En aquest sentit, el microcicle Cultura o Extinció té la particularitat, a diferència de les anteriors publicacions, de fer un tastet a les converses que es duran a terme del 14 al 16 de juny, a les 19 h, a l’Espai Jove La Palmera.

Aquestes xerrades posen el focus en la urgència d’afrontar l’emergència climàtica existent, fent de l’activitat cultural una eina de transformació social. També pretenen reflexionar sobre els reptes i els límits que haurem d’afrontar dins d’un planeta finit i com la cultura pot contribuir per adaptar-nos a noves realitats.

Les converses seran conduïdes pel fotògraf i geògraf tarragoní Rafel López Monné, que ens introdueix al cicle:

Sostenibilitat i cultura

El món actual camina —ho vulguem o no— cap a un decreixement de la dimensió material de l'economia. Aquest decreixement ve imposat per la inevitabilitat d'ajustar-nos als límits biofísics d’un planeta finit. Ras i curt. La sostenibilitat no és una opció, és l'únic futur possible davant el col·lapse del qual alerten els científics. Per a l'actual model basat en un creixement infinit i en la tecnologia com una mena de religió màgica que tot ho solucionarà, la paraula decreixement constitueix un anatema. En canvi, el decreixement material pot venir acompanyat d'un creixement i enriquiment personal i comunitari. En un món de menys treball, però també amb menys despeses, el resultat ha de ser un guany de temps per al gaudi, i la cultura té molt a dir de com podem viure vides plenes i felices.

Els reptes més grans als quals ens enfrontem no són de naturalesa tecnològica, sinó cultural. Ens cal ser capaços de trobar altres maneres d'organitzar-nos en equilibri amb el planeta i amb la resta d'humans. Els valors a partir dels quals trobarem la manera d'adaptar-nos a les noves realitats, només poden sorgir des de la cultura. La cultura no és només l'obra literària, musical o artística. No és una pel·lícula, una obra de teatre o una novel·la; això són manifestacions concretes de la creativitat d'una comunitat. La cultura són les formes de vida comunitàries i els seus valors simbòlics immaterials o materials. La cultura és la gran generadora de significats. Sense cultura no hi pot haver sostenibilitat.

Rafael López-Monné
Tarragona, 9 de març de 2023

Per saber-ne més:

• Les institucions culturals han de ser un lloc segur per debatre sobre el canvi climàtic. Entrevista a Laura Pando, Cristina Sáez. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
• Podcast “Fre d’emergència”. Sergi Picazo. El Crític.

Parlem de societats i comunitats que sabien reconèixer i llegir perfectament el territori, detectar el lloc on establir-se i, alhora, on i com, de la manera més òptima, trobar o produir els materials amb els que gestionarien el seu hàbitat. Formes d'habitar que sabien com vincular-se a un lloc reconeixent les seves constants, que en l'àmbit domèstic s'adaptaven a les característiques del cos humà i a les necessitats de les persones com a col·lectiu i que, sobretot, havien estat pensades a la vegada que havien estat construïdes al llarg de diverses generacions i per decantació en el temps...

En definitiva, arquitectures en les quals s’actuava per evidencia i nitidesa, i en les quals, des de la necessitat, s'aguditzava l'enginy. Formes d’habitar caracteritzades per una funcionalitat eficient, i perquè, precisament en elles, l'espècie humana no podia especular.

Toni Gironès
info@tonigirones.com

La xerrada Topografies en el temps tindrà lloc el dimecres 14 de juny a les 19 h a l’Espai Jove La Palmera.

• Basurama, col·lectiu amb més de vint anys de trajectòria internacional en la realització de projectes culturals amb impacte mediambiental i social positiu, especialment pel que fa als fenòmens associats als materials de rebuig. 
• Còdol Educació, empresa amb base a Reus que ha fet una clara aposta per produir iniciatives educatives i culturals que posen l’accent en el paper de l’art i la creativitat en relació als reptes de la sostenibilitat.

La Guia per aplicar la perspectiva ecosocial a la producció cultural és una iniciativa de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona i el col·lectiu La Liana.

Col·lectiu La Liana

La conversa al voltant d’Aplicar la perspectiva ecosocial a la cultura tindrà lloc a les 19h a l’Espai Jove La Palmera.

Existe una ciudad contra la vida, que cementa, separa, expulsa, y una ciudad donde la vida resiste y bulle. Se escucha a la salida de los colegios, en los parques sin cementar, a la puerta de las asociaciones.

La ciudad es la fórmula idónea para la acumulación de capital. Los grandes negocios de construcción, la producción industrial antes y los servicios ahora, el comercio a gran escala, la disponibilidad de mano de obra barata. La gran ciudad es una construcción que ampara la invisibilidad y la ignorancia de lo que más nos importa como seres humanos. No vemos el antes ni el después de aquello que nos pasa por las manos, lo que hay más abajo del asfalto ni lo de más arriba, el afuera de la ciudad y el adentro de sus espacios domésticos. El cemento y el asfalto intentan hacernos olvidar que somos de la tierra.

El ecofeminismo denuncia una mirada dicotómica que separa la cultura y la naturaleza, la producción y la reproducción, la ciudad y el campo. Defiende ese continuo entre los procesos de regeneración de la vida natural, de la vida social y la de los individuos. Somos inevitable -y afortunadamente- ecodependientes e interdependientes. Somos vulnerables y necesitados, como la tierra, de cuidados.

Una ciudad ecofeminista es esa que nos deja pisar, tocar, respirar, descansar, construir, envejecer, jugar, alimentar, las vidas que somos. Y hacerlo con respeto a la diversidad, con suficiencia y con justicia. Es el enfoque de la sostenibilidad de la vida. Entre el techo ecológico y suelo social hay un espacio seguro y justo para vivir.

Existen muchas prácticas colectivas que pueden ayudar a reconstruir los vínculos con lo vivo (humano y no humano) que la ciudad de la acumulación quiere escondernos. Ciudades compasivas, refugios climáticos, asociaciones vecinales, laboratorios y asambleas ciudadanas, solidaridades de escalera, plazas vivas, prácticas contra la soledad no deseada, procesos de renaturalización de ríos, grupos enfrentando desahucios…

Si pensamos en los límites de materiales y energía, ya sobrepasados, nos dirigimos a una economía de la escasez, pero si pensamos en todo aquello que puede crecer sin dañar -los cuidados, la risa, el cariño, la creación, el juego, la organización social, la conciencia y el sentido- es posible imaginar una ciudad de la abundancia.

Marta Pascual Rodríguez

Cultura deriva de la palabra cultivar, que podemos entender de dos maneras:

• Como la manera de cultivar agrícolamente la tierra, es decir la agricultura es cultivar la tierra ((agri es tierra) y efectivamente necesitamos hacer grandes cambios al respecto. La agricultura industrial es un conjunto de ignorancia y de soberbia a partes iguales que está generando los mayores problemas ecosociales que sufrimos, desde el hambre hasta la sequía. Más aún, es la metáfora que nos debe hacer reflexionar sobre la manera de habitar en la tierra.
• Tenemos que tomar otra derivada de la palabra cultura, que a mi entender sería la de "rendir- culto", no al dinero ni al progreso, sino a la tierra y a la Tierra. Son estos cambios de cosmovisión o civilizatorios los fundamentales para reintroducir al ser humano dentro de los ciclos de la vida.

En ambos casos, la manera de habitar y el culto a la tierra, lo podemos retomar en base a los hábitos de la buena ruralidad basados en la ecodependencia, la sobriedad y la interdependencia.

Gustavo Duch Guillot

Per saber-ne més:

• Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas - Mapatge sobre el preu i el valor dels aliments a Catalunya. El pa sencer SCCL. Revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas 
• Ecofeminisme per a la Justícia Global. Article de l’Alicia Puleo. La fede.cat.

La xerrada Reconvertim la ciutat tindrà lloc el divendres 16 de juny a les 19 h a l’Espai Jove La Palmera. I a les 21h, a partir del poema La Descivilització i altres ecopoemes, de Gustavo Duch, tindrà lloc el "concert" de rotllana LA VIDA TORNARÀ, conjunt amb Sònia Arias, que conjuga música i veus per provocar un "desconcert" que ens faci imaginar altres maneres d'habitar el planeta Terra.

Cicle de converses per afrontar els reptes actuals del planeta

La tecnologia ens fa humans, no hi ha dubte. Som micos tecnològics des del primer moment que vam aprendre a tallar pedres per utilitzar-les com a ganivets. Ara bé, la manera d’usar aquesta tecnologia també és fruit de la cultura. Els valors i els símbols a partir dels quals es genera i s’ordena la vida comunitària no sorgeixen d’una màquina, sinó de la cultura, la gran generadora de significats.

Una iniciativa de diverses àrees de l’Ajuntament de Tarragona

Una part molt destacada de les societats humanes han pres com a model de progrés un sistema d’organització econòmica i social basat en el creixement il·limitat de l’esfera material de la vida (val la pena recordar que malgrat la seva hegemonia, només és un model entre altres possibles, potser encara per dissenyar). La troballa d’una energia tan potent i tan fàcil d’aprofitar com el petroli, ens va atorgar un poder de transformació descomunal (pel qual, segons sembla, potser no estàvem preparats). La disponibilitat d’energia de la que hem gaudit és tal, que hem arribat a desestabilitzar el clima del planeta.

La ciència és absolutament concloent a l’hora de mostrar-nos que estem vivint a crèdit. Les societats capitalistes anomenades avançades consumeixen dues, tres i fins a cinc vegades més de la capacitat que té el planeta per regenerar-se. El sistema del que formem part, obsessionat amb augmentar beneficis i concentrar el poder, menysté, per exemple, quelcom tan fonamental com les lleis de la termodinàmica. Dopats pel petroli ens creiem déus. Malgrat les continuades veus d’alerta de científics i investigadors, hem convertit el pensament màgic en ideologia i la tecnologia en religió.

D’altra banda, reequilibrar la vida humana dins els límits biofísics del planeta, adaptar-se en definitiva al que la Terra pot mantenir, és absolutament possible, però exigeix canvis profunds en els estils de vida d’una part significativa dels humans (cal recordar, per exemple, que el 10% de la població mundial és la responsable aproximadament del 50% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle).

“Com reorientem unes ciutats pensades per produir i consumir?”

Quins valors necessitem per afrontar els reptes que tenim plantejats? Quins marcs mentals cal transformar? Com fer-ho? Com reorientem a la vida unes ciutats pensades per produir i consumir? És a partir de preguntes com aquestes que sorgeix la programació cultural organitzada per l’Ajuntament de Tarragona i que porta el contundent títol de Cultura o Extinció. El cicle ha sorgit de la col·laboració de les àrees de Cultura, Cooperació i Joventut (a més de l’IMET, Medi Ambient i Neteja Pública), un bon signe de la capacitat dels equips tècnics municipals per cooperar (un concepte clau per abordar el futur). La primera activitat va ser una entrevista xerrada amb Eudald Carbonell, conduïda pel periodista Enric Garcia Jardí. Aquest reconegut investigador i professor de la URV, molt crític amb els efectes uniformitzadors de la globalització, fa temps que alerta que no serà possible sobreviure sense modificar de manera profunda la nostra forma de pensar, de relacionar-nos i de viure.

“Quins marcs mentals cal transformar?”

El cicle, a més d’una àmplia i variada oferta d’exposicions, tallers, concerts i teatre programats per aquest mes de juny, també va incloure tres trobades amb persones que treballen, des de la cultura, vers l’adaptació a les crisis que tenim plantejades. Aquestes sessions van tenir lloc a l’espai jove La Palmera, una deliciosa metàfora del caràcter que haurien de tenir les ciutats del futur. La presentació dels actes va anar a càrrec de qui escriu aquestes línies: un privilegi.

El primer convidat va ser l’arquitecte Toni Gironès i la seva intervenció va girar al voltant el verb habitar, com a principal sentit de l’arquitectura. La sessió va començar comentant les imatges de dos habitatges. La primera mostrava una caseta de pescadors al cap de Creus, al costat del mar, ben arrecerada de la Tramuntana, protegida per les roques, i construïda amb materials del mateix indret. La segona, el mas de la Calderera de Riudoms, on va passar part de la infantesa Antoni Gaudí, un edifici ben orientat per rebre la llum i evitar el Mestral, i amb dos enormes plataners que proporcionava ombra i frescor durant els mesos més calorosos.

Toni Gironès proposa el parc del francolí com “espai central de la ciutat”

L’arquitectura és l’element de mediació entre les persones i el lloc. La tradicional, per necessitat, era molt conscient que calia conèixer i adaptar-se a les condicions de l’entorn. La modernitat i la facilitat per disposar d’energia barata ens ha portat a centrar-nos en els “artefactes” i menystenir les condicions de l’entorn. Entre les idees que va llençar Gironès, destaca la concepció d’un gran parc del Francolí com espai central de la ciutat, o la necessitat de començar a pensar en les escoles com a refugis climàtics.

La segona sessió va servir per presentar la guia “Una mirada eco-social a la cultura”, un document pensat per ajudar a aplicar la perspectiva basada en la protecció de la natura, la justícia social i la cultura democràtica a les programacions, creacions i altres activitats culturals en general. L’eina va ser presentada per Mikel Morlas i ha estat dissenyada pel col·lectiu La Liana juntament amb l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona i la participació de diversos agents vinculats a la protecció del medi ambient i a la producció cultural.

La presentació va anar acompanyada de dues experiències d’èxit en aquest camp. La primera va ser la de Basurama, un col·lectiu dedicat a la recerca, creació i producció cultural i mediambiental nascut a l’Escola d’Arquitectura de Madrid el 2001. El grup ha posat el focus a estudiar fenòmens inherents a la producció massiva d’escombraries reals i virtuals en la societat de consum per tal d’aportar noves visions que actuïn com a generadors de pensament i actitud. Un dels seus membres, la Mónica Gutiérrez, va sorprendre l’audiència amb exemples de projectes molt inspiradors duts a terme arreu del món. En tots sobresortia una especial atenció a la creació i enfortiment de la vida comunitària i de la cultura democràtica. Ens van quedar gravades frases com «la teoría nos la pasamos por la práctica», o la necessitat d’imaginar noves utopies, imaginaris i marcs mentals que no estiguin associats al creixement material.

Còdol presenta una proposta immerisva de consciència ecosocial

En la segona intervenció, Còdol Educació va compartir amb el públic alguns dels projectes més recents. L’empresa, nascuda a Reus el 1994, s’ha especialitzat en la dinamització, gestió i valorització del patrimoni. Probablement, un dels trets característics de Còdol és la incorporació de l’art en els seus projectes com a instrument per a la transformació de percepcions i actituds. Aquest tret és ben visible en el projecte “És a l’aire”, per exemple, on es barregen la filosofia, la ciència i l’art. La darrera iniciativa, “L’OH!brador de Consciència Ecosocial”, té lloc a l’interior d’una espectacular cúpula. En aquest cas, el context d’emergència climàtica és al centre d’una proposta immersiva, on es prioritzen els llenguatges artístics al servei de l’anomenada l’eco-alfabetització.

La tercera i darrera sessió va reunir a Marta Pascual, activista d’Ecologistes en Acció, amb una àmplia experiència en l’àmbit educatiu i en l’ecofeminisme, i a Gustavo Duch, coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas i activista col·laborador amb moviments camperols. L’objectiu era compartir la visió d’aquestes dues persones sobre la necessitat de repensar la ciutat.

Repensar la ciutat des de l’ecofeminisme i la sobirania alimentària

La conversa va anar tocant multitud de conceptes; entre altres, es pot destacar el de l’aïllament que afavoreix la ciutat respecte als processos essencials que permeten la vida al planeta i, més concretament, en relació amb la producció d’aliments. Som capaços de racionalitzar els arguments científics que ens alerten de la insostenibilitat del sistema, però «no els hem interioritzat, no els sentim». En canvi, al camp resulta més fàcil percebre allò que és primordial de la vida. «Un simple hort és un planeta en miniatura».

Les ciutats que hem creat no sols ens separen d’això, sinó que també ens aïllen entre nosaltres. Ambdós ponents van destacar l’enorme importància de fomentar la vida comunitària per abordar qualsevol estratègia de resiliència. La comunitat no s’entén, però, com la reunió d’afins sinó, precisament, de persones diferents, diverses, tot assumint les dificultats que això suposa. D’altra banda, davant el futur, cal decidir si continuem afavorint el principi d’acumulació o el de redistribució. Els resultats serà molt diferents segons si s’opta per una transició ecològica justa o no.

“Cal més vida comunitària per abordar qualsevol resiliència”

Marta Pascual va remarcar els excel·lents resultats de les assemblees ciutadanes pel clima que s’han celebrat en diverses ciutats recentment, on els mateixos veïns, debatent en comú, han arribat a conclusions i propostes molt interessants. Gustavo Duch va subratllar que la naturalesa funciona per mutualismes i no per depredació i que la ciutat faria bé en “ruralitzar-se”, en redescobrir la resiliència de la cultura tradicional rural.

Les conclusions de la sessió que van aportar els convidats bé podrien valdre per al conjunt del cicle: «tenim l’obligació de tenir esperança» i «cal buscar i engrandir les esquerdes», evocant un fragment de José Luís Sampedro a La vieja sirena: «se perciben sombras de futuras grietas». Ni el present ni el futur estan predeterminats. Aquesta tercera sessió va acabar amb una delicada i suggerent proposta musical, on es van combinar els textos poètics de Gustavo Duch i la música de Sònia Arias. Per concloure, cal destacar que la consciència i el compromís que ha portat a programar un cicle com aquest, constitueix en si mateix un encert del qual la ciutat pot ben felicitar-se.

Rafael López-Monné
Fotògraf. Geògraf, docent a la URV

Article publicat originalment el 21.06.2023 al Fet a Tarragona

Més informació sobre el cicle a Cooperació

Per descarregar la guia Una mirada eco-social a la cultura