• Apps de l'Ajuntament de Tarragona
  • Apps de l'Ajuntament de Tarragona
  • Canals RSS de l'Ajuntament de Tarragona
  • Facebook de Tarragona Cultura
  • Twitter de Tarragona Cultura
  • You Tube de Tarragona Cultura
  • Instagram de Tarragona Cultura
  • Flickr de Tarragona Cultura
Esteu aquí: Inici Què hem fet Recepció de Sant Jordi Sant Jordi 2016

Sant Jordi 2016

Jordi Tiñena

Intervenció de Jordi Tiñena en la Recepció al sector de les lletres amb motiu de la proximitat de Sant Jordi. 20 d’abril de 2016. Antic Ajuntament. Tarragona.

No recordo amb precisió quan vaig començar a perdre l’interès per tot això que podríem anomenar l’entorn de la literatura, inclòs el dia de Sant Jordi, però sí en sé el perquè. Vagi per endavant que el que us diré reflecteix estrictament la meva manera de relacionar-me amb aquest entorn i, doncs, no pretén tenir cap validesa fora de mi. Cadascú sap quina és la seva i jo no hi tinc res a dir.

L’any 1987 vaig publicar el meu primer llibre. Era una traducció en prosa del Blandín de Cornualla, text medieval escrit en vers i en llengua occitana, feta amb la intenció de posar textos de difícil accés a l’abast dels meus alumnes de literatura. Després van venir les versions i edicions dels textos més importants de la literatura catalana medieval i de la novel·la històrica romàntica, la publicació de textos sobre literatura adreçats a l’ensenyament o la redacció d’una tesi sobre la novel·la històrica vuitcentista. Tot plegat, una dotzena de llibres abans d’escriure la primera novel·la. Si ho reporto és per deixar constància de per quin camí em vaig acostar a la creació novel·lística. La literatura. Per això no té res d’estrany que quan vaig escriure Mort a Menorca, el 1994, ho fes sobre la mateixa literatura, sobre la figura d’un escriptor de fulletons, el seu negre i una amagada història d’amors censurats.  

I tot es va precipitar. En un mateix any vaig publicar tres novel·les amb tres editorials diferents i en els tres següents, una novel·la per any. I em va caure al damunt l’entorn: premis, crítiques, entrevistes, presentacions, taules rodones i conferències, visites a instituts i santjordis, amb el paquet complet d’esmorzars, parades i signatura de llibres.

Sempre he estat una mica displicent amb aquest aspecte de l’activitat literària, fins al punt que he negligit la presentació de gairebé la meitat de les meves novel·les i, tot i que tampoc m’he amagat, vaig renunciar ben aviat a deixar-me veure gaire i amb el temps m’he anat encloscant més. Les relacions públiques no fan per mi. És una qüestió de caràcter, només.

Però el punt d’inflexió el va propiciar un editor, prematurament mort fa alguns anys, quan va dir-me: Vas molt de pressa. Però on vas, què vols fer? Bé, és una pregunta aparentment simple. Jo no vaig saber què respondre. Si hagués preguntat per què escrius? La resposta hauria estat més fàcil, encara que possiblement superficial. Hauria pogut dir: per què m’agrada, perquè necessito fer-ho, perquè vull contribuir a..., i un etcètera tan llarg que fa rodar el cap. Tan llarg i tan emmascarador. Què vols fer? És en cert sentit la mateixa pregunta que per què escrius?,  però interpel·la un espai de reflexió més difícil d’emmascarar, perquè obvia la causa i obliga a pensar en la finalitat. I encara avui crec que és una pregunta extremadament difícil de respondre, malgrat que estic convençut que el que som en tant que escriptors depèn de la resposta. És sobrer dir que només em refereixo a l’escriptor literari.

He dit el que som i no el que semblem. El que som té a veure només amb el nostre compromís amb la literatura, el que semblem, depèn més de l’entorn. No costa admetre que de vegades coincideixen, encara que el més habitual és que no ho facin. El que som té a veure únicament amb la nostra voluntat literària i amb la nostra obra; el que semblem, en canvi, és un espai d’interferències. Hi som, esclar, però també hi ha els interessos d’agents i editors, més o menys influents, les fílies i fòbies de crítics i comentaristes, l’actitud dels llibreters, més o menys professionals i literats, el pes de la inèrcia cultural i dels compromisos en els mitjans de comunicació o el corrent centrípet de la macrocefàlia del nostre petit país. I si en el som esdevenim el centre únic: l’autor i la seva obra; en el semblem, som només una part, no negligible, però sense gaire capacitat de decisió. Ni de defensa. En realitat passem a ser espectadors que contemplem l’ombra, millor o pitjor, que els altres projecten de nosaltres. És així, per exemple, com continuem sense tenir cap control real sobre la nostra obra: tiratge, distribució, retorns o vendes, en una relació contractual desigual en què estem obligats a creure les dades que subministra l’editor i les seves liquidacions. I això si les fa, perquè també n’hi ha que fins i tot això s’estalvien.

El cert és que avui, com ahir, la majoria dels escriptors escrivim empesos per una motivació que no està  vinculada a les retribucions que pugui reportar. Per això em provoca un somriure burleta sentir que la pirateria acabarà amb la creació literària si els autors no s’hi poden guanyar la vida. Home, la pirateria segur que té afectacions en el món del llibre, però, en general, els autors tant abans com ara s’hi han guanyat sempre poc, la vida. Si fos per això, una bona part de les obres més importants de la literatura universal no haurien vist mai la llum. És una paradoxa cruel, perquè sense els escriptors el negoci del llibre no pot existir i en canvi, en som la part més feble.

En l’entorn hi ha molt de soroll. Fins i tot quan ens va bé.

Permeteu-me un excurs per aclarir-ho. Jo vaig néixer a Barcelona i vaig viure al barri de Sant Antoni, on s’ajunten el carrer Tamarit i l’Avinguda Mistral. En aquesta, a tocar de la Plaça Espanya i a deu minuts de casa, hi havia un canòdrom. M’agradava anar-hi i ho feia sovint. M’agradava veure els gossos a les gàbies i contemplar les seves gambades darrere d’una falsa llebre. El meu paisatge sentimental infantil està ple de llebrers, de musells esmolats i cossos estilitzats, perquè era habitual la presència d’homes passejant, corretja en mà, fins a deu o dotze gossos. Avui ja no hi ha canòdroms a Barcelona i els llebrers han esdevingut un gos domèstic. Aquests gossos semblaven estar fets per competir i la seva vida: atencions, alimentació, entrenament, cura veterinària, estava orientada a un destí que es resolia en la seva velocitat i la seva valoració en les apostes. Però, com hem pogut veure, eren gossos.

Doncs si em permeteu l’exabrupte, la diada de Sant Jordi em sembla un canòdrom en què els autors, més o menys ben alimentats i entrenats per editors, crítics i mitjans de comunicació esperem que rodi la llebre per sortir a competir, malgrat saber qui guanyarà, perquè ja fa dies que se n’ha publicat el medaller. Les apostes són clares. Sant Jordi és el dia del que semblem per excel·lència, en el qual tot l’entorn es mou frenèticament. Però a la pista només hi caben uns pocs gossos i ser-hi o no ja no depèn només de nosaltres. La majoria no sortirà a la pista i anirà de retorn a la gàbia. És així i no hi podem fer res. I no obstant això, és obvi que és perfectament legítim i comprensible batallar en aquest camp per treure’n el millor resultat possible. I que t’agradi fer-ho.

El que som, però, no està aquí sinó que està desat al llibre a l’espera que l’obri algú. Per això l’element essencial continua sent la resposta que hem de donar a la pregunta què vols fer?

Vull professionalitzar-me, vull ser ben considerat per la crítica, vull ser famós, vull fer-me ric, vull entrar a la història de la literatura, vull especialitzar-me i destacar en novel·la negra, històrica o sentimental, vull ser l’escriptor del meu temps com Balzac fou del seu, vull contribuir a fer una societat millor i més justa, vull escandalitzar o subvertir o experimentar. O vull ser el millor escriptor que puc ser.

Són algunes respostes possibles, però m’adono que, al capdavall, potser no acaben de respondre el sentit més profund de la pregunta. Perquè totes elles esdevenen un simple repertori d’intencions, d’ambicions, que exigeixen encara una altra resposta a la pregunta possiblement definitiva: com? O, dit d’una altra manera: què vols dir? Tens alguna cosa a dir? Això és realment el que som com a escriptors. El que escrivim, el que volem dir i diem. D’una manera conscient o no, en escriure hi deixem brins de nosaltres mateixos, de les nostres emocions, pensaments, conviccions, experiències... I si en algun moment ens aturem i mirem enrere en la nostra obra trobarem amb tota seguretat idees, imatges, personatges, intencions que la travessen ara com a trama, ara com a ordit. Això som. I penso que, sense renunciar a res ni trair el propi caràcter en la relació amb l’entorn, hauríem de voler continuar sent-ho.

En tot cas, bona diada.

© Conselleria de Cultura, Patrimoni i Festes - Antiga Audiència, Plaça del Pallol, 3 - 43003 Tarragona
Tel. 977 296 100 - cultura@tarragona.cat
Inici - Telèfons i adreces d'interès - Contactar amb l'Ajuntament - Avís legal