Migració, desplaçament forçat i refugi

Segons l’últim informe d’ACNUR sobre desplaçaments forçats, hi han més de 79.5 milions de persones que s’han vist forçades  a deixar la seva llar per diferents causes, entre elles el conflicte bèl·lic, situacions de violència o persecució per motius d’ètnia, religió, ideologia política, gènere, orientació sexual, nacionalitat o pertinença a un grup social. Entre aquestes persones hi ha 45,7 milions de desplaçades internes, 26 milions de persones refugiades, 4,2 milions sol·licitants d’asil i més de 10 milions de persones apàtrides. Aquestes dades han anat en augment fins al punt de duplicar-se durant la darrera dècada.

D’entrada, hem de diferenciar els termes al voltant dels desplaçaments i les migracions. La migració és el moviment de persones fora del seu lloc d’origen o de la seva residència per diferents motius ja sigui voluntari o no. El desplaçament forçat és el moviment amb caràcter involuntari a causa d’una amenaça externa com persecució, conflicte bèlic, desastre natural i la persona refugiada és la que es veu obligada a deixar el seu país o residència habitual per situació de violència, vulneració de drets humans, conflicte o persecució i en conseqüència requereix una protecció internacional, recollida en el dret internacional des de la Convenció de Ginebra de 1951. Les persones desplaçades internes es diferencien de les refugiades per no creuar les fronteres internacionals, és a dir romanen dins del mateix país i per tant estan sota la protecció del seu govern. I una persona apàtrida és la que no té nacionalitat de cap país, poden existir diverses causes com discriminació de gènere en les lleis, canvi en les fronteres o conflictes.

De totes aquestes definicions els refugiats son els únics que disposen de protecció jurídica internacional degut a les seves necessitats específiques, tanmateix s’ha de tenir present que els drets humans de totes les persones ja siguin migrants, desplaçats o refugiats han de ser respectats.

Avui en dia tenim molt present la crisi humanitària del Mediterrani degut a la proximitat i al gran número de persones que intenten arribar a Europa fugint de conflictes o de vulneracions de drets humans, però s’ha de tenir en compte que arreu del món existeixen moltes persones en situació de desplaçament per diverses causes. Els països amb el major número de desplaçaments forçats son Afganistan, Myanmar, Síria, Sudan del Sud i Veneçuela. En aquest últim, com a conseqüència de la situació de violència a principis de maig hi havia més de 5 milions de persones refugiades i desplaçades veneçolanes. Al nord d’Amèrica Central, hi ha al voltant de 400.000 persones refugiades i sol·licitants d’asil a causa del crim i la violència fomentats per les maras. L’any 2017, a Myanmar els rohingyas van patir una gran persecució a causa de ser una minoria musulmana en un país pràcticament budista, actualment existeixen més de 800.000 persones refugiades a Bangladesh. Des de l’any 2012 a Sudan del Sud es viu un conflicte que ha obligat a deixar casa seva més de 4 milions de persones, la meitat es troben a països veins com a refugiats i uns altres dos milions com a desplaçats interns.

Així doncs, cal destacar que els desplaçaments no son puntuals ni específics d’un territori sinó que estan presents globalment i, malauradament, van en augment. N’és un bon exemple les migracions climàtiques com a conseqüència del canvi climàtic, moltes persones han hagut de marxar de la seva residència a causa de sequeres, huracans, inundacions,...  i es preveu que el número de desplaçats per aquest motiu vagi en augment tenint en compte que els efectes del canvi climàtic també s’agreujaran.

Des de la mirada eurocentrista creiem que la majoria de persones refugiades son acollides a Europa, les dades mostren que el 85% de les persones desplaçades forçadament viuen en països de rendes baixes i els principals països d’acollida de refugiats, segons dades d’ACNUR, son Turquia, Pakistan, Uganda, Sudan i Alemanya. En el següent mapa d’ACNUR es pot veure la distribució de persones refugiades, desplaçades i sol.licitants d’asil per països. http://popstats.unhcr.org/en/overview.

Encara que els països esmentats son actualment on hi ha un major flux de moviments, des dels anys 70 existeixen camps de refugiats que avui en dia segueixen actius i continuen rebent persones. Campaments que s’han convertit en autèntiques ciutats, no només per la seva extensió i els habitants que hi conviuen sinó també pel seu funcionament. Entre ells trobem, Daadab a Kenia existent des dels anys 90, un dels més antics i que es divideix en tres campaments que acullen més de 240.000 persones de 10 països diferents. A Bangladesh existeix el camp Kutupalong-Balukhali, un dels més grans del món que acull 600.000 rohingyes procedents de Myanmar, està dividit en 22 campaments. Jordània allotja el camp més grans de persones que han fugit de la guerra de Síria des de l’any 2012, al campament Al-Zaatari habiten més de 80.000 persones.

Les condicions als camp son extremes, moltes vegades hi ha dificultats per l’accés a la higiene, a la sanitat i al subministrament d’aigua i no hem d’oblidar l’afectació psicològica que suposa viure en aquestes condicions després de la vivència que suposa deixar la teva llar, a més a més, aquest any hem d’afegir l’actual pandèmia per la Covid’19 que afecta globalment. Ara bé, aquesta pandèmia en molts camps està quedant en segon lloc a causa de la prioritat de l’accés a l’aigua i a l’alimentació i de la vulneració de drets existents.

Molts d’aquests desplaçaments han sigut conseqüència de guerres o situacions provocades per interessos econòmics de països del nord i de colonitzacions. Per aquest motiu, encara més, ens hauríem de responsabilitzar i ser conscients de les vulneracions de drets que existeixen implicant-nos en el compromís amb els drets humans.

La crisi que estem vivint ens ha d’ajudar a millorar i adonar-nos que tot afecta globalment i per tant, cal insistir en la necessitat del canvi de les polítiques i de la transformació de la societat cap a un model de cooperació, on tothom col·labori per construir un món més just i solidari fins al punt que totes les persones, incloses les que s’han vist forçades a deixar la seva llar, tinguem les mateixes oportunitats.

Per saber-ne més

• El drama de los migrantes en cinco de las principales fronteras del mundo. Lluís Muñoz Pandiella. France24. 

En moltes parts del planeta, les persones migrants es veuen obligades a fugir de conflictes que les fan creuar fronteres a Espanya, Estats Units, Bangladesh o Uganda.

• Mass exodus of Rohingyas fleeing Myanmar to Bangladesh. Reuters agency. Pulitzer Prize.

• Palabek. Refugio de esperanza. Raul de la Fuente.

Palabek és  l'últim assentament obert a Uganda per acollir a qui fuig de la guerra Sudan del Sud.  Començà a funcionar el 2017, té capacitat per 150.000 persones i a l'actualidad acull a més de 40.000 persones refugiades, la majoría dones joves i menors d'edat.

• Colapso en el campo de refugiados de Dadaab, en Kenia. Ángela Gonzálo, Nacho París. RTVE.

A Somàlia, els combatents que impedeixen el repartiment d'ajuda a aquelles persones que per la fam han fugit a la capital, obliguen milers de persones a desplaçar-se als camps de refugiades d'Etiopía i Kènia on aquestes arribades massives col·lapsen els serveis bàsics: Una pressió que afecta directament el major camp de persones refugiades del món, Dadaab, on hi viuen gairebé 400.000 persones.

• No somos refugiados, d'Agus Morales. CírculodeTiza.

(IN) VISIBLES davant la COVID19 

Han desaparegut de les portades dels mitjans, i de les nostres vides, els invisibles del coronavirus.

Des de l’inici del confinament, la nostra supervivència, convertida en qüestió prioritària, ha visibilitzat, les nostres limitacions per lluitar contra un virus, que sabem que existeix i no veiem, però també ha limitat la nostra lluita per defensar els invisibles. 

Només hem mirat cap endins, ens hem fet visibles com a societat totpoderosa, limitada en els nostres drets pel virus. Tanmateix, hem invisibilitzat encara més, si escau, a totes aquelles persones que continuen lluitant pels seus drets d’acollida, d’asil, i de vida, durant el confinament pel coronavirus. Els invisibles de la Covid19.

​

Històricament, moviments socials, activistes, ong’s, associacions, etc.,  han estat molt actius en l’àrea de la cooperació al desenvolupament i la solidaritat internacional. A partir de setembre del 2015, amb l’aparició a les nostres pantalles de la realitat de milions de persones que fugen de la guerra i la violència de Síria, el món local va reaccionar amb mocions i pronunciaments municipals que van portar a accions concretes de suport a les persones refugiades en l’àmbit de la cooperació internacional i solidaritat – als llocs d’origen, trànsit i acollida – i també en termes de sensibilització. Nombroses manifestacions també van posar sobre la taula que la ciutadania volia implicar-se i ser part de la solució d’aquesta complexa i profunda problemàtica, i planteja reptes al món local en relació al moviment forçat de persones i el dret al refugi. 

Hem convertit en xifres aquesta greu problemàtica, els informes més recents indiquen que en aquests moments hi ha quasi 26 milions de refugiats fora dels seus països d’origen (sense comptar  els 41,3 milions de desplaçats interns). En torn de 2,4 milions de persones, és la xifra dels que es troben en assentaments i camps.

​Sortim del nostre confinament, i pensem en les seves dificultats davant la pandemia que ens està afectant, i mirem els camps:

• no es poden aplicar les mesures de protecció dictades pels diferents governs
• l’accés als recursos mèdics està completament limitat (mascaretes, respiradors, llits d’UCI, i tot el que aquests dies ens ha estat tan habitual)
• les distàncies físiques impossibles de respectar per les condicions d’amuntegament dels camps per evitar el contagi

i el que és més greu, la inacció de les autoritats, la falta de  resposta comuna, i la falta de solucions basades en el suport i la solidaritat.

Davant de tot això, només la preocupació de moltes organitzacions que treballen per continuar protegint els drets d’aquestes persones, com la OIM (Organització Internacional per les Migracions), que està intentant anticipar-se a la propagació del virus  amb accions globals;  l’ACNUR (l’Agència de la ONU per als Refugiats), que demana ajuda econòmica per aplicar urgentment millores bàsiques que salven vides i que inclouen aigua, atenció mèdica i materials d’higiene.

Amb paraules del seu Alt comissionat “Si alguna vegada hem necessitat recordar que vivim en un mon interconnectat, el nou coronavirus ho ha fet. El pitjor de la crisi requereix el millor de la humanitat”

En el cinquè aniversari de les imatges que van esperonar la cooperació municipal en termes de dret al refugi, seguir demanant: 

• Debatre i repensar tots  els reptes que afronten en relació  i el dret al refugi a partir de la Covid-19 i en endavant.
• Recollir propostes  de diferents experiències desenvolupades en relació al dret al refugi i la inclusió/integració de la diversitat cultural.
• Respondre a les necessitats i dificultats que el context postcovid19 planteja en termes de dret al refugi, dignitat de les persones en busca de refugi … així com en termes d’inclusió i diversitat.
• Obrir els ports de manera immediata i donar refugi a totes les persones que es troben recloses en vaixells. 

Les dades a nivell mundial de la pandèmia informades a l’OMS  a data 10 de juny parlen de 7.145.539 casos confirmats de la Covid-19, amb 408.025 morts. 

A Grècia 3.058 casos confirmats i 183 morts, un dels països europeus que té menys casos de la Covid-19.

Ja estem arribant al final del nostre confinament, els governs obren fronteres, s’aixequen les restriccions de desplaçaments, s’incentiva el turisme, important font d’ingressos per a Grècia i altres països de la Mediterrània, malgrat això, es perllonga el confinament en els camps de refugiats. 

Malgrat tot, continuen confinats, els (in)visibles de la Covid-19.

Stopmaremortum

Tarragona, juny de 2020

(fem visible el dia 20 de juny, dia Mundial de les Persones Refugiades)

Per saber-ne més

• Fronteras, derechos y coronavirus. Stop Mare Mortum. Marta Arias, Blanca Garcés, Hibai Arbide i Andrés Mourenza.

• Primer cas de coronavirus en un camp de refugiats rohingyes a Bangladesh. Sandra Mata. ACNUR. TV3.

• Los campos de refugiados no tiene protección contra el coronavirus. Víctor García Guerrero. RTVE. 

Los campos de refugiados no tienen protección contra el coronavirus

•  El coronavirus obliga a miles de venezolanos a volver a su país. Bea Viaño, Diego Franco. RTVE.

El coronavirus empuja a miles de venezolanos a regresar a su país

El Sàhara Occidental, una qüestió pendent

El passat 17 de juny es va celebrar el 50è aniversari de la històrica intifada de Zemla, la manifestació reivindicativa amb 3.000 sahrauís concentrats a l’esplanada de les Cases de Pedra de l’El-Aaiún, que ha quedat a la història del Sàhara Occidental com l’inici d’una consciència d’identitat com a poble i d’una resistència a la colonització del territori i que fou brutalment reprimida per l’exèrcit espanyol amb un saldo de morts i ferits i amb la desaparició del líder del moviment, Sidi Brahim Bassiri, a mans de l’administració espanyola.

El colonialisme que s’inicià el darrer terç del s.XIX a tot el continent africà va provocar importants canvis en les societats amb severs efectes culturals, que foren legitimats per la missió d’Occident de civilitzar el món. El cas del poble sahrauí, que visqué durant més de cent anys sota el control de la metròpoli espanyola, fou un més dels processos de resistència i acomodació que van donar lloc a noves pautes culturals que entrellaçaven allò autòcton amb allò exogen.

Malgrat les reiterades proclames del dret a l’autodeterminació que va fer la ONU a Espanya per tal d’agilitzar la descolonització, l’any 1975, coincidint amb la fi del franquisme, la metròpoli espanyola, que des de 1884 havia presumit de portar endavant la “noble” missió de “civilitzar” aquesta part d'Àfrica, els va abandonar. El 14 de novembre de 1975 tingué lloc l’acord tripartit entre Espanya, Marroc i Mauritània, una declaració política en la que la monarquia espanyola transfereix el Territori del Sàhara Occidental a aquests dos països. Aquesta “venta” va deixar a la població sahrauí a l’abandó i el Sàhara Occidental esdevingué un dels darrers territoris que queda al mapa pendent de descolonització segons els paràmetres de les Nacions Unides.

L’Estat marroquí va fer efectiva l’ocupació del territori sahrauí des del nord i Mauritània des del sud, amb l’anomenada “Marcha Verde”, empenyent així a més de la meitat dels sahrauís a l'èxode, als que seran els camps de refugiats de Tindouf al sud d’Algèria. Al 1976, després de la sortida de l’últim soldat espanyol de la que va ser la província 53 d’Espanya, el poble sahrauí s’organitzà democràticament i va fundar la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica), sota el comandament del Front POLISARIO (Front Popular d'Alliberament de Saguía el Hamra i Riu d'Or), ja creat uns anys abans per fer front a la metròpoli espanyola. Ara, en defensa dels seus drets, va iniciar la resistència armada que donà pas a una guerra de gairebé 15 anys.

L’any 1991 es va signar un alto-el-foc, per resoldre el conflicte. En aquest acord es va determinar que hauria de desenvolupar-se un referèndum d’autodeterminació sota control de les Nacions Unides. Naixia la Missió de les Nacions Unides per a la realització del referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), l’única que no té competència en la vigilància dels Drets Humans.

A nivell internacional, la RASD ha estat reconeguda legalment per més de 80 països, i és membre fundacional de la Unió Africana (OUA). La ONU recorda que continua sent un territori pendent d’autodeterminació i que Espanya segueix sent la potència administradora del territori, ja que Marroc no figura com a Potència administradora del Territori a la llista de Territoris no autònoms de les Nacions Unides (dictamen Correll, 2002). Malgrat això, des del 1979 Marroc administra el Territori del Sàhara Occidental per ell mateix. Les ocupacions dels bancs de pesca o dels fosfats de Bucraa recauen en mans dels marroquins, mentre que els sahrauís han estat relegats de les oportunitats que ofereix el seu propi territori.

Aquest any s’han complert ja 44 anys d’exili, de diàspora i de resistència als territoris ocupats. El poble sahrauí segueix avui esperant una solució pacífica a tants anys d’injustícia. Actualment, mentre una part de la població sahrauí malviu en unes condicions precàries en camps de refugiats en la part més hostil del desert d’Algèria, l’altra part de la població viu sotmesa a la repressió i la vulneració constant dels Drets Humans als territoris ocupats del Sàhara Occidental. Les forces d’ocupació militars i policials marroquíes es dediquen específicament a la persecució de qualsevol signe d’identitat sahrauí. Al llarg d’aquests anys, han estat centenars els presoners sahrauís desapareguts i apallissats, i els condemnats en tribunals sense cap garantia processal. En tots els casos per expressar la seva identitat, per reclamar millores socials, per demanar la fi de l’ocupació i l’espoli dels seus recursos naturals, i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació d’acord amb la legalitat internacional.

Però malgrat les successives declaracions de les Nacions Unides (ONU) sobre la il·legalitat de l'ocupació marroquina i l'acord explícit de les parts implicades, els sahrauís, d'un i un altre costat del mur, encara estan esperant l'oportunitat de poder-se pronunciar sobre la seva voluntat d’administrar el seu propi territori. Una ocupació il·legal protegida per un mur militaritzat de 2.720 km, construït per l’exèrcit marroquí que divideix el Sàhara Occidental i que està infestat de mines antipersona, bona part de les quals d’origen espanyol.

Els pobles d’Espanya s’han solidaritzat des del primer moment amb la causa saharaui. És hora de què el govern d’Espanya assumeixi les seves responsabilitats i actuï amb conseqüència. Té l’obligació de solucionar un problema de descolonització que va provocar i que ja dura massa temps. Simplement, Espanya ha de complir amb la legalitat internacional, la qual, no ho oblidem, reconeix el dret inalienable del poble sahrauí a la lliure autodeterminació.

Una finestra al món: Sàhara Occidental

INFOGRAFIES D'ACNUR

Per saber-ne més

• Esperando poder ser saharaui en el Sáhara. Andrea Liba. Píakara Magazine.

Entrevista a Tfarrah Mohamed Yeslem sobre el conflicte sahrauí, la repressió marroquina, sobre feminisme i solidaritat, en un repas a la seva trajectòria vital com a refugiada.

• Tateh Lehbib, el loco del desierto. Julieta Cherep. ACNUR

Tateh Lehbib, un refugiat sahrauí que després d'estudiar Energies Renovables a la Universitat d'Alger i un màster en eficiència energètica a la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, ha dissenyat un tipus de refugi fet amb ampolles de plàstic plenes de sorra. Aquest innovador refugi circular té com a objectiu millorar les dures condicions de vida de el poble sahrauí.

• Coneixes el TInduf? Sàhara Occidental, aigua i dona. Natàlia Anguera. ACNUR. Tarragona Ràdio.

La realitat de les persones refugiades sahrauís que segueixen a l'exili al Tinduf, Algèria, una zona desèrtica on és difícil accedir als recursos bàsics sense els suport de l'ajuda humanitària.

• Cómo se prepara el cus cus. La-Azza Chej. Escuela de Cine del Sáhara.

La migració climàtica: una realitat invisibilitzada?

Un món canviant

Segons el Panell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic les temperatures ja s'han elevat 1ºC respecte a nivells preindustrials, provocant alteracions en tot el planeta i el seu sistema climàtic, causant efectes negatius per a la salut, l'alimentació i la disponibilitat d'aigua. Aquests impactes tenen conseqüències molt greus pels drets humans: el dret a la vida, a una alimentació adequada, a la cultura i a l'educació, entre d'altres, que es veuen afectats per l'increment de les tempestes i inundacions, així com per l'augment de la fam, la malnutrició i les malalties infeccioses agreujades pel canvi climàtic. Una de les conseqüències més greus és el moviment de persones que abandonen les seves terres perquè s’han convertit en inhabitables degut als efectes del canvi climàtic. Parlem de la “migració climàtica”.

Una realitat quantificable...

Al món es calcula que existeixen més de 25 milions de persones refugiades i 41 milions de desplaçades dins de les fronteres dels seus Estats. Dins d’aquestes estadístiques, els governs no tenen oficialment en compte una categoria de migracions humanes poc convencional: la “migració climàtica”. És a dir, persones que abandonen les seves llars dins del territori del seu propi Estat (desplaçades internament) o bé creuant les fronteres internacionals  degut als efectes del canvi climàtic.

Les Nacions Unides reconeixen que durant el 2018 va haver-hi 17,7 milions de desplaçaments interns, dels quals i, com a mínim 2 milions són atribuïbles al canvi climàtic. Les dades d’OXFAM són pitjors: 21,8 milions de persones desplaçades de mitjana entre 2008 i 2016 a causa de fenòmens extrems i sobtats i 4 milions el 2017. El Centre de Monitorització de Desplaçaments Interns del Consell Noruec de Refugiats sosté que al 2017 i per causes del clima, hi van haver 16,1 milions de persones desplaçades (8.6 per inundacions i 7,5 per tempestes, especialment ciclons tropicals).

Les estimacions pels propers anys són pitjors per l’increment dels efectes del canvi climàtic i per l’augment progressiu de la població mundial. Es preveu que es pugui arribar a la xifra de 1000 milions de persones que es vegin obligades a migrar com a conseqüència de les modificacions ambientals, segons el Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient.

Aquesta és una realitat massa evident per ser obviada.

Qui és una persona migrant climàtica?

L'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), defineix persona “migrant ambiental” tot incloent, en aquest concepte, la migració climàtica. I ens diu que la “migració ambiental” és "(...) les persones o grups de persones que, per motiu de canvis sobtats o progressius en el medi ambient, que afecten adversament la seva vida o les seves condicions de vida, es veuen obligats a abandonar els seus llocs de residència habituals, o decideixen fer-ho, bé sigui amb caràcter temporal o permanent, i que es desplacen dins dels seus propis països o a l'estranger”

Per què fugen?

Avui, les raons per les quals les persones abandonen forçosament les seves terres no tenen a veure només amb la violència i el conflicte. Cada vegada més, es reconeixen diversos factors que afecten el benestar i la seguretat de les persones, incloent les epidèmies i pandèmies; l’escassetat d’aliments; la falta de recursos energètics i, per descomptat, la degradació ambiental i el canvi climàtic.

Els motius que generen processos migratoris vinculats als efectes del canvi climàtic són tant de desenvolupament lent (com l’elevació del nivell del mar, sequeres, acidificació dels oceans o el desglaç), com els sobtats (huracans, onades de calor i fred, inundacions) que afecten de manera directa i indirecta, a la supervivència humana. Aquests efectes, juntament amb altres factors (polítics, econòmics, culturals, ...) fan que moltes persones, en contextos vulnerables, hagin de migrar abandonant els seus territoris d’origen.

Només cal recordar alguns desastres sobtats com:

El tsunami del sud-est asiàtic del 26 de desembre de 2004, un sisme submarí de 9.0 en l'Escala de Richter va assolar la costa nord-oest de la Illa de Sumatra (Indonèsia), les Maldives i Sri Lanka.

L'huracà Katrina va colpejar als Estats Units a l'agost del 2005, a la zona de Nova Orleans, precisament la població més pobre del país, causant el desplaçament d'aproximadament un milió de persones
A Birmània, el pas del cicló tropical Nargis, al maig de 2008, va devastar el territori, deixant 140.000 morts i 800.000 desplaçats.

I altres catàstrofes de progressió més gradual i més desapercebudes, però reals, són:

La desertificació: a causa del creixement del Gobi (regió desèrtica situada al nord de Xina), ara existeixen “refugiats del desert” que s'han mogut cap a Mongòlia, Ningxia i Gansú pel que 4 mil comunitats s’estan enfrontant al despoblament. El mateix succeeix a Iran, on comunitats properes a Teheran han migrat per l'expansió del desert i la falta d'aigua.

L’augment en el nivell dels mars amenaça amb la inundació de zones costaneres: un 60% de les 39 metròpolis més grans del món, entre elles, dotze ciutats amb poblacions de més de deu milions de persones. L'elevació del nivell del mar, tal com va assenyalar el Panell Intergovernamental en Canvi Climàtic en 2001, pot pujar prop d'un metre en aquest segle, la qual cosa produirà inundacions greus a Xina, Índia, Indonèsia, Pakistan, Filipines, Corea del Sud, Tailàndia i Vietnam, forçant a milions d'éssers humans a moure's cap a l'interior d'aquests països, ja de per si mateixos superpoblats.

Un total de 51 petites illes Estats, com Tuvalu, Kiribati, Fiji i Tonga, estan entre les illes Estats que podrien convertir-se en inhabitables i desaparèixer en els propers anys. Illes Maldives, amb 26 atol.lons amb el punt més baix sobre el nivell del mar: amb prou feines 2.3 metres. El 85% de les illes està amenaçada per l'augment del nivell del mar, i al voltant de 300.000 persones hauran de traslladar-se ben aviat.

Tan sols a l'últim segle, el nivell del mar es va elevar en 20 centímetres, i pel 2100 la pujada serà de 53 centímetres, la qual cosa significa que les Maldives en breu quedaran sota l'aigua. En el Pacífic Sud, Kiribati i Tuvalú també seran sepultades per l'augment en el nivell del mar. Els primers refugiats pel canvi climàtic són les 2000 persones que habiten les Illes Carteret, de Papua Nova Guinea, que estan desapareixent sota les ones, i que es preparen per ser traslladades a Bougainville.

I el desgel àrtic, que amenaça a les poblacions indígenes Inuit. Unes 100.000 persones que veuen com el desgel està afectant greument el seu mode de viure.

D’on venen i cap on van les víctimes de la crisi climàtica...

Una realitat que no pot obviar és que el 75% de les poblacions afectades per aquesta migració climàtica radiquen en les àrees més empobrides del planeta: Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. El continent africà i zones costeres d’Àsia, en particular, Bangladesh i les illes del Pacífic. Però també la regió mediterrània i Amèrica Llatina no estan exemptes d’aquesta amenaça.

Tot un seguit de catàstrofes naturals ja han colpejat moltes d’aquestes zones, ja de per si empobrides i vulnerables, generant grans crisis humanitàries.

El que és clar és que els països empobrits són més vulnerables davant amenaces naturals, perquè geogràficament estan més exposats, perquè econòmicament tenen menys capacitats de resilència i per la impossibilitat de resoldre problemes estructurals, que són comuns, en major o menor mesura, a tots els països més empobrits del Planeta. És per això que la migració climàtica és sobretot desplaçaments de les persones dins dels seus Estats, pels limitats recursos dels que disposen i per la falta de planificació del procés migratori, sobretot en casos d’impactes climàtics sobtats. Fins i tot, hi ha persones que no poden marxar, són les poblacions atrapades, o d’altres que no volen marxar, pel seu arrelament cultural i espiritual al seu territori.

De forma més excepcional, les persones amb més recursos i capacitats inicien els camins migratoris, fins i tot creuant fronteres internacionals, exposant-se a riscos, com el tràfic i trata de persones i altres tractes inhumans i degradants.

Una realitat desprotegida...

La migració climàtica és invisibilitzada perquè no està ni reconeguda ni protegida jurídicament. Malgrat que la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 reconeix el dret de migrar, només es dona refugi a les persones que fugen per causes de persecució política, sense contemplar altres com les ambientals.  Així, segons la Convenció de 1951 sobre l'Estatut dels Refugiats (1951) i el seu Protocol (1967), una persona refugiada és aquella que “a causa de fundats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques, es troba fora del país de la seva nacionalitat i no pot o, a causa d'aquests temors, no vol acollir-se a la protecció de tal país; o que, mancant de nacionalitat i trobant-se, a conseqüència de tals esdeveniments, fora del país on abans tingués la seva residència habitual, no pot o, a causa d'aquests temors, no vol tornar a ell.”

Tampoc les persones desplaçades per factors climàtics tenen un reconeixement internacional més enllà del que estableixen els “Principis Rectors sobre el desplaçament intern”, adoptats per la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides el 1998.

Una qüestió de justícia climàtica

La necessitat de reconèixer la migració climàtica, ja sigui refugi o desplaçament, respon a la necessitat de donar resposta a una realitat creixent i a una qüestió de justícia. El canvi climàtic és un dany ambiental ocasionat per un model de desenvolupament depredador implantat pels països industrialitzats del Nord Global. Aquests països, que s’han enriquit a expenses de la degradació del medi ambient, són responsables històrics i actuals, en més d’un 70%, les emissions de gasos d’efecte hivernacle des de 1850 fins a l’actualitat. Això vol dir, que sols representant un 20% de la població mundial, registren una mitjana d’emissió per càpita de 20 tones l’any. En canvi, els països més empobrits, que pateixen les pitjors conseqüències (sequeres, inundacions i altres fenòmens associats al canvi climàtic), no arriben al 0,9 tones per càpita anual, essent la major part de la població mundial i amb més recursos naturals.

No és de justícia que les persones migrants hagin de patir la càrrega de la nostra responsabilitat climàtica ni ser criminalitzades, estigmatitzades i maltractades. Tancar fronteres no és la solució, quan és l’enriquiment d’uns quants, el que els expulsa de les seves llars.

És de justícia i de dignitat humana coresponsabilitzar-nos, tot protegint i defensant els drets humans de les persones migrants, vetllant per la seva seguretat, la seva llibertat i el seu benestar, alhora que protegim la vida en tots els seus sentits, dimensions i manifestacions.

Vols saber més?

Articles d’interès:

Informe sobre migraciones climáticas: Una aproximación al panorama actual.

La migración ambiental: entre el abandono, el refugio y la protección internacional. 

El Atlas de la migración ambiental.

Vídeos i documentals:

Simposi Migracions Climàtiques (ECODES, Entreculturas, Ayuda en Acción).

Refugiados climáticos - La verdadera catástrofe ambiental | DW Documental

Refugiados climáticos en Bangladés | DW Documental.

Aspectos jurídicos de la Migraciones climáticas

Eclosión de las migraciones climáticas (Enllaç a Curso. Ante el Antropoceno. Cuando la humanidad desborda los límites biofísicos del planeta. 25 de junio. Parte 2).

Migració climàtica: una realitat invisibilitzada. Visions d’un món desigual. URV

Susana Borràs. Coordinadora del Màster Universitari en Dret Ambiental de la URV..Professora de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals a la Universitat Rovira i Virgili,

Per saber-ne més

• Migraciones Climáticas. Solidarios CanalSur.

• Las migrantes climáticas de Honduras. El País.

• Disappearing Arctic sea ice. NASA Climate Change. 

Representació que mostra com ha canviat el gel més vell i gruixut entre1984 i 2016.