El temps que ens ha tocat viure (en aquest any cinquè després del pet de Lehman Brothers) és, pel cap baix, de desconcert. Però si ara mateix em pregunten si com a escriptor estic més desconcertat que com a periodista, o com a guionista, o com autònom, o com a lector, o com a ciutadà, o com a demòcrata, o com a persona, no sabria què respondre, la veritat. No sé dir-vos ara mateix què em té més descol·locat. No sé cap on va res, i no crec que ningú no en tingui punyetera idea.

No és tan sols que no sapiguem com ha de ser el dia de demà. És que talment sembla que, fins i tot, ni tan sols sapiguem com volem que sigui, aquest dia de demà... No ho saben ni els governants. Ni els economistes. Ni els intel·lectuals més entenimentats i caps d’ala.

Reconeguem d’una vegada que estem tots perduts, extraviats, com en un conte, enmig d’una densa boira que no ens deixa veure ni una sola passa enllà. I penso que som en el pitjor moment del cataclisme. Perquè les eines que hem fet servir fins ara, ens semblen velles i inútils i les noves eines encara no sabem ben bé quines són, com estan fetes i de quina manera poden fer-nos servei.

No tenim cap altra sortida que descobrir-ho pel nostre compte, i això no és senzill i, sovint, a mi, em fa molta mandra i estic temptat de fer de Bartleby eternament i, a cada moment, davant de tot, proclamar allò de “més m’estimaria no fer-ho”.

En el cas de la literatura i del periodisme (que ha estat la meva escola com a escriptor), què volen que els digui! Si fa només deu anys ens haguessin dit que la impremta de Gutenberg, en poc dies, se’ns quedaria vella com la punta de fletxa de sílex, no ens ho hauríem empassat. Si ens haguessin dit que les rotatives i el paper entrarien en perill d’extinció, ens hauríem pensat que el nostre interlocutor era un boig en tota regla. I això ens passa a nosaltres, que som fills de Gutenberg, i que volíem escriure llibres ben impressos, que fessin olor de tinta i es venguessin a les llibreries. I ara va i n’hi ha que diuen que el futur ja és una altra cosa i que els llibres (tal com els hem conegut) s’extingiran abans de diumenge que ve.

Però, alhora, llegeixo que l’any passat (ja en crisi) es van editar tan sols en català 7.175 llibres. Més de 7 mil títols que, dit d’una altra manera, són vint al dia. Només a Catalunya. Una altra dada que se suma al desconcert de què parlàvem. Vint títols nous cada dia… Com per perdre’s i no saber ni per on començar…

No voldria, però, ser apocalíptic. Al capdavall, el de la literatura, al llarg de la història, ha estat un món del qual ben pocs n’han pogut viure. No serem ni els primers ni els últims escriptors a morir-nos de gana. Tot i que ara, a la broma, ja només hi faltava la pirateria i la còpia digital que encara ho posa més difícil, com ja ha fet amb el món de la música. El tràgic és que podem passar de ser un sector molt mal pagat a ser un sector on no calgui ni pagar ni rascar-se la butxaca… A mi em sembla francament preocupant.

Per tot plegat, però, arribats a aquest punt, com passa en totes les coses, nosaltres també ens hem de preguntar qui som, d’on venim, on anem i per què fem el que fem, és a dir, per què escrivim. I possiblement, sigui el moment de tornar al punt de partida i reflexionar sobre què ens va dur a escriure, fa cinc anys, vint, trenta o cinquanta…

És el moment de tornar a mirar enrere i ara que la festa s’ha acabat i el terra de la discoteca és brut i apegalent, potser del que es tracta és que tornem a escriure convençuts que el que fem des de la llibertat personal sempre tindrà tot el sentit del món, hi hagi llibres en paper o no n’hi hagi, publiquem en pantalles d’ordinador o en tauletes de fang, llegim un 'ebook' o un llibre de vell de l’any de la picor.

Perquè la transmissió de les idees segueix necessitant de la lletra. I darrere de la pel·lícula o la sèrie de televisió més brillant o més cutre que puguem tirar-nos a la cara, també hi ha hagut algú, que en origen, ha començat a posar una lletra darrere de l’altra.

Per molt que els lloros de repetició no es cansin de proclamar que estem immersos en l’era de l’audiovisual, fins ara no hi ha pel·lícula sense guió. Ni telenotícies. Ni sèrie de dibuixos. Ni res. Seguim de ple en l’era de l’escriptura. Sense bons escriptors no hi hauria bon cine. Ni bona televisió. I potser sí que, com va dir no sé qui, si Shakespeare visqués avui dia faria sèries de televisió. Potser sí… No ho sé…

En el meu cas, per exemple, escric amb una certa convicció perquè tinc necessitat de comprendre l’entorn en el que visc. No sé si tothom escriu per no anar solet (o amb tot el seu poble) al psicoanalista, però aquest sí que és el meu cas.

El que escric (que emparenta amb el periodisme) sempre ho he fet per dos raons ben elementals:

–Per la curiositat que em pica sempre i que em fa ser un individu inquiet.

–I per intentar comprendre, en la mesura del possible, determinats episodis i comportaments del meu entorn immediat, és a dir, del meu poble i de la meva terra. Aspectes que, sovint, un cop revelats i païts, m’han resultat bàsics per entendre, fins i tot, qui sóc jo i per què faig el que faig. Ves quines coses.

I la conclusió a què arribo és que tenim encara una feinada per fer. Tenim una feinada per comprendre’ns en aquest trosset de Mediterrani situat al sud de Catalunya. A cada comarca, a cada poble, a cada casa (si m’apuren) hi ha una bona història que explicar i posar sobre la taula i que ens pot fer pensar o ens pot fer remoure per dins. Estic convençut que l’ultralocalisme rima amb universalisme.

I totes les històries, totes les coses importants, passen en un lloc o altre. Això és impepinable.

Però, sovint, sembla que només mereixin ser explicades aquelles coses que tenen lloc a la cinquena avinguda de Nova York i, en cap cas, quan passen al carrer Espenavicaris de Torroja. I es dóna el cas que sabem més de la Union Trade Pacific i del ferrocarril que va travessar els Estats Units de costa a costa que de la construcció de la línia MZA (de Barcelona a Casp) que, amb tota seguretat, va ser igual d’èpica.

Aquests pobles estan farcits d’històries com aquesta, que posen els pèls de punta, tot esperant que algú les expliqui com es mereixen.

Vist així, crec, humilment, que hem d’aprendre molt d’escriptors diguem-ne locals com Artur Bladé o Xavier Amorós. Escriptors que, des del meu punt de vista comparteixen una gran gran virtut: que és saber mirar de prop. No tothom en sap. Hi ha plomes il·lustres que prefereixen els plans generals, ben oberts, gent a qui se’ls donen bé les vistes aèries, a vol de moixó.

I n’hi ha d’altres que se senten més còmodes mirant-se als peus, mirant els ulls del que tens davant, cosa que de vegades permet veure-hi més profundament.

A mi, una obra suposadament senzilla com ‘Benissanet’ (de Bladé) em resulta d’allò més interessant i universal. És la quintaessència de la Mediterrània, de les terres de ribera i, possiblement, resulti igualment interessant i de familiar a la gent que ha viscut prop dels rius d’Itàlia, de Tunísia o de Croàcia.

I és que tant Amorós com Bladé (tot i la diferència d’edat) tenen en comú que no tenen vergonya de ser d’on són i d’escriure d’aquests petits mons: ja sigui un poble riberenc com Benissanet o una ciutat com Reus... I encara més, Amorós i Bladé estan orgullosos de ser d’on són i, com que saben mirar de prop, veuen coses que cal explicar tan aviat com posen los peus al carrer. I senten la necessitat de fer-ho. D’explicar allò que veuen. D’escriure-ho i, si convé, fer-ho d’amagat.

Estem en ple desconcert. Certament. Però ningú no ens podrà prendre mai aquest afany de posar-nos davant d’un paper i mirar de dir alguna cosa, una lletra darrere d’una altra. I esforçar-nos a dir-la ben dita, de manera precisa. I a dir coses com no les havia dit mai ningú, per molt que les sabéssim.

Perquè encara som, malgrat el desgavell, els formuladors de la consciència, que va dir Joan Ferraté.