L'autoorganització dels col·lectius immigrants en entitats per fer cooperació a les seves zones d'origen té al Camp de Tarragona una llarga trajectòria històrica. Entre alguns d'ells, com el senegalès, ha estat una pràctica habitual en aquelles poblacions que concentren persones provinents de la mateixa zona.

Aquestes pràctiques, durant la primera dècada del 2000, van categoritzar-se sota el concepte de codesenvolupament. Amb aquesta denominació malgrat no haver-n’hi una definició consensuada es volia capgirar la percepció negativa de la immigració associada a pobresa i exclusió atribuint al migrant un rol positiu tant en el desenvolupament als seus països d'origen com en la seva integració social a les societats d'acollida.

En un context marcat per un augment sense precedents d'arribada de persones migrades el Camp de Tarragona passa de tenir un 3,64 % de població estrangera l'any 2001 al 18,60 % el 2009 (IDESCAT), el codesenvolupament apareix com una voluntat de dotar d'una major coherència les polítiques públiques en els àmbits de la cooperació, immigració i integració social, i de facilitar la gestió d'aquests fluxos migratoris.

Font: IDESCAT

Així, entitats socials, oenagés i administracions amb serveis vinculats a l'acollida de persones migrades promouen la creació d'entitats per arribar als diferents col·lectius i vehicular accions adreçades a la regularització administrativa d’aquests i la participació en la societat d'acollida, alhora que reforçant el paper de les persones migrades com a agents de canvi i desenvolupament s'ajuda aquestes entitats a impulsar projectes de cooperació.

A diferència de la resta de Catalunya, tot i que hi ha a les comarques tarragonines principalment en el context de la diàspora senegalesa un teixit associatiu molt actiu, gairebé no trobem cap referència durant aquesta primera dècada que evidenciï aquesta voluntat de vincular al Camp de Tarragona la cooperació internacional amb l'acció social amb migrants.

Possiblement, les raons d'aquesta desavinença obeeixen, d'una banda, a un rebuig d'aquest enfocament per part de les entitats i els espais hegemònics de la cooperació al Camp de Tarragona que acusen de poc crítiques les entitats de codesenvolupament i defensen que la cooperació ja implica un vincle entre ambdues comunitats, i, d'altra banda, al fet que les entitats de la diàspora senegalesa tampoc s'apropen a les administracions, mantenint la seva autonomia financera a través de cotitzacions de les persones sòcies per atendre les necessitats dels seus membres aquí i desenvolupar accions de cooperació a les seves comunitats d'origen.

En el cas del Camp de Tarragona, a més, s'afegeix l'anomalia de Salou. Mentre el fet migratori és un fenomen recent al Camp de Tarragona, allà els percentatges liderats pel col·lectiu senegalès mostraven uns índexs molt més alts des de començaments de segle.                   

A Salou, l’any 1994 ja s'hi havia creat la primera entitat Colectivo Senegalés de Tarragona per actuar d'interlocutora amb l'Administració i afavorir la inclusió dels membres de la diàspora senegalesa. En créixer el nombre de persones arribades d'una mateixa zona, es van anar creant entitats que les agrupaven i duien a terme aquestes accions de cooperació.

Neixen així les dues primeres entitats de codesenvolupament Associació Cultural Senegalesa per a la Integració (2005) i Associació Amics Catalunya-Senegal (2006), que, gràcies a l'alt volum de socis que tenen i la bonança econòmica que viu el país, autofinancen els seus projectes de cooperació, com ara la posada en marxa i la rehabilitació d'equipaments sanitaris i educatius, així com accions de suport econòmic a causes socials i solidàries a les seves zones d'origen.

2. Crisi econòmica i criminalització de la immigració: autoorganització de la diàspora per defensar els seus drets.

Amb l'arribada de la crisi econòmica del 2008, hi ha un canvi en l'orientació de les polítiques  públiques en l'àmbit migratori. Enfront de les mesures de la dècada anterior, adreçades a afavorir la participació dels col·lectius migrants a la societat d'acollida i la millora de la cohesió social, emergeix una problematització negativa de la immigració, que deixa de combatre’s des de les administracions públiques.

Assistim, d'una banda, a una retallada de recursos econòmics i a l’abandonament, tant entre les entitats socials com l'Administració, de molts programes de suport a la inclusió social de persones migrades. D'altra banda, s'accentuen males pràctiques obstacles a la regularització i a l'empadronament, exclusió dels fills dels migrants en l'àmbit escolar, etc. i accions repressives identificacions de perfil ètnic, deportacions sense garanties jurídiques, etc., que alimenten una nova narrativa que criminalitza les persones immigrants.

Les entitats de la diàspora de la fase anterior que actuaven d'interlocutores davant les administracions, en aquest nou context de confrontació amb aquestes són substituïdes per xarxes de treball o entitats que neixen arran d'aquesta necessitat d'organitzar el col·lectiu de la diàspora senegalesa, per defensar-se i reivindicar els seus drets.

És un context que va comportar una preocupació més gran per la defensa dels drets humans i una denúncia de les desigualtats socials, que influeix en el fet que les noves entitats tarragonines de la diàspora la Asociación Senegalesa de Lucha contra la Pobreza (ASLUP) i Cooperació Activa al Camp de Tarragona tinguin un discurs més crític, educador i transformador, tant al Camp de Tarragona en defensa dels drets humans i en lluita contra el racisme com garantint l'accés als drets socials a les zones on intervenen del Senegal.

Ambdues entitats tenen un encaix molt més tècnic que les entitats precedents de la diàspora. Promouen, entre d'altres, programes de defensa del sector públic i l’accés universal a l'assistència sanitària o l'educació, la igualtat d'oportunitats entre homes i dones o condicions de treball dignes, cosa que accentua aquest paper de la diàspora com a agent transformador de les seves societats d'origen i la incidència dels seus projectes en aquestes.

Cooperació Activa al Camp de Tarragona, per exemple, treballa des del desenvolupament comunitari per teixir una societat civil a les zones rurals del Senegal on intervé que coordinant-se amb les administracions i tenint en compte els programes estatals permeti assolir avenços tangibles a escala local en l'accés a l'assistència sanitària, la millora de la qualitat educativa i la lluita contra l'abandonament escolar, accions de resiliència al canvi climàtic i promoció del cooperativisme com a estratègia de transformació econòmica al món rural, i sobirania alimentària a escala regional.

Malgrat aquesta expertesa adquirida i l’èxit de les accions en cooperació a partir de la posada en valor dels coneixements de la diàspora i la mobilització de les seves xarxes socials en origen, se’ns interpel·la com amb la resta d’entitats de la diàspora habitualment més en clau d'anècdota immigrants que fan coses al Senegal que d'actor legitimat de cooperació que genera discurs i juntament amb les seves contraparts aprèn de l’entorn per millorar la seva incidència i garantir els seus drets socials.

3. Un nou encaix del codesenvolupament en el marc de polítiques públiques antiracistes, ecologistes i feministes

S’observa els últims anys una tímida reaparició del concepte de codesenvolupament. A les ciutats de Lleida i Vic, per exemple, s’ha afegit a les dues últimes edicions l’etiqueta “codesenvolupament” a les subvencions de cooperació i acció humanitària, alhora que  des del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament s’han promogut accions de capacitació i enfortiment de les entitats que treballen en l’àmbit de les migracions i el desenvolupament.

Ara bé, el context actual es caracteritza per una pèrdua de mobilització extensible a altres àmbits de l’associacionisme per part de les entitats que agrupen els col·lectius immigrants, pèrdua que tracten habitualment de compensar amb una major sensibilitat per la comunicació i l'ús d'eines, com les xarxes socials, a través de les quals puguin donar-se a conèixer, alhora que creix l’interès d’algunes administracions en augmentar el nombre de persones estrangeres amb dret a vot  per arribar als col·lectius d'immigrants i disposar de referents dins d'aquests.

En aquest marc més mediàtic, s'estableixen noves sinergies sobre les quals es projecten moltes de les noves entitats, com Futur de Fatick (2017) o Amics del País Bassari (2020), que, malgrat no tenir una experiència contrastada en cooperació, tenen una estratègia de comunicació molt activa que sovint rep el suport d'administracions locals a la recerca d'aquesta identificació positiva amb el col·lectiu.

Amb aquesta sensibilitat més mediàtica, irrompen també altres moviments socials i entitats del Camp de Tarragona amb valors més feministes, ecologistes i de lluita contra el racisme. Aquests moviments i entitats, amb la voluntat de transversalitzar i legitimar aquestes dimensions, tendeixen a incorporar també en els seus espais referents de la diàspora senegalesa.

Donats el creixement que té l'extrema dreta, el retrocés en el reconeixement de molts drets i la relativització dels delictes d'odi com a bastió contra la legitimació del racisme, aquesta presència de membres de la diàspora en espais transversals s'ha de llegir com a positiva, però no implica que sigui representativa dels col·lectius, vistos no tant com a guetos identitaris sinó com a productors de discurs i denúncia de violació dels seus drets.

Més que la vessant estètica d'acompanyament a aquestes entitats, és important un posicionament crític davant les interseccionalitats de gènere i color de pell i les discriminacions patides, per exemple, pel fet de ser dona i negra. És un avançament molt rellevant la disponibilitat d'aquests referents, però la seva legitimitat ha de venir d'un compromís en la lluita per una igualtat d'oportunitats que té en compte també aquestes discriminacions racials.

Les entitats de la diàspora tenen un paper rellevant en el lideratge en la lluita contra el racisme, la xenofòbia i la islamofòbia, precisament perquè viuen a la seva pell aquestes discriminacions. Africanitz'ART, impulsat per Cooperació Activa al Camp de Tarragona, vol ser un espai liderat per membres de la diàspora senegalesa, però obert a tothom per deslegitimar-les i generar contranarratives.

Pel que fa al feminisme, la cooperació hegemònica sovint fa un ús instrumental i colonial dels referents de la diàspora africana que visibilitza, amb molta freqüència restringits a la lluita contra la mutilació genital femenina o el matrimoni precoç, més que promoure una confrontació global contra les discriminacions que pateixen les dones africanes degudes a aspectes culturals o, a Catalunya, al color de pell.

Igualment, ens costa entendre com l'estratègia per defensar la igualtat d'oportunitats entre homes i dones al Senegal sovint es basa en la creació d'espais cooperatius de dones, en comptes d'insistir, també al continent africà, en la transversalitat per qüestionar el sistema patriarcal vigent i d’afavorir, doncs, el protagonisme de les dones en espais mixtos (transversals) a través de la posada en valor de les seves competències tècniques, a fi d’adquirir major legitimat en espais de presa de decisions pel seu saber i contribució al bé comú.

Aquesta és l'estratègia de Cooperació Activa al Camp de Tarragona en els projectes que impulsa al Senegal: afavorir el protagonisme de les dones i contribuir a legitimar el seu exercici de determinats drets. Això comporta confrontació amb el poder hegemònic a la zona, tradicionalment patriarcal, però genera un debat que permet qüestionar el rol habitual atribuït a les dones i obre l'opció a noves legitimitats en què disposin d’un context estructural que garanteixi aquesta igualtat d’oportunitats.

Per acabar, en el que ara s’anomena transversalització del medi ambient i resiliència al canvi climàtic, les entitats que treballem al món rural del Senegal tenim el repte de trobar opcions per mitigar les conseqüències que el canvi en les condicions meteorològiques té sobre l’agricultura tradicional, activitat econòmica que ocupa a l’aliment de més de la meitat de la població senegalesa i adaptat totalment a la pluviometria. Això empenta ja avui els joves a emigrar del país per ajudar les seves famílies, i compromet seriosament ara mateix l’alimentació bàsica d’un segment molt ampli de la població. 

Àfrica continua sent un espai de colonització dels imaginaris occidentals, tant de dominació com utòpics, en què els africans que els contradiuen molesten. La diàspora senegalesa i l'opció per un nou codesenvolupament de matriu antiracista, feminista i ecologista estan cridades a mantenir aquest rol crític. El concepte va néixer per donar protagonisme als col·lectius d'immigrants, tot responent als interessos del poder per gestionar l’augment del nombre dels que arribaven. Ara caldria reutilitzar-lo, però per democratitzar el món de la cooperació i la lluita per la globalització de la justícia social.

Jose Luis Rodríquez Regueira
Cooperació Activa al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre

Per saber-ne més:

• Jornada per posar en valor la trajectòria històrica en cooperació de les entitas de la diàspora senegalesa al Camp de Tarragona. Cooperació Activa al Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre.
• Les veus que volen canviar l’Àfrica. Marta Rodríguez, Ara.cat.
• El codesarrollo: qué es. Janina Ruth, Planeta Futuro - El País.
• 10 anys fent codesenvolupament al camp de Tarragona (II): Autoorganització front el procés de criminalització i persecució dels i les membres de la diàspora (2011-2014). Cooperació Activa al Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre.
• Àfrica, su diàspora y la Barcelona transcultural. Tania Adam, Barcelona Cultura.

Portàvem segones intencions. Una mica d'inèrcia, perquè després de quatre anys transportant i projectant cinemes africans per la ciutat de Barcelona des de l'entitat CinemÀfriques, hi havia un rum-rum especial en nosaltres. Veníem d'ajuntar aquestes altres mirades i reflexions amb les amigues del Centre d’Estudis Africans i Interculturals de Barcelona, i del col·lectiu de Wiriko, que després d'una dècada continuen posant el focus en les arts i cultures africanes; amb la bona gent, expertes i entusiastes, d’Africaye, que situen les anàlisis polítiques del continent com una necessitat per esmicolar i entendre el que passa també aquí; amb col·lectius de migrants i entitats com CEDHA, que cada dia es barallen per un relat que normalitzi i superi barreres. D'aquest teixit naixia el 2018 el FICAB (Festival Internacional de Cinemes Africans de Barcelona), i van ser molts els espais que van acollir amb entusiasme aquest camí que repreníem d'altres iniciatives que ja s'havien forjat a la ciutat.

La Filmoteca de Catalunya, els Cinemes Maldà, la Universitat Blanquerna, la FEDE, el Col·legi de Periodistes de Catalunya o l’Institut de Comunicació InCom-UAB, entre altres, van voler sumar-se a aquest somni. Però la cosa no va quedar aquí. La nostra segona pota tenia molt d'activisme. El nostre projecte FICAB als barris va aconseguir projectar desenes de pel·lícules africanes, al costat de taules rodones i concerts pels centres cívics de la ciutat comtal.

Cinemes africans: la perifèria és el nou centre

El març de 2001, el llavors president sud-africà Thabo Mbeki pronunciava un discurs a la Universitat de l'Havana l’eco del qual continua ressonant amb força. «Les societats modernes s'han tornat dependents de la informació i estan impulsades per la informació. Un dels desafiaments que afrontem en aquest context és evitar ser atropellats pel poderós imperialisme cultural, que busca penetrar en les nostres societats a través del cinema, la televisió, Internet i altres mitjans massius. Com a part de la nostra resposta a aquest desafiament, hem de conrear els nostres sistemes de valors a través de la producció i l'intercanvi de literatura, pel·lícules, els productes de l'art creatiu... que ens retratin correctament i de manera diferent de les cultures dominants que transmeten els mitjans de comunicació d'avui».

I amb aquest rum-rum de saber el llarg camí per recórrer, al costat de la premissa de deslocalitzar les accions de la capital i el suport i saber fer del Fons Català de Cooperació, hem transformat el FICAB en un FICAC que tracti de fomentar una diversitat d'enfocaments i diàlegs a través de les cinematografies africanes per tot el país i de manera itinerant: viatjant per les quatre províncies, sumant les energies per diferents municipis catalans i, sobretot, convidant entitats i col·lectius a sumar-se a aquesta revolució a tot color i en la pantalla gran.

En un món hipermediatitzat, l'hegemonia neoliberal occidental estandarditza els discursos, les pràctiques i els consums culturals i genera una experiència que només serveix per validar les injustícies comeses en nom de la globalització. Per aquesta raó, i reprenent el fil de Mbeki, es fa necessari buscar la representativitat i apostar pels cinemes africans i les seves diàspores, que, sens dubte, reflecteixen altres narratives. Altres relats urgents. En aquesta primera edició del FICAC, es treballarà justament per construir aquest intercanvi. I ull!, que aquest exercici que ara expandim per Catalunya és herència del que ja van proposar, amb les seves obres, cineastes africans que avaluaven la transició entre la colonització i la descolonització entreteixida en un espai postcolonial.

Així ho van fer el senegalès Djibril Diop Mambéty, el maurità Abderrahmane Sissako, l'etíop Haile Guerima, el camerunès Jean-Marie Teno, el sud-africà Neill Blomkamp o el txadià Mahamat-Saleh Haroun. Però també directores com la zambiana Rungano Nyoni, la congolesa Machérie Ekwa Bahango, la namíbia Desiree Kahikopo-Meiffret, la nigeriana Nadine Ibrahim, la ghanesa Akosua Adoma Owusu, la sud-africana Nosipho Dumisa, la tunisiana Leyla Bouzid, la tanzana Ekwa Msangi, la nigerina Rahmatou Keïta o la francosenegalesa Mati Diop. El que uneix tots aquests noms és la seva apel·lació a altres maneres de mirar. O com diria Thomas Sankara, que va ser president de Burkina Faso, el cinema «hauria de dir la veritat vint-i-quatre vegades per segon».

Durant aquest 2022, el FICAC es presenta amb tres eixos temàtics, des dels quals es poden obrir debats diversos, com la migració, el colonialisme o el feminisme. Tres pilars en què cada ajuntament podrà triar propostes fílmiques que incideixin sobre aquestes qüestions. Des de Burkina Faso, s'aposta pel curtmetratge Bablinga (2019), de Fabien Dao, juntament amb el llargmetratge Wallay (2018), de Berni Goldblat: proposen un diàleg d'anada i tornada entre migrants que van i venen. Una reflexió a la qual també se suma, en l'eix de migracions, el treball documental We Exist (2020), de Lucian Segura, que mostra una realitat diferent sobre els camps de refugiats i els seus protagonistes, amanit amb música.

Per a la temàtica del colonialisme espanyol, encara matèria reservada en els llibres de text, es proposen dos documentals que revelen l'invisible per als mitjans de comunicació tradicionals. En primer lloc, amb L'escriptor d'un país sense llibreries (2019), del català Marc Serena, s'evidencia com la dictadura més longeva del món, com és la de Guinea Equatorial, i sostinguda sobre interessos de polítics i empresaris espanyols, té una riquesa literària incommensurable, i com un dels seus referents i autors més traduïts, Juan Tomás Ávila Laurel, viu refugiat a Catalunya. Amb el treball de Manoliño Nguema (2019), d'Antonio Grunfeld, es posa el focus en la vida de Marcelo Ndong, un artista sexagenari equatoguineà format i reconegut a Galícia i que ara regenta una petita guarderia al seu país.

El tercer dels eixos presenta un ventall en el qual es barregen tradició i maneres emancipadores d'entendre el present. Amb el curtmetratge sudanès Al-Sit (2020), de Suzannah Mirghani, i el llargmetratge kenià Supa Modo (2018), de Likarion Wainaina, la joventut femenina adquireix el protagonisme central mostrant la importància de la comunitat. També el binomi Astel (2021), de Ramata Toulaye Sy, i el clàssic africà La petite vendeuse de soleil (1999), de Djibril Diop Mambèty, totes dues senegaleses, conquistaran el públic que assisteixi al FICAC amb la seva proposta de poesia fílmica.

Nou pel·lícules.

Nou finestres.

Nou mirades.

Un festival que tractarà de contrarestar els discursos xenòfobs i racistes des de l'art per colpejar dues vegades: des de la creativitat i des de les altres mirades. Vèncer els relats negatius de l'Àfrica en negre i desolada amb un menú disposat a abocar la gamma cromàtica en positiu del continent veí. És hora que els cinemes africans revelin tota la seva esplendor.

Acció!

Sebastián Ruiz-Cabrera @sebaprensa
Coordinador de CinemÀfriques i expert en cinemes africans

Per saber-ne més:

• Festival Itinerant de Cinemes Africans de Catalunya
• Podcast El año de oro de las literatures africanes, África Mundi i Calle Mundo.
• Con mi arte me dirijo a la gente africana. En realidad, a la gente negra. Alejandra Agudo, Planeta Futuro – El País.

Hem de tenir present que Àfrica està formada per cinquanta-quatre països, sense comptar-ne alguns que no estan reconeguts internacionalment, com Somalilàndia i Sàhara Occidental, i que el continent ocupa un 20,4 % de la superfície terrestre. Amb aquestes dates, sembla obvi la gran riquesa cultural, les tradicions, els sabers, les identitats, les religions, les tribus o les llengües que hi pot haver.

Per altra banda, quan parlem de migracions i desplaçaments forçats relacionats amb Àfrica, aquests s’associen, des de l’òptica eurocentrista, a les migracions cap a Europa, sense tenir present que només una quarta part del total de les migracions són cap a Europa. Al continent africà hi viuen al voltant de trenta milions de persones refugiades, desplaçades i sol·licitants d’asil, cosa que representa un terç de la població refugiada a escala mundial, segons dades d’ACNUR. La majoria de desplaçaments es duen a terme entre regions del mateix país o entre països veïns. Un exemple el tenim a l’Àfrica de l’Est, concretament a Sudan del Sud i a la República Democràtica del Congo, des d’on més d’un milió de persones s’han vist forçades a desplaçar-se cap al país veí, Uganda. De fet, segons l’Informe anual de CEAR 2021 de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat, Uganda és el tercer país del món on viuen més persones refugiades (aproximadament 1,4 milions). I, entre els vuit països on viuen més persones refugiades, només n’hi ha un d’europeu, Alemanya.

Tot i que no s’ha de deixar de banda la realitat que existeix al voltant de les vulneracions de drets humans i els conflictes, és imprescindible visibilitzar als moviments que lluiten pels drets de les persones, i que són la força i l’empenta de la ciutadania per impulsar un canvi de mirada i alhora una transformació social que posi les persones al centre.

Per aquests motius, aquest microcicle vol centrar-se en el continent africà i en les seves diàspores i apropar-se als moviments i projectes que s’estan duent a terme, tant globalment com localment, amb l’objectiu comú d’empoderar les persones, defensar els drets humans i trencar estereotips i imaginaris col·lectius que s’allunyen de la realitat.

Un dels articles, donada la participació de Tarragona al Festival Itinerant de Cinemes Africans de Catalunya – FICAC, ens donarà a conèixer l’origen del Festival, que es va iniciar l’any 2017 com a FICAB, i els seus objectius. Sota el guiatge de l’entitat Cooperació Activa al Camp de Tarragona, ens endinsarem en la diàspora senegalesa al Camp de Tarragona i coneixerem els seus projectes de codesenvolupament. Per acabar, aprofundirem en els moviments afrofeministes a escala local amb un article de la Red Antirracista de Tarragona.

Esperem, doncs, que aquests articles ens ajudin a reflexionar, trencar estereotips i conèixer tant la riquesa cultural com la diversitat de moviments socials i transformadors que sorgeixen del continent.

Per saber-ne més:

• Sahel. Más allá de la violencia y el hambre: la desigualdad y los movimientos sociales en una región clave de África. Podcast de Raül Flores y Núria Jar, Revista 5W.
• Àfrica, epicentre d’una realitat canviant. Núm. 56, monogràfic, Revista IDEES.
• Les veus que volen canviar l’Àfrica. Marta Rodríguez, Ara.cat.

Abordar el afrofeminismo en clave local y desde una mirada crítica es una tarea pendiente para muchos de los estamentos que ostentan el poder en la ciudad. Sería lo contrario, si la lógica de las instituciones sobre llenar espacios vacíos con las mujeres en condición de minoría estuviera acompañada de un paquete amplio de apuestas para mitigar las desigualdades y la precarización en las que se encuentran las mujeres negras que viven Tarragona.

La capital de la comarca del Tarragonès tiene una corta pero relevante trayectoria afro feminista.  Si alguien recuerda a una mujer negra ocupando espacios y creando nuevos para alzar la voz, denunciar y proponer ha sido relativamente desde hace poco. Las dinámicas poblacionales de la ciudad han cambiado durante los últimos años; las mujeres migradas provenientes de África y las Américas hace 10 años eran más de 30 mil, y en 2021 ya sumaban más de 36 mil según los datos del INE. Lo que nos indica que las mujeres negras nacidas en España son una realidad palpable, además de dejar claro que ser negra no define la identidad únicamente desde la migración, ser negra también redefine la identidad española de la actualidad.

Continuando con las cifras del porcentaje de mujeres migradas que han llegado en los últimos diez años a Tarragona, hay un análisis más profundo para hacer. El análisis sobre las condiciones en las que la ciudad las acoge, el camino de piedras que les toca caminar para sobrevivir y el porcentaje de mujeres que en ese camino logra desarrollar su proyecto de vida en dignidad.  Dichas cifras no existen todavía, y desde el afrofeminismo local se plantea como el principio para una apuesta clara de cómo se traduce en la práctica poner en el centro la vida de las mujeres negras.

Esta premisa podría ser un acercamiento a la definición del Afrofeminismo. Poner la vida de las mujeres negras en el centro. Reivindicar sus saberes y experiencias sujetas a las múltiples opresiones sociales como resultantes al hecho de no encarnar cuerpas e identidades hegemónicas, construidas desde la misma mirada e interpretación de la hegemonía.

Las mencionadas anteriormente como múltiples opresiones van desde experimentar el flagelo del racismo en diferentes escalas y ambientes que impactan en más o menos proporción sus vidas; la realidad de verse inmersas en empleos racializados por las condiciones de precariedad que les caracterizan; las dificultades para acceder a la educación; las dificultades para alquilar o acceder a una vivienda digna por sus orígenes; a esconder sus saberes situados y ancestrales, entre muchas otras.

Reconocer estas opresiones implica pensar en la intersección de esos lugares opresivos, como la clase, la raza, el género, la sexualidad disidente, y otros tantos lugares como realidades hay en el mundo. Abordar esas intersecciones debe hacerse desde la práctica más comprometida, implica recursos que pueden ser compartidos, precisamente por la interseccionalidad de los ámbitos que son interpelados. Deben estar involucrados todos los niveles de responsabilidad de las administraciones. Así mismo, crear normativas que fomenten el trabajo más allá de una lógica segmentadora. Promover la construcción de

imaginarios que no sean centrados en la lógica identitaria, sino que comprendan los ejes de la desigualdad. Éstas son algunas de las maneras en que la interseccionalidad puede llevarse a la práctica política e institucionalmente. 

Una de las opresiones que más impacta el desarrollo de las mujeres negras es por su origen. España da por hecho que si eres negra eres migrante, por ello a esa realidad se le sumarán otras intersecciones en el camino, que no se estructuran para ser sumadas entre sí, sino que se ponen sobre la mesa para repensar las políticas públicas.

Una Ruta Sin Atajos y Llena De Piedras

Las mujeres representan solo el 9% del total de personas que llegan a España por la ruta migratoria del mar mediterráneo en barcos construidos artesanalmente, de las cuales la mayoría son mujeres negras porque parten desde Senegal, Nigeria, Gambia, entre otros; y son las que más difícil lo tienen para lograr regularizar su situación; porque si vienes de África, cumplir los requisitos para regularizarse es más difícil.

Ellas serán seguramente la mano de obra más barata que mantendrá la economía sumergida del Estado Español. Las que limpien las casas y cuiden de los ancianos españoles, sin garantías y sin Derechos. Prácticamente esclavizadas. Las que tendrán que pluriemplearse para sobrevivir y mantener a sus familias. Las que no podrán denunciar violencia machista y tampoco podrán empadronarse. Las que no lograrán alquilar un piso a su nombre. Pero esas mujeres fuertes tienen tan interiorizado el feminismo, sino desde que tienen conciencia desde que llegan a España y les toca demostrar el doble o el triple cuánto potencial y capacidades ostentan.

Para el caso de las mujeres afrodescendientes provenientes de Latinoamérica la ruta migratoria es diferente. Son mujeres que entran por vía aérea. De igual manera su camino está lleno de trabas para regularizar su situación, aunque con matices con relación a las mujeres provenientes de África. De igual manera sus proyectos de vida digna son delimitados por la precariedad. Son también mujeres que se dedican a la limpieza y los cuidados. De las 600 mil trabajadoras del hogar que hay en toda España, el 65% corresponde a mujeres migradas, en su mayoría latinoamericanas. Son mujeres que también se agrupan en espacios asociativos por países de origen y desde ahí muchas activan lucha antirracista y feminista. De igual manera se agrupan en espacios no mixtos que se activan desde el feminismo descolonial.

El informe Vidas que Importan: más allá del contexto de pandemia^[1], elaborado por Red de Migración, Género y Desarrollo, en el que participaron colectivas de toda Cataluña y más de 100 mujeres de las ciudades de Barcelona, Girona, Tarragona y Lleida evidenció como para el caso de Tarragona la situación de la ocupación laboral de las mujeres desde antes de la pandemia ya evidenciaba mucha desigualdad estructural y precariedad. Especialmente en los trabajos desempeñados por mujeres dentro de la economía sumergida y que a su vez están en condición de migración y racialización. Una de las demandas en ese sentido fue la urgencia con que las autoridades públicas deben establecer medidas específicas de promoción de empleo para mujeres bajo esta condición de vulnerabilidad, tomando en cuenta su propia realidad, necesidades e intereses.

Activar El Afrofeminismo En Clave Local

Por todo lo anterior es considerado el movimiento afro feminista y la trayectoria del movimiento a nivel local relevante, porque a diferencia del feminismo hegemónico, el afrofeminismo no se puede entender solo desde una lucha no mixta, el afrofeminismo en Tarragona se practica en colectivas mixtas. De ahí la gran dificultad para que las mujeres negras sean convocadas a espacios para la construcción de agendas políticas locales como el 8M o el 25N. Las mujeres negras luchan desde sus espacios de base comunitaria como las asociaciones por país, en dónde se agrupan mujeres y hombres para reivindicar sus orígenes y sus culturas. Lo que se convierte en una lucha importante, porque cambia las prácticas centralizadas del poder y el patriarcado a las prácticas que promueven la descentralización del mismo. No hay acto más revolucionario que dentro de la propia familia ser quién soy y defenderlo. Y es entonces cuándo vale la pena preguntarse ¿Cuántas veces hemos visto a las mujeres de la asociación de senegaleses ser parte de la agenda del 8M o del 25N? ¿Acaso las mujeres senegalesas que confluyen en esa colectiva comunitaria no son mujeres?

Así mismo, las mujeres negras de Tarragona se han agrupado en plataformas antirracistas, para ellas no podría ser entendible ser feministas sin ser antirracistas. Las colectivas feminista-hegemónicas no mixtas tienen la pretensión de desvirtuar las luchas que se hacen desde espacios que no son únicamente agrupados por mujeres, como si las luchas que hacen las mujeres negras desde el antirracismo fuese una lucha alejada de defender su derecho por la igualdad de oportunidades. Como si las mujeres que sufren el racismo no fueran mujeres. O como si las mujeres negras no fueran también mujeres.

Por otro lado, el movimiento antirracista local se caracteriza por objetivar su lucha en mencionar el racismo y hacer incidencia política local.  Que desde el pleno del ayuntamiento se reconozca cuánto afecta la vida de las mujeres racializadas el racismo institucional es una pequeña batalla ganada por el movimiento feminista negro tarraconense sin duda alguna. Que el gobierno local entienda que el racismo es una crisis de salud pública^[2]  y que por ende es necesario hacer frente con políticas públicas afro feministas y descolonizadoras es un logro importante para las mujeres africanas y afrodescendientes de la ciudad.

Otra pequeña victoria es que, a partir de la declaratoria, el ayuntamiento creó el Consell Municipal de Salud, que es un órgano de participación sectorial de carácter consultivo. El Consell reconoce que la mayoría de factores que condicionan la salud no se encuentran dentro del sistema sanitario, sino que forman parte de sectores amplios como la educación, los servicios sociales, el transporte, el urbanismo o el medio ambiente. Realmente si se es garantizado el acceso a estos servicios se puede determinar si una persona goza o no de buena salud.  Las cifras nos dicen que quienes tienen menos acceso a estos servicios son las personas racializadas, entre ese grupo las mujeres negras.

Todas esas victorias fueron resultado de un movimiento relativamente joven, autoorganizado, construido por mujeres negras, racializadas por la historia y el sistema, y por otras mujeres no negras. Si lograr todo este cambio en Tarragona no es feminismo, entonces ¿qué es el feminismo?

“Naret” Elena Terán
Red Antirracista de Tarragona