Esteu aquí: Inici Cooperació Notícies Notícies 2021 Empreses i drets humans Activisme per la vida, front l’extractivisme

Activisme per la vida, front l’extractivisme

Activisme per la vida, front l’extractivisme

Àlex Guillamón: "Cal posar en dubte la qualificació d’energia renovable quan els materials que cal utilitzar per captar-la i transformar-la estan disponibles en unes quantitats molt limitades en l’únic planeta de que disposem."
Activisme per la vida, front l’extractivisme Flickr Liz Vicelli
23/06/2021

Ja ha fet 5 anys de l’assassinat de Berta Cáceres i el judici per esclarir-lo continua entrampat en el laberint sense sortida de la justícia hondurenya. Es va aconseguir una condemna als autors materials, la qual cosa ja és un fet excepcional, donada la impunitat de tota mena de crims a aquest país, però el que està costant més és arribar als responsables de la decisió i l’organització de l’assassinat.

Mentrestant, però, la manca de mecanismes de justícia per depurar responsabilitats de les activitats transnacionals de les empreses, permet avui la impunitat dels fons d’inversió holandès FMO i finlandès FINNFUND -tots dos amb participació pública- o l’empresa alemanya encarregada de la fabricació de turbines (Voith Hydro, participada per la Siemens) per la seva implicació en el projecte de embassament al riu Gualcarque, origen del conflicte. I això malgrat haver estat plenament conscients durant anys de l’incompliment de l’obligada consulta a les comunitats afectades o els assetjaments i violències contra aquestes comunitats.

Per agafar un conflicte extractivista de rabiosa actualitat en podem traslladar al Congo, el país amb un contrast més gran entre la seva riquesa natural i la pobresa social. El cobalt és la seva darrera maledicció: és una matèria fonamental per a les bateries dels automòbils elèctrics. I les noves polítiques per promoure un “transport net” als països rics s’estan convertint en més negocis bruts amb l’explotació d’éssers humans i contaminació, tal com ha succeït abans amb els diamants, el coltan, l’or, l’urani, etc. El documental alemany “The cobalt syndicate”, recent emès al 30 minuts, és prou clar al respecte. I en aquest tenim altres noms propis com Wolkswagen o Glencore.

Les empreses automobilístiques europees, xineses o nordamericanes alegen no poder-ne controlar la cadena de subministraments i, per tant, també aquí refusen responsabilitats. Però el cert és que la lògica de la competència del negoci privat empeny a comprar matèries primeres al preu més baix possible, per obtenir-ne el major benefici possible.

L’extractivisme a la base del capitalisme global

Eduardo Gudynas [1] defineix l’extractivisme com "l’extracció de recursos naturals, en gran volum o alta intensitat, orientats essencialment a ser exportats com a matèries primeres sense processar". "Generalment, l’extractivisme s'expressa sota les anomenades economies d'enclavament. S'assemblen a una illa. Bona part dels seus inputs i tecnologies són importats, una proporció significativa del seu personal tècnic també és estranger, i no nodreixen cadenes nacionals".

Són “xarxes de producció i comercialització internacional, amb entramats de fluxos, nodes i interconnexions transnacionals on es processen els recursos naturals, es manufacturen béns intermedis i finals, i se'ls comercialitza, fins al seu consum final".

Juntament amb el Japó, la Unió Europea és la potència econòmica amb una pitjor proporció entre demanda de matèries primeres i disponibilitat d'elles en el seu propi territori.

Per això, en els últims anys la Comissió Europea ha aprovat diferents informes i estratègies per a la protecció dels seus interessos al respecte a tot el món. Estima que per ser neutral en carboni necessitarà 18 vegades més liti i cinc vegades més cobalt fins 2030. Però fins al 2050 la xifra augmenta a 60 vegades més liti i 15 vegades més cobalt. Tot això, està clar, pensant en la quimera de mantenir els actuals models i ritmes de creixement econòmic.

Cal posar en dubte la qualificació d’energia renovable quan els materials que cal utilitzar per captar-la i transformar-la estan disponibles en unes quantitats molt limitades en l’únic planeta de que disposem. En tot cas, un dels mitjans més eficaços per defensar adquirir el "dret" de la Unió Europea a extreure matèries primeres, i desposseir les comunitats de diferents continents, han estat els sistemes de protecció de les inversions transnacionals, que garanteixen els acords comercials o Tractats de comerç i inversió. Per tant els TCI són eines essencials en la dinàmica de l’extractivisme global.

"Crida l'atenció que l'estratègia preveu que tres actors treballin conjuntament per al desenvolupament d'aquests pilars: la Comissió, els" Estats Membres "(és a dir, els seus governs) i la indústria. No desitgen els incòmodes controls dels parlaments o -pitjor encara- de la societat civil i de les associacions no governamentals que des d'anys treballen per a unes relacions comercials justes entre països rics i països empobrits. El seu objectiu és garantir l'accés als mercats de països emergents a les empreses de la UE, a través de tractats comercials bilaterals orientats a la protecció dels seus interessos" [2].

La guerra silenciosa de l’extractivisme

I aquesta lògica empeny una veritable guerra silenciosa global -potser seria millor dir silenciada- en centenars de conflictes locals, amb un seguit de trets sistemàticament repetits i amb un degoteig constant de víctimes mortals i de moltíssimes altres violentades en la seva integritat física, psicològica, en els seus drets, criminalitzades, desposseïdes dels seus territoris i mitjans de vida.
 

L'organització britànica Global Witness ens ofereix cada any a principis de l'estiu un informe que podríem considerar en bona mesura com un part d'aquesta guerra silenciosa. Des de l’assassinat de Berta Càceres, que teòricament va sacsejar les consciències globals, fins al 2019 -ja que encara no es disposen dades de 2020-, s’han pogut enregistrar 784 assassinats de persones defensores del medi ambient al món, en nombre creixent any a any:

Aquests informes destaquen la mineria com el sector més relacionat amb aquests assassinats. Seguida de l'agroindústria, les preses hidroelèctriques i la tala d’arbres. Assenyalen “la immensa vulnerabilitat dels pobles indígenes” davant la violència extractiva, sovint emparada pels propis governs, com estem veient en el cas de l’Amazònia. I, en els casos ben documentats, apunten com a autors materials a grups paramilitars, a exèrcits i policies locals i guardes de seguretat privats, en una combinació sovint còmplice entre alguns estats i empreses extractives, fins al punt que moltes forces de seguretat públiques fan de seguretat privada.

Tanmateix, als informes de Global Witness els segueix faltant un enfocament feminista. No hi trobem dades segregades, ni lectures sobre l'impacte diferencial, ni els fenòmens concrets de les agressions masclistes afegides (i les seves implicacions) dels que són objecte les dones defensores de la vida i el territori. Per tant, ens deixen sense l'observació d'una important part d'aquesta realitat.

Referent a això altres organitzacions com Associació per als Drets de les Dones i el Desenvolupament –AWID- o la Iniciativa Mesoamericana de Defensores criden l'atenció sobre aspectes que no poden ser obviats:

"Les defensores de Drets Humans són atacades pel que són, la seva identitat de gènere, i pel que fan. S'enfronten el mateix tipus de riscos que la resta d'activistes. Però, com a dones, també estan exposades a la violència i els riscos específics relacionats amb el seu gènere, i són objecte de violència perquè desafien les normes i els estereotips existents.

La criminalització de les seves lluites, l'augment dels poders fàctics d'actors no estatals, els atacs virtuals derivats de l'ús de noves tecnologies i les violències i discriminació a l'interior dels seus propis moviments i famílies, les col·loquen en un situació de risc que afecta la seva seguretat i el seu dret a defensar".

I defineixen com "component de gènere" aquests fenòmens característics i afegits en la violència cap a les dones en contextos de conflictes pel territori, fenòmens tan reals i necessàries de ser abordats, com els que descriu Global Witness als seus informes.

Solidaritat internacional i defensa de la sostenibilitat de la vida

El cas de la Berta Càceres ha servit, almenys, per sacsejar consciències i per atreure l'atenció cap a la guerra silenciosa i cap a algunes d'aquestes característiques que la defineixen. Ha servit també per posar llum als entramats d'interessos que hi ha darrere d'aquests episodis de violència. Uns entramats amb ramificacions que ens són molt properes.

Un aspecte clau per a la solidaritat internacional i per a la defensa dels drets humans és la capacitat per establir la traçabilitat transnacional de les responsabilitats en les vulneracions de drets humans i en la despossessió de comunitats a qualsevol lloc del món.

Estendre la consciència que estem davant d'un fenomen global, no solament perquè succeeix en diferents continents alhora i amb unes pautes clarament comunes, sinó perquè els episodis de violència que demanden la nostra solidaritat, són el símptoma agut d'una malaltia sistèmica, l’extractivisme, amb uns entramats globals i unes ramificacions d'actors i interessos, que ens apel·len directament.

Per tant, la solidaritat internacional davant aquests fenòmens greus i creixents de vulneració de DD.HH. implica la denúncia d'actors transnacionals privats (en molts casos amb inversió pública directa o mitjançant la protecció jurídica dels TCI). Suposa obrir el focus públic cap a aquests entramats i la seva dinàmica que, per descomptat, prefereixen sempre romandre a la penombra.

Es tracta, doncs d'una estratègia solidària amb un doble horitzó:

En primer terme la protecció de les persones criminalitzades, perseguides, amenaçades per exercir els seus legítims drets a defensar els seus territoris i les seves comunitats, i la denúncia de tot l'entramat de l’extractivisme fins a arribar als seus orígens, amb mecanismes efectius de control i sanció de les violacions de drets humans i ambientals.

En segon terme, una aliança amplia amb l’ecologisme, els feminismes, els nous moviments climàtics, sindicals, socials, etc. per una transició ecosocial, fonamentada en la solidaritat i la justícia global.

Tal com plantejava el manifest "Última llamada" per la transició ecosocial, ja fa set anys:

"És fonamental que els projectes alternatius prenguin consciència de les implicacions que suposen els límits del creixement i dissenyin propostes de canvi molt més audaces. No n'hi ha prou amb polítiques que tornin a les receptes del capitalisme keynesià. Un nou cicle d'expansió és inviable: no hi ha base material, ni espai ecològic, ni recursos naturals per sustentar-ho. Hauríem de ser capaços de guanyar grans majories per a un canvi de model econòmic, energètic, social i cultural. A més de combatre les injustícies originades per l'exercici de la dominació i l'acumulació de riquesa, parlem d'un model que assumeixi la realitat, que faci les paus amb la natura i possibiliti la vida bona dins dels límits ecològics de la Terra".

Àlex Guillamón, Entrepobles

 

[1] Gudynas, E.: Extracciones, extractivismos y extrahecciones. Observatorio del Desarrollo (CLAES), Montevideo.
[2] Guainazzi. M.: La Unión Europea, ¡a por los pobres!. Observatorio de Servicios Públicos de ATTAC-Madrid.

Per saber-ne més:

Segells de reconeixement d’administració oberta