Esteu aquí: Inici Cooperació Notícies Notícies 2020 Comerç just i consum responsable Empreses i drets humans: principal repte de les democràcies actuals

Empreses i drets humans: principal repte de les democràcies actuals

Empreses i drets humans: principal repte de les democràcies actuals

"Tota preocupació sincera sobre la defensa dels drets humans ha d’incorporar propostes amb capacitat efectiva de limitar el poder empresarial"
16/12/2020

En els seus orígens, els drets van aparèixer fonamentalment com a eina de defensa de l’individu (home burgès) enfront del poder de l’Estat. Avui en dia, el poder, és a dir, la capacitat de condicionar o amenaçar la satisfacció de les necessitats alienes, ja no està principalment en mans de l’Estat, sinó, de manera cada cop més intensa, en mans privades, en mans de les grans empreses o corporacions. Per aquest motiu, tota preocupació sincera sobre la defensa dels drets humans ha d’incorporar propostes amb capacitat efectiva de limitar el poder empresarial. Lluny, doncs, de les receptes neoliberals que segueixen insistint en la conveniència d’alliberar els poders privats, el principal repte d’una societat que es vulgui democràtica consisteix en avançar en la defensa dels drets, individuals i col·lectius, enfront de la impunitat empresarial.

Vessaments de Chevron-Texaco a l’Amazònia equatoriana

Segons Nacions Unides, les activitats econòmiques de grans corporacions poden incloure greus vulneracions de drets humans: genocidi o etnocidi (desaparició cultural que afecta avui dia a nombrosos pobles indígenes); persecució de defensors i defensores de drets humans incloent assassinats, desaparicions forçades o tortures; desplaçaments forçats de comunitats senceres; situacions de nou esclavatge i, en general, tràfic i explotació d’éssers humans, inclosa l’explotació sexual. Cal sumar-hi greus impactes ambientals, sovint irreparables, i en la salut humana, així com els efectes derivats del frau fiscal o de la corrupció.

La incapacitat dels estats per evitar i sancionar les vulneracions de drets humans derivades de les activitats econòmiques de les grans empreses, en especial les de tipus transnacional, es deriva de diferents raons que cal combatre.

En primer lloc, i de manera general, la seva capacitat de xantatge: "sense nosaltres no hi ha inversió", "sense inversió no hi ha creixement". Les empreses transnacionals són conscients que tot estat empobrit (la major part del planeta, doncs) ha de mirar d’aconseguir avantatges competitius a través de la reducció de costos (laborals, ambientals, etc.), tot i que això tingui greus impactes socials i ecològics en el seu territori (i, avui sabem, en tot el planeta).

Les empreses transnacionals han aconseguit imposar un tipus de dret, anomenat Lex Mercatoria (dret de mercat) dissenyat per dificultar l’assumpció de responsabilitats jurídiques davant la vulneració de drets humans. Davant de greus delictes mediambientals, les decisions s’atribueixen a filials locals que sovint desapareixen jurídicament o es declaren en fallida de manera que no poden respondre a obligacions de reparació i restauració (cas Chevron-Texaco a l’Amazònia equatoriana, per exemple); davant d’explotació laboral, en situacions fins i tot de semiesclavatge i condicions d’inseguretat i misèria -com les que provocaren 1.127 morts de treballadores del tèxtil en el cas del Rana Plaza a Bangladesh (2013)-, les empreses europees o nord-americanes de moda que es beneficien pels baixos costos laborals es presenten com a simples compradores, no responsables de la manca de supervisió de les autoritats locals.
 

Incendi Rana Plaza (2013)

Aquesta «arquitectura de la impunitat», es fonamenta en la debilitat -induïda amb diferents formes de continuïtat colonial- de les institucions dels països receptors de les inversions productives (extractives de matèries primeres o d’elaboració de béns manufacturats). Però no menys dèbil és la institucionalitat dels països enriquits: el sentit comú portaria a exigir responsabilitats en aquells que basen part important del seu enriquiment en la despossessió i explotació aliena, en oberta vulneració de drets humans. Tot i així, els estats del primer món molt difícilment atribueixen a les empreses matriu -domiciliades en el seu territori- una responsabilitat que anomenen «extraterritorial». La captura corporativa, és a dir, la capacitat de les grans empreses de condicionar -o directament cooptar- els poders públics és poderosa.

La urgència de trobar respostes davant de les situacions descrites resulta inajornable. A continuació ens referirem a algunes de les principals iniciatives existents.

Nacions Unides: entre el 14 i el 18 d’octubre de 2020 va desenvolupar-se a Ginebra la 5a sessió del Grup Obert de Treball Intergovernamental sobre Empreses i Drets Humans del Consell de Drets Humans. Aquest grup, obert a la participació d’organitzacions de la societat civil, ha elaborat un esborrany d’instrument jurídic vinculant que, en cas de ser aprovat, obligaria als estats que el signessin a exigir responsabilitats específiques en matèria de drets humans a les empreses, en especial les de caràcter transnacional. L’element clau, i que en l’actual versió de l’esborrany resulta encara insuficient, es troba en determinar la responsabilitat de les empreses matriu per tota acció que derivi de la seva cadena de subministrament o de valor, és a dir, de tota activitat empresarial de la qual derivi el seu producte. Aquest tractat, encara de futur incert, suposaria la superació de la fase de la normativa de soft law, del dret tou dels codis voluntaris per les empreses, fase actualment vigent a Nacions Unides per mitjà dels anomenats «Principis Ruggie». La finalitat no és altra que aixecar l’anomenat «vel corporatiu», és a dir, l’enginyeria jurídica que amaga responsabilitats empresarials i impedeix un accés efectiu a la justícia (sanció, reparació i garanties de no repetició) de les víctimes.

Unió Europea: Més enllà de certes iniciatives no vinculants, fins al moment els avanços normatius són limitats. Comptem amb tres instruments jurídics d'interès: a) Reglament 995/2010, aprovat a l'octubre de 2010 i que va entrar en vigor al març de 2013, referit a la importació de fusta i productes derivats. El Reglament exigeix a les empreses que comercialitzen tals béns en el mercat europeu que implantin un sistema de diligència deguda. La diligència obliga els agents a recollir informació sobre la fusta i els productes de la fusta i sobre els seus proveïdors per a procedir a una avaluació de riscos completa; b) Directiva 2014/95/UE, l'objectiu de la qual és garantir la transparència en matèria d'informació no financera per a grans empreses. Es tracta de l'obligació de publicar tot un conjunt d'aspectes en matèria ambiental, social i de bon govern relatives a l'activitat d'empreses de més de 500 treballadors; c) Reglament 2017/821, relatiu a obligacions de diligència deguda en la cadena de subministrament d'importadors de determinats minerals i originaris de zones de conflicte o alt risc. Destaca la manera en què es precisa el concepte de cadena de responsabilitat: “el sistema d'activitats, organitzacions, actors, tecnologies, informació, recursos i serveis que operi en el desplaçament i processament dels minerals des del lloc d'extracció fins a la seva incorporació en el producte final” (art. 2c). Es tracta d'avanços d'abast limitat, tant pel que respecta als àmbits als quals es refereix com a les obligacions que s'imposen i, sobretot, a la timidesa (o inexistència) de mesures sancionadores.

Iniciatives de regulació estatal: Comptem fins al moment amb algunes iniciatives  que cal tenir presents. a) Estats Units d’Amèrica: destaca la California Transparency in Supply Chains Act (2010) Es tracta d'una llei de transparència que compta amb un objectiu molt específic: obligar a les empreses que presten serveis o venen productes a Califòrnia amb beneficis majors a 100 milions de dòlars bruts anuals a publicar informació precisa sobre les seves cadenes de subministrament, així com sobre les mesures adoptades per a evitar qualsevol forma d'esclavitud, treball forçat, servitud o tràfic de persones; b) Regne Unit: Modern Slavery Act (2015). Es tracta d'una llei d'abast general que busca acabar amb les actuals formes d'esclavitud, servitud, treballs forçats i tràfic de persones. Conté una àmplia regulació que modifica diferents normatives internes (de caràcter penal, processal, d'estrangeria) i que incorpora una previsió, anomenada clàusula Tisc (Transparency in supply chain) en una línia semblant a la de la llei californiana esmentada; c) França: Loi sur le devoir de vigilance (2017). La llei estableix un mecanisme que busca poder identificar riscos i prevenir violacions dels drets humans per part de tota empresa de certa envergadura. Amb aquest objectiu, s'obliga a les citades empreses a elaborar un “pla de vigilància” on han d'especificar-se les mesures orientades a evitar vulneracions de drets humans, de la salut, la seguretat de persones o el medi ambient, vulneracions que puguin derivar-se de l'activitat de l'empresa matriu o de qualsevol altra que formi part, directa o indirectament, de la seva cadena de subministrament, incloent subcontractistes o proveïdors amb els quals tingui una relació comercial i estiguin vinculats a les activitats susceptibles de comportar algun risc.

Catalunya: El 2 de juliol de 2020 es va registrar al Parlament de Catalunya la Proposta de Llei per a la creació del Centre Català d’Empreses i Drets Humans, amb el suport d’una àmplia representació dels grups parlamentaris. La proposta sorgeix d’un procés de mobilització social i ha estat elaborada pel Grup de Treball d’Empresa i Drets Humans que formen Lafede.cat i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia i més de 15 entitats. Anys enrere (2016) s’havia aconseguit l’aprovació unànime d’una resolució parlamentària que instava al Govern de la Generalitat a iniciar en el termini de 8 mesos els treballs per a crear i desplegar un Centre d'Estudi i d'Avaluació sobre els impactes de les empreses catalanes amb inversions en l'exterior. Davant de la inacció governamental, la proposició de llei en tramitació pot suposar, finalment, la creació d’un organisme, públic però amb participació d’organitzacions de la societat civil, capaç d’avaluar l’impacte exterior sobre els drets humans, la promoció de la pau i el desenvolupament sostenible, de les operacions de les empreses amb seu a Catalunya i/o que tenen inversions i activitats a Catalunya. Igualment, està previst que el Centre pugui rebre queixes i denúncies presentades per persones i col·lectius afectats per permetre iniciar un procés d’investigació amb capacitat sancionadora quan les empreses no facilitin tota la informació requerida. Amb aquest centre, Catalunya seria pionera en la defensa dels drets humans enfront de la impunitat de l’activitat empresarial "extraterritorial".

Governs municipals: Malgrat l’àmbit limitat de les seves competències, els municipis són el primer esglaó institucional d’exigibilitat dels drets, i les seves accions poden desencadenar impactes rellevants. A banda de la necessitat d’avançar en la recuperació del control públic i comunitari dels béns i serveis comuns com l’aigua o l’energia, per exemple, la principal eina jurídica en l’àmbit que tractem és la referida a les condicions de compra pública, a través de les quals es poden establir criteris ètics que poden condicionar o determinar la contractació i, amb ella, una activitat empresarial respectuosa del drets humans. El fet de comptar amb instruments supramunicipals resulta imprescindible, però en el marc de les Directives europees 23 i 24/2014 sobre contractació pública, ja comptem amb criteris socials i mediambientals amb què subordinar els paràmetres de l’obra, subministrament o servei que es contracti. Són nombrosos els municipis catalans que ja compten amb codis ètics de contractació. En el cas de Barcelona, el municipi amb major capacitat d’inversió i, per tant, d’influència, la Guia de Contractació Pública Social fou aprovada l’any 2016 i incorpora mesures enteses com a condicions especials d’execució, és a dir, com a obligacions que l’òrgan de contractació predetermina en el plec de condicions i que el contractista ha de complir. També conté mesures sense obligatorietat però que es poden establir com a criteris que afavoreixin l’adjudicació.

Com es pot comprovar, el repte i les tasques per assumir són d’enorme rellevància. L’empenta social organitzada, com la que protagonitzen a Catalunya les entitats que integren Lafede.cat, o, en l'àmbit global, la campanya Distmantle Corporate Power, resulta imprescindible, i es troba darrere de tot avenç realitzat fins al moment. És cert que encara estem lluny d’aixecar límits efectius al poder de les grans corporacions i concentracions de capital, però el caràcter inviable del model de creixement i de negoci vigent és hores d’ara inqüestionable i aquesta evidència està ja provocant respostes socials i polítiques que, enllaçades, ens han de permetre construir sobiranies col·lectives, democràtiques.

Marco Aparicio Wilhelmi
President de l’Observatori DESC
Director de la Càtedra UNESCO de Desenvolupament Humà Sostenible (UdG)

 

Per saber-ne més:
Fòrum de les Nacions Unides sobre Empreses i drets humans 

Segells de reconeixement d’administració oberta