Educació i/o mediació. Com ens relacionem amb els públics?
Una preocupació recurrent en relació amb la tasca educativa del museu és la necessitat de repensar la posició d’autoritat des de la qual parla la institució. Comptem ja amb una llarga tradició de crítica al museu com a lloc d’enunciació, com a part essencial d’un dispositiu que atorga veu als uns o invisibilitza els altres.
Sabem que els visitants no són simplement receptors d’informació, sinó persones amb experiències, coneixements, interessos i maneres de mirar diferents. És aquí on la mediació adquireix una especial rellevància. Mediar no vol dir simplement explicar una obra o facilitar informació, sinó crear les condicions perquè es produeixi una trobada entre els continguts del museu i les persones que el visiten. La mediació pot generar preguntes, diàlegs, interpretacions i fins i tot desacords. Aquesta manera d’entendre la relació amb els visitants implica reconèixer que no hi ha un únic públic, un visitant universal, neutre, asexuat, descorporalitzat. Cada grup té necessitats, expectatives i maneres diferents d’apropar-se al museu. Per això, plantejar una relació amb els públics implica preguntar-se també qui queda fora, qui no visita els museus i quines barreres poden dificultar-ne l’accés.
Tanmateix, observem arreu com la tirania de l’avaluació estadística de resultats o les exigències de l’anomenada indústria cultural arrossega a vegades al museu a l’arena de la societat de l’espectacle (Debord dixit), encara que sigui sota la disfressa de la participació, l’experiència immersiva, el gaudi. No podem deixar de pensar en els museus com a espais de coneixement i de debat. La participació té sentit quan les aportacions dels públics poden generar noves preguntes, lectures i formes de relacionar-se amb el patrimoni i la cultura.
El museu crea espais de trobada, construeix discursos i estableix relacions amb la societat. Pensar com ens relacionem amb els públics vol dir, en definitiva, pensar quin tipus de museus volem construir i quin paper volem que tinguin dins la societat. Ras i curt: un museu obert al diàleg no és només aquell que parla als seus públics, sinó també aquell que és capaç d’escoltar-los.
Més informació sobre aquest esdeveniment…
