L'any 1988 l'Acadèmia de Jazz francès els va atorgar el Gran Premi de Jazz Tradicional pel seu disc "Swing Parade". Ells són de Tolosa i impregnen la música tradicional de Nova Orleans. El resultat és una música de sempre, accessible per a tothom. L'any 1996 actuaren en el III Festival Internacional de Dixieland de Tarragona.
Deu músics liderats pel saxofonista Antoni Peral. A través de la ràpida improvisació de noves versions ens van contagiar un divertit esperit marxós que ens convidà a ballar durant la tercera edició del Festival de l'any 1996.
Quintet creat el 1994, ha guanyat el primer premi del festival-concurs internacional de jazz de Saint Raphael i el de Megève, ambdues poblacions franceses, el 1999. Aquest fet va afavorir que durant tot l'any passat hagin estat convidats a alguns dels festivals més importants del país veí.
Nascuts fruit d'un encàrrec, en pocs mesos van aconseguir un èxit rotund. Els sis músics de procedències molt diverses que composen la seva formació ens van fer gaudir del jazz durant l'any 1995 i 1999.
Concert commemoratiu del centenari del naixement de Duke Ellington La Barcelona Jazz Orquestra va fer que cada dimecres el Paral·lel barceloní fos Harlem. Els vint músics que dirigeix Oriol Bordas amb l'extraordinària veu melòdica de Randy Greer (USA) van preparar aquest homenatge a un dels grans monstres de l'era del swing: Duke Ellington; en paraules seves, una aproximació al geni del més gran compositor i director del segle XX.
Barcelona Rhythm Tap (BRT) és una idea del ballarí i coreògraf Guillem Alonso, per tal de cobrir l’absència d’una companyia estable de claqué dins Barcelona. L’espectacle és un recull de coreografies pròpies, alhora que també s’inclouen peces d’alguns dels grans mestres del claqué. El Rhythm Tap (claqué rítmic) és l’estil que ha sorgit de l’evolució del claqué que, mitjançant una gran qualitat tècnica, permet aconseguir diferents tonalitats rítmiques. És un espectacle enèrgic en què es combinen l’espectacularitat de moviments, la improvisació i la naturalitat per tal de transmetre sensacions, sentiments i emocions, i arribar a una complicitat total amb el públic. Guillem Alonso s’envolta de tres ballarins més d’una nova generació amb grans qualitats artístiques, amb els quals vol fer arribar al públic l’essència del claqué, principalment com a instrument i element rítmic i visual. Per això, partint de la base clàssica del Swing, passant pel Latin, el Funky i altres ritmes, demostra que al claqué se li poden donar moltes aplicacions dins el món de la música, les quals es complementen amb l’estil que cada ballarí aporta. BRT també juga amb el claqué com a forma bàsica de composició de ritmes treballant amb diferents textures i superfícies, i buscant el ritme sense la necessitat d’acompanyament musical, únicament amb el que cada ballarí pot fer amb les seves sabates i l’escenari com a espai buit per experimentar.
Ballarins: Guillem Alonso, Roser Font, Josep Meléndez i Laia Molins.
Formació líder del jazz més clàssic fet a Alemanya, que va ser fundada el 1953, essent una de les més veteranes a tota Europa. Presenta un ampli ventall de tots els períodes del jazz tradicional, amb preponderància dels accents de les primeres big bands dels anys vint, les petites bandes dels trenta i el renaixement del new orleans. La Barrelhouse ha actuat en cinquanta països en quatre continents i actuat en la majoria de grans festivals europeus: The Hague, Nice, París, Cork, Birmingham, San Sebastian, Ascona, Zurich, Lucerne, Cracòvia, Breda, Copenhagen, Silkeborg, Oslo, Berlín, i, com no també en el nordamericà de Nova Orleans, on van ser nomenats ciutadans honorífics. Compten amb vint àlbums discogràfics editats.
Cada any presentem una proposta especialment dirigida al públic més menut. Sis sessions destinades a conèixer la procedència i arrels del jazz, demostrar que es pot fer música amb instruments casolans, introduir-se en els intèrprets i compositors més importants, i adonar-nos que és una música més quotidiana del que de vegades creiem.
El pianista cubà Bebo Valdés, un dels noms més importants de la música americana, va estar al festival de Tarragona. La capacitat de connexió amb el públic i la gran tasca de difusió del jazz entre amplis sectors de la població queda avalada perquè, juntament amb Diego el Cigala, ha aconseguit distribuir 300.000 còpies del seu treball "Lágrimas negras", un disc que ha estat vuitanta setmanes consecutives dins la llista dels més venuts a l’Estat espanyol, alhora que ha obtingut cinc Premis Amigo, tres Premios de la Música, un Latin Grammy i un Premi Ondas. Bebo Valdés va néixer a Quivicán, Cuba, l’any 1918. Va començar la seva carrera professional com a pianista d’una de les orquestres més populars de l’època, la de Julio Cueba. En la dècada dels anys cuaranta es va sumar a l’orquestra d’Armando Romeu al cèlebre Cabaret Tropicana, i va compartir trajectòria amb el cantant Benny Moré. Des d’aleshores ha esdevingut una de les figures centrals de l’època d’or de la música cubana. El 1952 enregistra la primera descàrrega de jazz genuïnament cubà produït en aquella illa, inventa un nou ritme, la batanga, i composa mambos en format de jazz band. Durant una gira europea, el 1962, s’enamora i es casa, fixant la seva residència a Estocolm per iniciar una etapa de profund anonimat durant una trentena d’anys, que aprofita per depurar el seu estil, experimentar i aconseguir introduir en el piano les seves virtuts com a arranjador de temes. El 1994 Paquito d’Rivera el convida a enregistrar un nou disc amb una col·lecció de clàssics cubans i temes originals de Bebo. Comença una nova carrera a l’edat de setanta-sis anys. L’any 2000 Fernando Trueba el fa participar en la pel·lícula “Calle 54”, en la qual realitza dues interpretacions magistrals, una a duo amb Israel López Cachao, cubà com ell i nascut el 1918, i l’altra amb el seu propi fill Chucho Valdés. Posteriorment enregistra un nou cd, que també s’enfila en les llistes de vendes: “El arte del sabor”, que va ser considerat el seu testament musical. L’octogenari pianista continua retenint el ceptre del jazz en l’univers llatí, amb uns concerts que vessen ritme i vitalitat.
Bebo Valdés: Piano
Javier Colina: Contrabajo
Rickard Valdés: Pailas
Efrain Porro: Tumbadoras
Aquest duet era una de les formacions habituals del cafè Pla de la Seu.
La Big Band de l’Aula Music's de Tarragona es presentava en societat en el Festival Internacional de Dixieland de fa dos anys, el 2004. Aleshores oferia un homenatge a la mítica figura de Count Basie.El 2005 van presentar un nou repertori i un nou espectacle: Terra nostra en big band. Ara, amb una formació de 12 músics, emulant l’època de les primeres orquestres que intentaven donar el salt respecte als grups més reduïts de l’època inicial de l’estil Nova Orleans, dibuixa un viatge per la nostra terra més propera. Un viatge acompanyats d'un repertori basat en les melodies populars catalanes i recollint la tradició que aquesta terra nostra ens ha deixat. “El cant dels cocells”, “La presó de Lleida”, “Els tres tambors”, “Margarideta”... seran algunes de les tonades que abandonaran la seva instrumentació més tradicional per viatjar cap a l’era de les big bands.
Estrena absoluta i coproducció del Festival.
Quan parlem dels jazzmen de Praga, ineludiblement ens referim a intèrprets extraordinaris i al jazz amb majúscules. Praga és un dels escenaris indiscutibles del swing a Europa i arreu del món. Diàriament el jazz omple carrers, clubs i teatres en una programació només equiparable a la de Londres, Berlín i New Orleans. Amb la direcció del clarinetista i saxofonista Fèlix Slovaceck, que compta amb un dilatat currículum en diferents orquestres clàssiques i de swing, l’acurat acabat de la Big Band de la Ràdio de Praga ha venut més de dos milions de discos. En el nostre ens ofereix un programa dedicat a Glenn Miller, un dels monstres de les grans orquestres de swing.
Es tracta d'una formació amb l'etiqueta del jazz que es fa a la nostra ciutat, essent els seus padrins la Vella Dixieland i la cantant Michelle McCain. Els homes del director i trompetista Ramon Cuadrada ens ofereixen el swing dels anys trenta i quaranta de les grans orquestres americanes fetes des de Tarragona. A l'edició de l'any 1997 van actuar acompanyats de la cantant Carme Cuesta.
Discussions enològiques a banda, la Big Band de Falset ens mostra com des del Priorat també es projecta la música de les grans orquestres del swing.
Ja sabeu que no fan Dixie però van voler obrir el nostre V Festival, perquè ells són els reis del Blues dels Països Catalans. Ella és catalana i possiblement sigui la millor veu del gènere i Víctor Uris és un extraordinari harmonicista mallorquí. Durant la cinquena edició del Festival ens van traslladar a una estació de tren prop del Mississipi per oferir-nos el seu millor repertori. Ells ens van fer gaudir d'una nit amb excel·lent música.
Per als gitanos dels Balcans la trompeta té cent significats diferents i és aclamada per la gent a les celebracions i festes. A diferència d’altres cultures mai no és usada per convocar a la guerra. Boban Markovic és el trompetista que ha donat una nova dimensió a les brass band dels Balcans. Són tan indispensables per commemorar els triomfs futbolístics com per participar en les pel·lícules de Kusturica. Markovic ha estat el primer músic que ha unit dalt de l’escenari dos instruments fonamentals als Balcans: la trompeta i el violí, per així retornar a una estètica que fixa l’atenció en la instrumentació, la serenitat i l’acurada interpretació.
Ha estat l’autor del treball que va servir per a la imatge gràfica del Festival, a la qual li ha donat les diverses aplicacions la Mònica, de Tarragona.
L'espai Jove Kesse acull aquesta setmana tres actes culturals que ompliran l'equipament de música i màgia de dijous a dissabte
Vegeu-ne més
Es celebra del 25 al 28 d’abril i comptarà amb gairebé cinquanta actuacions
Vegeu-ne més
Serà del 25 al 28 d’abril i amb gairebé cinquanta actuacions
Vegeu-ne més
