proceso de talleres y abrieron Pie de Página, que inició como un medio refugio de quienes sufrían censura o amenazas, y ahora es el medio independiente que más crece en el país.

Esta red permitió dar compañía y acuerpar periodistas en todo el país, independientes o de medios tradicionales. Provocó incidencia y denuncias por los atropellos a derechos del gremio. De este vínculo nació el proyecto de la Alianza de Medios: once medios locales e independientes que forman nodos y son aliados de la red, ubicados en 9 estados del país (de la cual Pie de Página y Lado B son parte). Ese proceso ha fortalecido a todos los medios que participan.

Los programas de acogida de periodistas, como el del Ayuntamiento de Barcelona, a través de la Dirección de Justicia Global y Cooperación Internacional, gestionado por la Taula per Mèxic, resulta clave para la prevención de riesgos a comunicadores. Es un espacio para que personas del gremio emprendan un camino de sanación y puedan ejercer el periodismo al volver, de una manera que abone a su propia seguridad. No es fácil convivir diariamente con las violaciones a derechos humanos, al acompañar a defensoras y activistas, asimilamos los dolores y riesgos a los que están expuestas.

Los y las periodistas viven tan inmersos en dinámicas de coberturas, que no hay tiempo o espacio para tratar el estrés postraumático, acumulado al documentar. Por eso los programas de acogida desde la cooperación internacional se vuelven clave en la salud física y mental, que abona una mejor comprensión de las realidades a las que estamos expuestos.

El programa de acogida en Barcelona, como parte de la cooperación internacional, ha permitido que miembros de esta red de periodistas tomen un espacio de reflexión y sanación para mejorar su salud y por ende sus coberturas. Esto también ha ayudado a fortalecer a periodistas víctimas de la violencia directa y mejorar sus labores en los medios.

Al sanar un integrante de un medio aliado o de la red Pdp, también se fortalecen los procesos periodísticos y de seguridad de quienes ejercemos este periodismo independiente, de derechos humanos.

La cooperación internacional es una forma de tejer redes, de hacernos visibles, o solo la oportunidad de tomar una pausa para mirar el periodismo que hacemos. Implica reflexionar y tomar fuerzas nuevas para no perder de vista los temas que cubrimos, que son de fondo, lo importante, aunque intenten desviar la atención y/o silenciarnos con agresiones.

A la cooperación internacional, quizá la anteceden los esfuerzos de quienes articulan a periodistas desde lo local, como la Red de Periodistas de Pie, porque en la lógica centralista de México y del mundo acceder a la atención internacional no es sencillo. A veces la atención llega solo después de tragedias que se hacen mediáticas.

Los medios que conforman la Alianza de Medios apuestan a contar al país cada quien desde sus territorios, donde sin red y sin Alianza serían menos fuertes y más vulnerables. Sin embargo, desde los estados y lo local es más difícil acceder a los recursos de la cooperación internacional.

Los riesgos, la precarización laboral y las vulnerabilidades de los periodistas en México persisten. Aun así hay procesos de aprendizaje que las y los periodistas hemos caminado en estos años de acompañar la búsqueda de la dignidad, la memoria, la paz, las personas desaparecidas y el alto al despojo de tierra y con ello, las luchas por los derechos humanos en México.

Al construir un periodismo que se acompaña, que se fortalece en su día a día, eso también significa un impulso a visibilizar las problemáticas en medio de la crisis de derechos humanos que vive México.

De los aprendizajes de este proceso es que al estar en red, tener una comunicación entre distintas realidades de ejercer el periodismo, nos hemos hermanado en el fortalecimiento de nuestra labor como periodistas y al ser parte de una casa, saber que hay una familia que responderá por ti si algo te sucede.

Las autoras:

Marlene Martinez fotógrafa, videógrafa y coordinadora multimedia en el medio independiente poblano Lado B, donde cubre derechos humanos, migración, feminismo y megaproyectos.

Daliri Oropeza es periodista independiente narradora de sublevaciones, movimientos sociales, culturales, pueblos indígenas, rebeliones, luchas por la tierra y contra el cambio climático. Es maestra en comunicación y cambio social. Actualmente colabora en el medio independiente Pie de Página.

Per saber-ne més:

• Periodistes a Mèxic, una professió d'alt risc. Pau González, Laia Martínez, Dolores Mendo. La Directa.
• La Clasificación Mundial de la Libertad de Prensa, Reporteros Sin Fronteras.
• Mèxic ostenta el primer lloc en desaparició de comunicadors i periodistes. Berta Camprubí. La Directa

Hi va haver, però, una crisi internacional que va canviar la manera d’entendre la comunicació de la cooperació: durant la guerra de Biafra de 1968, un grup de  metges francesos de Creu Roja, indignats perquè l’organització no denunciava que era el govern nigerià, i no la sequera, el responsable de la fam de la població, van trencar amb la idea de neutralitat i van cridar periodistes perquè ho expliquessin. Així va néixer Metges sense Fronteres. Bernard Kouchner, un dels fundadors, va encunyar la famosa frase "sense imatges no hi ha indignació". Van obrir el camí de la comunicació humanitària i d’emergències, i la van convertir en un dels pilars sobre el qual s'havia de sostenir la seva independència.

Fa dues setmanes, amb motiu de la celebració dels seus 50 anys, l’organització ha projectat a Barcelona Stop filmin us, un documental crític amb la imatge que les ONG projecten dels països del Sud. François Dumont, responsable de la comunicació a Espanya, després de reconèixer que periodistes i ONG han instal·lat en l’opinió pública un imaginari reduccionista i negatiu sobre els països empobrits, va explicar que s’han proposat canviar-lo i allunyar-se de la idea del “salvador blanc” i del seu llegat colonial. El camí recorregut per MSF en aquests 50 anys és el que estan fent, en major o menor mesura, i a diferents ritmes, moltes entitats i institucions, i és l’últim exemple de com, més enllà de la intervenció sobre el terreny, els missatges i l’acció cultural i comunicativa dels actors de la cooperació són part indestriable de la seva missió, i han d’evolucionar per ser coherents amb el seu objectiu últim de transformació dels conflictes i la realitat. Moltes entitats locals i ajuntaments han començat també a revisar les seves propostes i polítiques comunicatives perquè siguin realment transformadores.

La invisibilitat de les polítiques municipals de cooperació, un problema de fons

La dècada dels 90 va ser la gran dècada de la cooperació municipal. El gran moviment social de solidaritat internacional i la seva demanda del 0,7 van fer saltar pels aires totes les barreres competencials, i a partir de 1994 es va multiplicar el nombre d’ajuntaments amb una partida per a la cooperació internacional. “Inventaven” així, de facto, una nova política pública local i un model de cooperació descentralitzada únic a tota l’OCDE. Des de llavors, a Catalunya, els ajuntaments han estat molt més compromesos i regulars en les seves aportacions que el Govern de la Generalitat. Entre 2015-2018, per exemple, el 50 % de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament provenia d’ajuntaments o administracions supramunicipals, segons dades del Fons Català de Cooperació.

Lamentablement, però, la ciutadania desconeix com funciona el sistema de cooperació i el pes i la importància d’aquesta cooperació municipal. La primera enquesta sobre cooperació del Centre d’Estudis d’Opinió data del 2009, i allà ja es feien evidents tres aspectes rellevants: que la ciutadania donava suport majoritàriament a la cooperació internacional (86,4 %), fins i tot en situació de crisi (68 %); que també estava d’acord amb el fet que els ajuntaments hi destinessin recursos (73,8 %), i que la gran part de la població no tenia ni idea de si ja es feia (80,2 %).

Dotze anys després, les coses no han canviat significativament, com es dedueix d’una altra enquesta del Fons Català de Cooperació publicada aquest mateix any. Poques polítiques públiques tenen un nivell tan alt de suport en el temps: més del 80 % dels catalans creuen avui que s’han de destinar recursos als països empobrits, i més de la meitat de les persones enquestades estaria d’acord amb  augmentar la despesa en cooperació del seu ajuntament fins a assolir el 0,7 %. Paral·lelament, però, un 44 % de la població no sap que hi ha polítiques de cooperació, i, 27 anys després de les acampades pel 0,7, només un terç de la població sap què significa aquesta xifra.

Tots els ajuntaments que han començat a preguntar pel tema s’han trobat amb realitats similars. Hi ha un suport majoritari a la cooperació, però desconeixement també majoritari del treball que fan les ONG locals o el consistori al respecte. El 2015 es va fer evident de nou, però, aquest esperit solidari. Amb la crisi d’acollida de refugiats, molts ajuntaments s’hi van bolcar i hi van destinar recursos, i van comprovar que la resposta de la ciutadania era molt positiva. Sembla evident, doncs, que no s’han fet prou esforços per comunicar la cooperació local, i que aquest desconeixement és un obstacle que cal superar per poder explorar i aprofitar les seves potencialitats. 

Quina comunicació s’ha fet des dels municipis?

A què es deu aquest desconeixement? Tot i que les raons són múltiples, una de les fonamentals, pel que fa al context comunicatiu, és que el lideratge públic de les ONG i la seva necessitat de fons han condicionat el discurs, que s’ha fet en un doble sentit: d’una banda, s’ha consolidat un imaginari sobre la cooperació excessivament vinculat a l’ajuda humanitària i les grans ONG, quan ni una cosa ni l’altra són representatives de la cooperació catalana; i de l’altra, han augmentat desproporcionadament la burocràcia i el treball administratiu per obtenir subvencions, cosa que ha mantingut bona part del personal de les entitats allunyada del treball de carrer i més activista, i també de les tasques de comunicació, raó per la qual el tema no ha traspassat el cercle dels convençuts. En el cas de la cooperació municipal, amb moltes entitats voluntàries, s’ha d’afegir, a més, que el relat i les maneres de funcionar s’han estancat, i que en molts casos el teixit social ha envellit i s’ha vist superat per un entorn molt professionalitzat i digitalitzat.

Tampoc la majoria de polítics hi han apostat. S’hi han sumat el desinterès, la crisi econòmica i l’avanç de la ultradreta, i s’ha estès la percepció, mai sostinguda en dades pròpies, que la ciutadania no entendria que es destinessin diners a cooperació, la qual cosa ha significat en molts casos que, malgrat destinar recursos a projectes, no se'n destinessin a explicar-ho. Com diu Miquel Carrillo en un informe on ho analitzava, pitjor que els atacs han estat les accions “de deconstrucció o de no defensa” de la cooperació, molt sovint vinculades a canvis de govern i al desig de marcar un perfil diferent de l'anterior. Com que en molts ajuntaments la principal font d’informació és l'ajuntament mateix, la conseqüència directa ha estat que els periodistes locals han deixat de rebre informació o han constatat que la seva importància era residual. 

En l'àmbit estrictament tècnic, un estudi de 2014 fet per Lafede.cat i la Diputació de Barcelona que analitzava la comunicació de la cooperació de 10 ajuntaments va concloure que, en general, hi havia molt poca visió comunicativa per part de tècnics, polítics i entitats, i molt poca innovació en continguts. La informació depenia, en molts casos, de professionals amb una visió molt tècnica de la rendició de comptes i molt poc periodística. Això contaminava el llenguatge i la manera d’explicar la política i els projectes als webs i les notes de premsa, i els feia poc comprensibles. La majoria d’informacions que apareixien a la premsa local eren sobre diners (concessió de subvencions o activitats de captació de fons), però era difícil trobar informació sobre les raons de fons de les iniciatives o els seus resultats. 

Comunicar la cooperació. Els reptes dels municipis (vídeo 2014):

Entendre i millorar el món des del barri

Catalunya destina més del 25 % de la seva Ajuda Oficial al Desenvolupament a l’Educació per al Desenvolupament o Educació Transformadora, una de les modalitats més interessants de la cooperació en l'àmbit local. Molts dels petits projectes que es porten a terme tenen més potencial transformador com a eines educatives que com a projectes de cooperació en si mateixos. Amb els diners de la cooperació municipal es pot mantenir una petita escola a qualsevol país del món, però l’efecte es multiplica quan es dedica una part dels recursos també a explicar-ho i a parlar del dret a l’educació a les aules del nostre poble o ciutat, als centres cívics o als mitjans de comunicació locals. No comunicar la política i els projectes de cooperació local és desaprofitar l’enorme potencial que tenen per ajudar a construir societats cohesionades, compromeses i multiculturals. Per on comencem?

a) El lideratge polític és essencial. La millor pedagogia a escala interna és que els responsables polítics defensin activament la cooperació. Llavors és molt més fàcil la coordinació interna, també imprescindible. Primer, entre la Regidoria de Cooperació i el Departament de Premsa i Comunicació, i després entre la Regidoria i totes les altres amb què pot interactuar de manera natural (Joventut, Migracions, Gènere, Cultura, Participació), per tal de treballar el tema de manera transversal i ampliar els àmbits o espais on s’abordi.

b) Tot i que els ajuntaments disposen cada vegada més d’estratègies o planificacions, sovint manquen dades de diagnosi sobre el coneixement o l’opinió de la ciutadania pel que fa a la cooperació o als aspectes relacionats. És important disposar de dades i fer-ne un seguiment regular per orientar les estratègies comunicatives.   

c) Un aspecte central és ampliar els coneixements sobre la cooperació i la seva evolució dels diferents actors municipals amb un rol comunicatiu (polítics, tècnics, entitats, periodistes i educadors locals), per allunyar-los dels estereotips i les simplificacions en relació amb els països empobrits i el treball de cooperació. D’altra banda cal, a la vegada, enfortir les capacitats comunicatives dels diferents actors de la cooperació (tècnics diversos de l’administració local i entitats), per tal d’allunyar-los del llenguatge i la lògica tècnica dels projectes i ajudar-los a descobrir nous formats, llenguatges i públics o comunitats locals on puguin arribar, més enllà dels habituals.  

d) Els actors del món local són imprescindibles per renovar el discurs de la cooperació ¡ fer-lo arribar als espais de proximitat. Un dels grans reptes és trencar amb el relat fortament arrelat, però també fortament colonial, del Nord i el Sud, del "nosaltres" i "ells", en unes societats que ja són diverses i multiculturals. L’Agenda 2030 de Nacions Unides ja va en aquesta línia, igual que el concepte de justícia global, que moltes entitats han adoptat per superar la idea d’un desenvolupament ideal, blanc i occidental. La pandèmia o la crisi climàtica són ja realitats globals que ens permeten entendre les idees d’interdependència i ecodependència, entre països i amb la natura, i els projectes de cooperació poden resultar molt útils per explicar com fer-hi front. Moltes ONG treballen ja, a més, a escala local i global, i és important promoure-ho des dels ajuntaments i donar-ho a conèixer. A Tarragona, per exemple, Enginyeria sense Fronteres té projectes a l'Equador per garantir el dret a l’aigua, i al mateix temps ha elaborat estudis sobre la gestió de l’aigua o les injustícies ambientals a Tarragona.

e) Cal, per últim, dedicar una atenció especial als periodistes i mitjans locals. Malgrat que els costa incloure informacions d’àmbit internacional, amb aquest enfocament local-global dels drets humans és molt més fàcil trobar noves maneres de parlar de la cooperació internacional. Un bon exemple recent ha estat el llibre Cròniques del Quetzal, d’Enric Garcia, un recull d’articles publicats al reusdigital.cat que expliquen el context dels projectes del Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus a Guatemala. 

Canviar la mirada sobre la cooperació internacional i reexplicar-la és urgent i necessari. Afortunadament, cada dia hi ha més interès per aquest tema i més bones pràctiques. L’última campanya de defensa de la cooperació del Fons Català de Cooperació planteja noves i interessants línies de discurs.