Segles XIV – XIX

A les danses, embrió del seguici popular, s’aniran sumant tot un conjunt d’elements que complicaran i completaran progressivament la dimensió espectacular de la festa. A partir del 1381 és documentat el bestiari fantàstic i popular; a partir del 1385, els personatges bíblics; des de 1399, les figures hagiogràfiques inanimades; des del 1402, els jocs o representacions al·legòriques, ja amb una certa acció dramàtica; des del segon quart del segle xv, les roques o castells –plataformes mòbils a l’estil dels actuals passos de Setmana Santa–, i els entremesos. Els objectius lúdics i els catequètics es barregen sovint amb la lluita per l’exteriorització dels poders municipal i arquebisbal i generen un impressionant augment de l’espectacularitat i complexitat de les festes.

L’arribada del segle xvi i l’aparició dels balls parlats –alguns nous i altres redefinits a partir d’antics entremesos i danses– conformarà la darrera peça d’una estructura de la festa que es mantindrà en essència vigent i sense alteracions notables fins a l’arribada del segle xix. En tot cas, la seva importància serà creixent, com ho demostra, per exemple, l’acord del concili provincial celebrat a Barcelona el 1564, que ratifica la festivitat de Santa Tecla com de precepte ara per a tota la província eclesiàstica.