El dia serà bèstia.

Si a Za!, el duet format per Edu Pou i Pau Rodríguez que cavalca pels límits dels gèneres musicals amb una fogositat caòtica i juganera des de ja fa vint anys, li sumes les imatges, els personatges i el to de la pel·lícula El dia de la bèstia (Álex de la Iglesia, 1995), la combinació pot ser explosiva.

A qui no li ballen les feres, les emocions i els neguits per dintre? A qui no l’interpel·la escoltar algú que té el valor de posar els dintres sobre la taula i fer-ne un disc? El segon disc de la madrilenya (de Carbanchel) EDE és una nuesa voluntària que uneix música, cos i teatre per, com diu ella, “fer art des de l’humà”.

Fieralinda (Infarto Producciones) són dotze cançons que reivindiquen la presència real i enderroquen la simplicitat dels contraris per abraçar la totalitat o, com a mínim, cercar-la amb fruïció.

EDE, de vint-i-set anys, destil·la un pop de netedat cristal·lina que no es tanca a l’experimentació sonora.

La música d’aquest trio de Móstoles rebenta escletxes de formigó armat, oxida el coure del cable abans d’arribar-te a les orelles, deixa obsolets els materials més programats per durar. Per què? Doncs perquè és viva, sorollosa, vibrant i supera tots els esculls post-humans perquè coneix la ruïna i el que vindrà després de l’apocalipsi.

Les cançons de VVV [Trippin’you] semblen fetes des de la desesperança d’un descampat industrial. La màkina, l’UK garage i el post-punk es combinen per transmetre un sentiment generacional de violència estructural. A Tarragona presentaran Mecharadio (Helsinkipro, 2025).

Bernat Cuyàs, alma-mater de Bernarda, ens explica per nota de premsa que hi torna, que la indústria li costa però que amb teràpia, dedicació i medicació pot retrobar l’equilibri. La música mai l’ha abandonat, diu, fins i tot en aquests moments baixos ha seguit i d’aquí surt el seu nou disc: Algú vol un flam? (autoeditat, 2025).

Aquest viatge interior que el de Vallgorguina s’ha guisat de dalt a baix busca una veu sincera des d’on es pugui relatar tot el que sap, i el que no sap, que li passa. L’ex-Holy Bouncer continua acompanyant-se en directe d’una banda sòlida que l’ajuda a arribar a la catarsi des del minimalisme pop.

Lecocq és el segon cognom del bisbalenc Enric Mont i també el nom del seu projecte musical actual, que condensa les seves dues identitats/llengües maternes: el francès i el català.

Bregat en escenaris de tota la península amb la seva anterior banda Medusa Box durant dotze anys, ara l’Enric es presenta en solitari amb Sous la glace / Sota el gel (Kzoo Music, 2025). El músic indaga en els seus records i els converteix en cançons, tonades pop tan oceàniques com salseres amb el segell exquisit que se li assumia i al qual contribueixen Emili Bosch i Malcus Codolà (B1n0) i Naima Ventura (Delight) en directe.