edifici

Descripció

EL TERME DE LA PINEDA

L'antic terme de Pineda era una plana situada entre el marge dret del riu Clar, el mar, la carretera vella de Tortosa (més tard, CN-340) afrontant amb els termes de La Canonja, Tarragona i Vila-seca. De fet, la gran plana d'aiguamolls i pinars arribava fins a l'inici dels roquers del Cap de Salou. El nom encara es conserva en part del territori. Tota la plana està a cotes molt baixes, sempre per sota dels 10 m sobre el nivell del mar.

Hi han enregistrades troballes antigues importants, que han permès a diversos autors situar-hi l'assentament de Cal·lipolis. Certament, hi va haver assentament romans detectats i investigats en el s. XX (vg. article Mosaic dels Peixos). A mitjans del s. XVIII, el Capítol de la Catedral ja feia desguassar l'Estany Llarg. Es tractava d'obtenir sòls salobres (els aiguamolls eren font de paludisme) i aptes per l'agricultura. En aquella època hi havia 24 cases i 48 habitants. L'any 1833 eren 85 habitants, augment de població notable, fruit de les tasques de sanejament.

Tot i la millora del territori, els mateixos habitants del terme no el veien viable. Entre altres motius, la majoria dels propietaris no hi vivien: els agricultors i ramaders eren parcers. L'any 1837, l'alcalde del Pineda Jaume Maixé s'adreça a la Diputació, demanant la disgregació del terme, que es reparteix entre els de Tarragona, Mas Ricard (avui: La Canonja) i Vila-seca.

L'AMPLIACIÓ DEL PORT VERS PONENT

El dia 27 d'octubre de 1993, el President del Port, Antoni Pujol, va signar l'escriptura de compravenda amb la Tesoreria General de la Seguridad Social de la finca, de 382.900 m2, per un preu de 267.125.470 pessetes, és a dir, una mica més d'1,6 milions d'euros. La seguridad social s'havia emparat de la Universitat Laboral, en anar canviant l'estructura de l'administració amb la democràcia. Antoni Pujol, arquitecte amb molta cura amb el patrimoni històric (tasca que se li ha reconegut amb la concessió, l'any 2024, del premi Tàrraco per la defensa i promoció del Patrimoni Mundial), es va ocupar que els successius concessionaris de l'espai respectessin i restauressin el Mas, assegurant-ne la conservació.

Es va encarregar a l'empresa d'arqueologia Còdex un complert estudi l'any 1994.

A partir dels anys 90, el port ocupa tota l'antiga platja. S'hi han construït els Molls de Galícia i d'Andalusia, de considerables dimensions, amb calats sempre superiors a 10 m. Bona part de la superfície d'aquests molls és destinada al tràfec de cotxes pel sistema road-road, és a dir: de carretera a carretera.

EL MAS PATAU

En nom de Mas Patau està enregistrat en una venda el s. XVIII als Montoliu, el que ens dona una datació aproximada dels edificis, que no han de ser gaire posteriors a la data de la compra. Els Montoliu no només van assecar aiguamolls, per l'aprofitament agrícola, sinó que van reedificar el Mas i les edificacions auxiliars. Part del que resta té una datació aproximada, per tant, del darrer quart del XVIII.

En iniciar-se les gestions per implantar la Universitat Laboral (vg. article) en el plànol de la finca proposada per l'ajuntament hi destaca un conjunt d'edificacions retolada com Mas de la Pineda. El nom més conegut és del de Mas Patau o Potau. Segons el dibuix, força detallat, de l'any 1951, el conjunt d'edificis, a més d'habitatge, eren: vaqueria, corrals, bassa, pou, era, galliners i la capella. Els padrons municipals enregistren minves progressives dels habitants; l'any 1965, hi ha només una família censada, amb 4 habitants; eren empleats de la propera Universitat, no pas pagesos com els que durant generacions van tenir cura de la finca.

La Universitat Laboral va utilitzar el Mas, tant com font de recursos alimentaris (verdures, llet) com també per fer-hi classes pràctiques pels estudiants d'agricultura. Les pràctiques es van anar abandonant, a mesura que altres estudis prenien protagonisme, fins que els edificis van restar sense ús.

Els edificis es van conservar parcialment de diverses maneres; la capella, es va respectar íntegrament. Els concessionaris, actualment Ceva, han respectat les construccions originals d'acord amb els termes de la concessió. El Mas presideix l'enorme campa, amb capacitat per més 15.000 cotxes, en constant procés d'ampliació.

Els antics edificis són utilitzats, rehabilitats segons les necessitats de l'empresa, respectant-ne el caràcter, per diverses funcions: tant per allotjar les oficines, com també per rebre visites institucionals dels clients, que aprecien enormement ser acollits en edificis històrics.

Les edificacions són d'una sola planta, formant un pati interior, de mides exteriors de 30x24m. És molt remarcable la nau situada a ponent, de més de 50 m de llarg, que allotja un seguit de màquines agrícoles centenàries, relacionades amb la vinya i el vi. El més remarcable: la col·lecció de bocois de roure, i les dues tines de maduració del vi, també de fusta, amb capacitat entre cinc mil i vuit mil litres. Es tracta d'un unicum a la ciutat, que ha anat perdent els nombrosos magatzems vinícoles del barri del Port (Steiner, Muller, Bonsons, Violet...) destruïts entre la guerra i els canvis d'ús de la postguerra.

LA CAPELLA DEL MAS

Si el que ens ha arribat del Mas ben és interessant, encara ho és molt més la capella. És la més gran de les edificacions religioses que han arribat entre els masos tarragonins, amb una planta de 15 x 7 m. El seu origen és incert, però la documentació referent als Montoliu ens indica que als inicis del XIX, entre 1802 i 1805, existia una capella en el Mas Patau.

Als inicis del s. XX hi ha enregistrat un canvi de titularitat, sent la família Balcells els nous propietaris. La construcció que ens ha arribat té unes característiques especials, que ens permeten deduir que és el resultat d'aprofitar, en el s. XX, el que restava de la capella dels Montoliu, anterior en més de cent anys. Per explicar la barreja, els restes de l'edifici més antic es classifiquen com etapa 1, i, els més recents, com etapa 2.

Es tracta d'una construcció d'una sola nau, coberta amb volta de canó, que suporta una teulada a dos vessants, de teules de ceràmica vidriada negres. Els murs són d'obra, acabats amb estucat amb motiu de carreus; tres contraforts, atalussats, fan per compensar l'empenta dels arcs, sent rematats amb pinacles de disseny molt lliure. Són decorats amb trencadís tant els contraforts com la seva continuació en vertical, els pinacles. Unes fines columnes estucades imitant marbre a l'interior es corresponen geomètricament amb els contraforts. Tant aquestes columnes (segurament, més decoratives que resistents) com els contraforts exteriors, decorats amb trencadís, són de l'etapa 2. Es pot sospitar que la volta de l'etapa 1 estava debilitada, i que es va reforçar l'estructura amb els contraforts, i els arcs torals interiors.

La fatxada principal presenta una porta de llinda horitzontal, emmarcada amb motllura de pedra i dos graons en el llindar, també de pedra. La fatxada s'acaba amb un frontó corbat, emmarcant la rosassa decorada també amb trencadís. Tant la porta com el frontó ha de ser de l'etapa 1; mentre que la decoració amb trencadís és certament més recent, de l'etapa 2, com també les teules vidriades de la coberta.

L'interior presenta paviment de mosaic hidràulic modern, i un magnífic arrambador d'1,4 m d'alt de rajoles de València, molt ben acabat. La resta de parament són estucats, també amb motiu de fàbrica de carreu, talment com l'exterior. Sens dubte, tots aquests acabats són de l'etapa 2, damunt d'elements de l'etapa 1.

A la capçalera es forma una peça travessera, com un petit transsepte, que fa de sagristia, comunicant amb el diminut campanar, que té una forma semblant als pinacles, però de major altura i secció, i que està posat a l'eix de l'edifici. La campana porta la inscripció Dolores 1907, data certíssima amb la dedicatòria de Dolors Morató, casada amb Josep Balcells, la darrera família propietària. Evidentment, sagristia i campanar són de l'etapa 2.

El mobiliari que resta és una barreja, de la que es fa difícil destriar quins són originals.

L'altar és buit d'imatges, bastit amb l'estil pseudogòtic propi de la decoració religiosa dels inicis del s. XX. Està ben documentada la calaixera, restaurada l'any 1995 pel propi Port.

Només una exploració interior de la fàbrica dels murs podria oferir una més precisa datació, tot i que la barreja de les dues etapes és del tot segura.

Descripció imatges: