Descripció
S’accepta que l’art clàssic, amb el seu llenguatge d’ordres de columnes i frontons de dos vessants, va iniciar-se a Grècia, resultant de l’evolució d’antics temples de fusta, en els segles VIII - VII aC. Roma el va adoptar i difondre. Es va utilitzar, en la versió de pedra, sobre tot marbre, més de cinc-cents anys a l’Antiguitat. Passant el parèntesi de la primera edat mitjana, des del renaixement, seguit del barroc i neoclàssic, es pot dir que es va utilitzar cinc-cents anys més. Cal cercar algunes explicacions per una supervivència tan considerable. Són tres els motius pels que l’art clàssic ha dominat l’arquitectura occidental durant segles:
1. La gran quantitat d’edificis romans que encara es conserven, superant alguns d’ells els dos mil anys.
2. L’excel·lent construcció, admirada per profans i professionals, que n’ha assegurat la durabilitat.
3. L’existència, des dels inicis de l’època imperial, de tractats escrits que determinen ordres i mètodes constructius.
Malgrat la davallada de l’edat mitjana, el renaixement va portar un impuls colossal, tant en producció d’edificis com de monuments. I també, el que és molt important, dels tractats de teòrics que determinaran com s’ha de construir (Alberti, Palladio, Serlio). Llibres que seran difosos a través de múltiples edicions i traduïts als idiomes moderns. Així, l’art clàssic transcendirà el seu àmbit històric, el Mediterrani, per assolir tant el nord d’Europa, com Anglaterra i Amèrica. Inspirant, també, bona part de l’arquitectura colonial (Índia, sud-est Asiàtic).
Tarragona no és cap excepció, es pot traçar una línia des dels romans fins als nostres dies. Tot seguit, es fa una llista, per èpoques, dels edificis més remarcables.
ÈPOCA ANTIGA TARDANA
La davallada socioeconòmica de l’Imperi va portar, inevitablement, a canvis progressius en els sistemes de vida. Les exigències d’espais nous, per reunions assembleàries i religioses aprofiten l’arquitectura precedent, bé reciclant geometries, bé desmuntant elements clàssics (arcs, columnes) per poder acomodar nous usos. L’aula del Col·legi d’Arquitectes, construïda damunt el mur de la terrassa superior (vg article); els restes de la basílica visigòtica de la plaça de Rovellat; en són dues mostres evidents. La basílica es basteix amb columnes corínties estriades i arcades, que procedien d’una altra construcció. A l’amfiteatre, la primitiva església es construeix tapant els fossars amb els blocs del pòdium. L’activitat predadora de construccions d’aquesta mena no deix de ser una prolongació de la vida útil de l’art clàssic, transformant els nous usos del moment.
EDAT MITJANA
Tarragona es comença a desenvolupar a partir dels s. XII-XIII. És en aquest moment quan s’iniciaran les obres que han arribat fins avui: Sant Llorenç, Sant Pau, Santa Tecla i, sobretot, la Catedral. Les formes romàniques i gòtiques no deixen d’incorporar elements clàssics reinterpretats. És immediat reconèixer la traceria coríntia en els capitells. La reutilització d’elements antics no s’atura, al contrari: sarcòfags imperials i tardans, en murs, altars i tombes; carreus de tota mena; paviments amb els marbres d’aplacats.
RENAIXEMENT
La recuperació plena del classicisme es dona a partir del s. XVI. De la mà de l’arquebisbe Cervantes i dels seus successors, arribarà Jaume Amigó com a teòric del renaixement, difonent les noves idees ja amb tractats escrits, adoptades immediatament pels tècnics locals, destacant l’arquitecte Pere Blay.
La llista és llarga: les tombes de Cervantes (vg. article) i Terés a la Catedral. La portalada del Santíssim, feta amb columnes reciclades d’un edifici antic. La portalada, amb arc de triomf, de la capella de Sant Cosme i Sant Damià. Les capelles de Sant Joan i Sant Fructuós, que reprodueixen l’ordre dòric dels murs de la plaça de representació (visibles encara avui a la fatxada lateral de la torre del Pretori). La ‘loggia’ de l’antic ajuntament del carrer Major. Algunes parts de l’hospital de Sant Pau i Santa Tecla, de la Rambla Vella.
BARROC
El més destacat representant del barroc és el convent dels Jesuïtes. Ens resta la capella, avui coneguda com a Sant Agustí (vg. article), amb una fatxada poc comú, i un interior amb tots els recursos de l’arquitectura barroca: capelles laterals, galeria al trifori.
NEOCLÀSSIC / HISTORICISME
Sant Francesc es va bastir poc després de Sant Agustí, però a l’inici del s. XVIII va ser destruït per una gran explosió del polvorí de la Torre Grossa (vg. article). El que ens ha arribat avui és, per tant, el que resulta de la reconstrucció del XVIII. Interessant el claustre, avui dins l’arxiu Històric, amb potents pilastres i arcs de pedra, d’ordre dòric.
Ja entrat el s. XIX, es produiran algunes de les edificacions més notables que incorporen el repertori de l’arquitectura clàssica en el seu disseny (vg. article).
El Palau de l’Arquebisbe, refet després de la gerra del francès, vers 1825, presenta una solemne fatxada d’ordre corinti, amb portes entre columnes, algunes d’origen romà. En el seu interior es conserva l’únic pati clàssic amb la superposició dels tres ordres: dòric, joni i corinti. El joc de voltes suportades per columnes monolítiques de l’escala d’honor és de gran qualitat (vg. article).
La Casa Gasset. El 1859, l’arquitecte Alfons Barba Miracle bastirà en el barri del Port, aquest palau extraordinari pels Gasset, comerciants enriquits a Amèrica, que volen potenciar el moviment portuari. La planta baixa, de magatzems, s’estén per tota la mançana, fent de sòcol de la planta noble i segona, emmarcades amb pilastres colossals d’ordre compost. Remarcable el pati interior i l’escultura de Mercuri al cim de la fatxada (vg. article).
El Palau de l’Ajuntament / Diputació, 1865, el projectaren els arquitectes Rosell (municipal) i Barba, (provincial). A la fatxada mostra una abundant ornamentació escultòrica plasmant la història de la ciutat i la província; un potent sòcol de pedra de llisos; al damunt un ordre de pilastres corínties central marca la porta i balcó principals; al seu torn, les obertures, emmarcades en pedra, tenen els frontons suportats per mòduls, i balustrades de marbre per baranes (vg. article).
Altres realitzacions que incorporen el llenguatge clàssic són: el Mas de l’Àngel, la columna del Camí de l'Àngel, el rellotge de Torre del Port (vg. articles).
MODERNISME
Historicismes cada vegada més atrevits i expansius, conduiran l’arquitectura cap al modernisme, art de gran vigor però d’elevat cost, que no va tenir massa èxit a la Tarragona de fi del s. XIX. Es va limitar a alguns edificis moderats (si es comparen amb les obres de Barcelona), i a la incorporació d’elements de disseny agosarat: Torratxes, tractament del ferro, finestres fora del que seria ordinari.
En el carrer Colom, l’any 1924, l’arquitecte Josep. M. Pujol va dissenyar, per Anastasi Ramos, una casa senzilla, pròpia de l’eixample del moment. La tribuna és resolta amb una elegant finestra serliana, absolutament clàssica.
ELS NOSTRES DIES
Passada la Primera Guerra Mundial, Tarragona viu un moment d’expansió econòmica. El modernisme ha estat apaivagat, culminant les seves expressions més exagerades. Amb formes que, tot sovint, incorporen ordres clàssics (Mas de la Cúpula, 1914, vg. article).
Abans de l’arribada del racionalisme, que entén que l’ornament és delicte (Adolf Loos), un recuperat historicisme crearà edificis d’extraordinària evocació clàssica. La mostra més contundent n’és el Banco de España, al centre de la ciutat (1927, vg. article), i, ben a la vora, la tardo modernista Casa de la Punxa (1929), amb ornaments clàssics, on destaca una serliana monumental (vg. articles).
Però l’obra més remarcable és la Fàbrica de Tabacs i el Museu de la Necròpolis (1922 - 1931), edificis a la romana que superen, per la qualitat del disseny i els acabats, a qualsevol altra construcció de l’època (vg. article).
Museu i fàbrica no van tancar l’etapa classicista de la primera meitat del s. XX. Encara es farà el Museu Nacional Arqueològic, edifici totalment epigonal. No només incorpora l’ordre dòric genuïnament romà del mur del fòrum provincial; sinó que és el darrer edifici bastit amb murs de pedra de càrrega de mèdol (vg. article, acabat l’any 1960).
Serà difícil, si no impossible, suprimir totalment les referències al llenguatge clàssic. En iniciar-se l’any 2015 els treballs de recuperació del Pòsit de Pescadors (actual Teatret del Serrallo) es van descobrir un ordre jònic de columnes, amb els seus capitells i motllures, que havia estat emmascarat per transformacions de postguerra. Les columnes han estat recuperades, ornamentant dignament la fatxada del restaurant (2018, arquitecte Xavier Climent).
Descripció imatges:
- Imatge 1: Serliana monumental del Palau de Dioclesià de Splitz (s. III i s. IV)
- Imatge 2: Serliana del carrer Colom, 20. Arquitecte Josep M. Pujol. Any 1924