Història

El XIX serà un segle crucial per a l’anàlisi de l’evolució de les Festes de Santa Tecla. Al llarg de la seva primera meitat es definirà la morfologia dels castells i també el seu paper dins la celebració, fins a convertir-se en un element essencial en les festes de Santa Tecla.

Josep Pin i Soler, a la seva novel·la La família dels Garrigas, presenta una excel·lent descripció de la festa de mitjan del xix. En aquests moments, a més dels actes i elements que pervivien des de l’Edat Mitjana, és innegable el paper destacadíssim que han assolit les colles castelleres i les activitats avui imprescindibles com les matinades, amb els grallers i tabalers, o el castell de focs de la diada de Santa Tecla, o potser més desconegudes com el repic general de campanes o el cant dels goigs a la Catedral. També s’ha configurat una figura emblemàtica en la festa: el Magí de les Timbales.

La segona meitat del xix comporta una nova refosa de les festes. D’una banda, l’Ajuntament col·loca els seus elements definidors en el Seguici Popular a una categoria artística impressionant. En aquest sentit, els Gegants Moros, els Gegantons Negritos i els Nanos Vells, cisellats tots per Bernat Verderol, semblen voler separar-se dels elements més senzills i populars; els balls, que patiran un retrocés notable, especialment per la forta batzegada que pateixen les entitats que els suportaven, els gremis, en la primera meitat de la centúria, i també pels continus atacs que reben per part dels estaments benestants. D’altra banda, la pirotècnia adquireix una major importància en la festa. Entra molt en joc el paper del soroll enfront del color i, per això, es multipliquen les engegades de tronades. El ball de diables sembla equilibrar la balança llum-soroll i surt per primer cop en actuacions independents fora del Seguici, en un clar precedent de l’actual Correfoc. Finalment, s’importa des de les comarques empordaneses la dansa de la sardana que inicia, d’aquesta manera, el camí cap a símbol nacional.

Durant el segle xx les festes de Santa Tecla travessen diversos períodes d’inestabilitat. Les circumstàncies polítiques són determinants, a l’hora d’entendre aquesta pèrdua de vigor de la festivitat. No serà fins a la represa dels ajuntaments democràtics, a partir de 1979, que la situació es capgirarà realment, amb el naixement dels fonaments de l’actual festa.

L’any 1911 ja es viu un primer trasbals quan el papa Pius x suprimeix el caràcter festiu de la diada de la santa, que passa a ser jornada laboral a la ciutat. El 1917, però, el papa Benet xv revoca aquesta decisió, a petició de l’Ajuntament de Tarragona.

Més endavant, truncats els anhels republicans —un sector dels quals havia apostat per la laïcització de la festa—, la Guerra Civil (1936-1939) i la instauració del règim dictatorial de Franco condemnen Santa Tecla a ser considerada com una festivitat menor. Per contra, el règim franquista eleva la festa de Sant Magí, perquè, sobretot a partir de la dècada dels seixanta, és vista com un poderós reclam turístic estiuenc.

L’arribada dels ajuntaments democràtics comporta la reivindicació, novament, de les festes de Santa Tecla com a patrimoni dels tarragonins i les tarragonines, i el final d’aquests anys funestos. S’endega una nova etapa en què es recupera el Seguici Popular, reduït a la mínima expressió fins aleshores, es reinstauren les tronades, s’impulsa la qualitat musical de la festivitat, etc. Aquestes darreres dècades de segle, doncs, representen, sens dubte, un important eixamplament i la consolidació de les festes.

La recuperació històrica o creació d’elements del seguici popular tarragoní entre els anys 1980 i l’any 2000 és un bon exemple de la transformació de les festes que impliquen aquests anys: Ball del Patatuf (1980), Ball de Dames i Vells (1981, i durant anys integrat en el Seguici), Ball de Diables (1984), Drac (1985), Ball de Cercolets (1985), Ball de Gitanes (1985), Àliga (1986), Ball d’en Serrallonga (1987), Mulassa (1988), Ball de Pastorets (1990), Ball de Turcs i Cavallets (1990), Cucafera (1991), Bou (1992), Lleó (1993), Víbria (1993), Ball de Valencians (1997) i Moixiganga (2000).

Les primeres dècades d’aquest segle xxi han estat marcades per l’eixamplament i la consolidació de la festa des de diferents punts de vista. D’entrada, convé destacar que durant aquest període s’ha aprofundit en el procés de recuperació històrica d’elements del Seguici Popular tarragoní, amb la incorporació de la Moixiganga, el Ball dels Set Pecats Capitals, el Ball de Cossis, el Griu o el Ball de Titans, que han contribuït a enriquir i singularitzar, encara més, la nostra Festa Major. En aquest sentit ha ressorgit també, adaptat a les inquietuds dels nous temps, en forma de sàtira feminista, el ball parlat de la Sebastiana del Castillo, que ja s’havia representat a la ciutat entre els anys 1854 i 1929.

Un altre dels fets més decisius d’aquesta etapa ha estat la configuració del Seguici Petit tal com el coneixem en l’actualitat, amb la creació d’una seqüència ritual pròpia que comença amb la Baixadeta (18 de setembre), continua amb la Santa Tecla Petita (19 de setembre) i conclou amb el Correfoc Petit (20 de setembre). Juntament amb la iniciativa pedagògica Santa Tecla a les escoles, el Seguici Petit s’ha convertit en una baula fonamental per a la transmissió del coneixement i l’estima per les nostres tradicions entre els més petits.

En darrer terme, s’ha pogut comprovar com la participació ciutadana ha estat major, en especial en determinats actes que han crescut exponencialment de públic, com ara la Baixada de l’Àliga o el Teclatapa. Un signe de vitalitat que demostra que els tarragonins i les tarragonines, a partir de la revitalització endegada el darrer terç del segle passat, han anat fent-se seves, cada cop més, aquestes festes.

La celebració, entre els anys 2021 i 2022, del 700 aniversari de l’arribada de la relíquia del braç de Santa Tecla a Tarragona ha servit per recordar que la festa major tarragonina disposa d’un passat extraordinari però també d’una clara projecció de futur.