Blocs Disa. Els Primers blocs
Blocs Disa. Els primers blocs
Com ja hem dit a l’inici, els anys 60 van ser uns anys de creixement a la ciutat pel que fa a la implantació de factories i indústries químiques. Aquesta implantació va provocar un fort creixement demogràfic a la ciutat. La distància física de les noves factories amb el centre de la ciutat i la manca d’habitatge que tenia la ciutat per acollir tota aquesta nova població va provocar que apareguessin nous nuclis habitats i nous barris.
Alena va disposar en el seu moment d’esplendor de 700 treballadors. Per tal d´atreure aquests treballadors que majoritàriament eren d’Andalusia, l’empresa va decidir fer una promoció d’habitatges. Podríem dir que va ser gairebé la primera colònia industrial de la ciutat.
No sabem si va ser el bon ull en els negocis de la família Rubio-Vilar o la connexió que tenien amb el règim franquista, però el cas és que l’Empresa Alena adquirí bona part de la seva finca al Mas de l’Orovio per construir els blocs de Parc Riuclar.
La Indústria fustera aixecà vuit blocs d’habitatge de 4 plantes cadascuna. Amb aquesta alçada, a diferència dels blocs de 5 pisos, no era d’obligat compliment la instal·lació d’un ascensor. L’empresa si que obrà els baixos perquè es convertís en habitatge. En aquell moment, el 1965, quan una promotora construïa habitatges amb més de 120 pisos tenia l’obligació de construir una escola. Per tal de no haver-ho de fer l’empresa es quedà amb només 3 dels 8 blocs. La resta els decidí vendre a altres empreses com DISA, ASESA i ENHER, totes vinculades al desenvolupament industrial i econòmic de la zona.
Els blocs que l’empresa oferia als seus treballadors, eren pisos de lloguer a un preu de 580 pessetes al mes, que eren descomptats de la nòmina mensual. Quan l’empresa tanca va vendre l’estoc de pisos que tenia en propietat als propis treballadors per liquidar les indemnitzacions que els havien de pagar pel tancament. També en vengueren a particulars.
DISA, era una empresa petrolera canària especialitzada en productes energètics. ASESA es dedicava a la producció de betum asfàltic i va comprar dos blocs; i ENHER, que es dedicava a la generació d’energia hidroelèctrica, va adquirir-ne un altre.
El vuitè i darrer bloc es va destinar inicialment a particulars, amb una campanya publicitària que el promocionava sota el lema “Parque Riu Clar: una ciudad nueva” malgrat que els edificis no fossin de gran qualitat i un material més aviat justet. Aquesta expansió va convertir Parc Riuclar en un nucli residencial que responia a les necessitats laborals de les indústries locals, consolidant el barri com un exemple de l’habitatge obrer a Tarragona durant el desenvolupament industrial del segle XX.
Malgrat ser un barri de nova creació i de diversos orígens, la població va crear un vincle emocional molt fort. Sobre això la Rosa Maria recorda que: “als inicis del barri tota la gent deixava les portes obertes,es deixaven les bosses de la compra al carrer per a poder pujar-les perquè no hi havia ascensors, i feies viatges. A l’estiu la gent sortia a prendre la fresca als portals de les seves cases, treien cadires o seien a terra i es passaven hores xerrant mentre els infants estaven jugant al carrer”
Seguint amb aquest sentiment de barri explica la Marimar que “abans quan no totes les cases tenien televisor, ens ajuntàvem la mainada del barri i anàvem a veure els dibuixos animats a casa d'una veïna i allà ens donaven pa amb xocolata. Era una cosa normal perquè els temps eren diferents”.
Actualment, cada un dels edificis està identificat amb el número del bloc seguit del nom de l’empresa, com ara "Alena bloc 1" o "Disa bloc 2". Retolar els blocs amb el nom de l’empresa es va fer per evitar confusions amb serveis bàsics com el correu o les ambulàncies. Aquesta va ser novament una iniciativa de l’Associació de Veïns.
Amb el pas del temps els blocs van deixar de ser exclusius per als treballadors de les indústries i van passar al mercat general d'habitatges.
