Per segon any consecutiu, hem rebut l’encàrrec de fer una molt breu diagnosi de l’estat de salut de la cooperació. I de fer-ho a escala local i nacional. Tradicionalment, un dels grans reptes en cooperació ha sigut augmentar la seva notorietat i la incidència de les seves accions en la quotidianitat ciutadana. Per aquest motiu, abans de fer aquesta anàlisi s’han repassat, al llarg de la setmana en què hem rebut l’encàrrec, els grans titulars de la premsa —nacional i local—, i buscat esdeveniments relacionats amb cooperació i educació pel desenvolupament (a partir d’ara, EpD) al Camp de Tarragona.

Començant per la lectura de la premsa nacional, les portades dels principals diaris ens parlen de la pujada del preu —històricament car des de fa massa dies— de l’energia, de nous atacs homòfobs, d’una nova víctima mortal en mans de la seva parella, de l’actualització estadística d’un atur especialment agressiu amb els joves —el motor econòmic de qualsevol país—, i de les últimes dades de pressió hospitalària amb malalts de la covid-19, amb les consegüents restriccions socials, que semblen no relaxar-se mai.

En clau local, la premsa parla dels mateixos temes, amb l’afegitó de l’augment de casos de violència i inseguretat als nostres carrers. Tot i no ser objecte d’aquest article, cal mencionar que és especialment preocupant això últim, no tant per la notícia, sinó pel que sembla una voluntat premeditada d’alguns d’aquests mitjans "informatius" de mantenir aquest tema sempre d’actualitat. Encara que no hi hagi res noticiable, es creen gràfics preparats per "demostrar" l’augment de casos i es fan enquestes que inviten el lector a posicionar-se i que, en definitiva, faciliten un creixent racisme de classe molt preocupant a la nostra ciutat.

La mateixa setmana que llegíem aquests titulars, molts hem rebut una invitació per assistir a la inauguració de l’exposició "Activistes per la vida", del fotoperiodista Gervasio Sánchez, una exposició que es farà a la ciutat de Tarragona. Sabent això, tornem a repassar els diaris de la ciutat i trobem la notícia de l’exposició en la secció de cultura d’alguns diaris. No en tots.  

Finalment, i també la mateixa setmana, la xarxa de ràdios locals del Camp de Tarragona inaugura una nova secció dedicada a parlar dels ODS i de l’Agenda 2030. De fet, tenim la sort de ser invitats en el programa inaugural per parlar del Manual d’anàlisi dels ODS (Publicacions URV), que vam fer l’any 2020 amb el conjunt d’entitats de cooperació i medi ambient del territori. Minuts abans d’entrar en directe, els dos periodistes ens explicaven que s’havien informat darrerament sobre què eren els ODS. I és que aquesta és la realitat de l’Agenda de Nacions Unides. Amb tot el que això implica. Sis anys després de la seva implementació, que, sobre el paper, ha de marcar el pla estratègic mundial en matèria de desenvolupament, l'Agenda continua sent una gran incògnita per al conjunt de la ciutadania. I quan parlem de conèixer-la, no vol dir saber de la seva existència, sinó de què implica, de qui depèn la seva governança i de com la podem traduir a les nostres realitats locals.

Que l’Agenda 2030, amb tots els recursos econòmics que s’hi han dipositat perquè estigui present en qualsevol esfera política i institucional, continuï sent una gran desconeguda per al conjunt de la societat és significatiu. I ho és en negatiu. I continuarà sent una ignorada fins que els àmbits als quals apel·la no aconsegueixin sortir de l’espai de "cultura" o "d’altres afers" i se situïn a primera pàgina. La lluita pels drets humans mobilitza la ciutadania només quan es percep que aquesta lluita ens afecta directament en el nostre dia a dia. I no sempre. Per això el repte és tan gran. La cooperació s’ha d’entendre com una eina que ajuda a construir una ciutadania més valenta, crítica amb la informació que rep, menys il·lusa i, en definitiva, més preparada. Recordeu la lectura en diagonal de les portades d’avui: preu de l’energia, atur, pandèmia i violència als barris. Doncs bé, i ni que no ho sembli, tots aquests àmbits són treballats directament per la cooperació i l’EpD.

Context: per què parlem de la fi del model socioeconòmic dels últims 70 anys

L’any passat obríem el capítol d’anàlisi del context dient que "[...] ens trobem immersos en l’era de la hiperconnectivitat i la Internet de les coses, però també en un moment de creixent inestabilitat i incertesa generalitzada. Una evolució que precaritza les nostres relacions laborals i, en conseqüència, minva les nostres decisions vitals i personals". Un any després ho subscric, i afegeixo que aquesta situació de fragilitat també minva les nostres relacions socials i crea una ciutadania amb més pors, més conservadora i susceptible al canvi —de qualsevol tipus— i, en definitiva, menys acollidora.

Els primers mesos de la crisi social, accelerada i agreujada (però no provocada) per la covid-19, es caracteritzaven per una sensació generalitzada, com si fos un gran despertar, del fet que l’Estat tenia cada vegada menys incidència com a agent social regulador i que, quan actuava, ho feia a les espatlles d’un deute inassumible. Aquestes carències s’han evidenciat en pilars socials com la salut, la riquesa i l’educació. De fet, són molts els autors que apuntaven a la fi de l’Estat del benestar, entès com la ruptura del pacte establert entre l’Estat i els diferents agents socials, i que era la pedra angular del model socioeconòmic viscut al llarg dels últims setanta anys. Un any després, és evident, la situació no ha millorat.  

I és que el model socioeconòmic viscut fins a l’actualitat se sosté sobre uns pilars cada vegada més debilitats: plena ocupació, demanda de treball contínuament creixent, salaris indexats a la inflació i esperança de vida reduïda després de la jubilació. Un model que fa fallida davant de l’expressió més salvatge del neoliberalisme, aquella sustentada en el creixement infinit i que ja ha aconseguit que la meritocràcia impregni tots els àmbits laborals i socials i hi predomini, fins al punt que es criminalitza la persona en situació de pobresa.

La cursa cap al creixement infinit es basa en la millora de la productivitat i l’eficiència dels processos de producció. L’automatització de processos, el fort paper de l’economia de serveis estacionals, fins i tot el canvi en els models de consum, tenen una conseqüència directa en la flexibilització i la precarietat del mercat laboral. Els contractes per projectes i canvis freqüents de feina, inclús la combinació de diverses feines, ja són una realitat. Una situació assumida per molts no per enriquir-se, sinó per sostenir-se. Situació que s’assumeix sota la promesa d’un futur millor, d’un canvi de situació que, a la llarga, només farà que repetir rols. Ser flexibles, no rendir-se, superar-se un mateix i aprendre permanentment són els dogmes per sobreviure en un mercat laboral salvatge.

Aquesta precarització del mercat laboral i la consegüent reducció de la capacitat recaptatòria de l’Estat sembla minvar, encara més, la capacitat d’assumir els compromisos establerts en el pacte del benestar abans mencionat. Almenys fins que les seves prioritats de despesa no canviïn. De moment, però, és el ciutadà qui està assumint directament aquestes "noves responsabilitats". I ho fa a través de la privatització dels plans de pensions, del servei sanitari, de l’educació, etc. I, encara més perillós que això, hi ha la victòria última del capitalisme, que és aquella que aconsegueix justificar que servei privat és servei de qualitat, que ambdós conceptes vagin associats i que aquesta associació impregni totes les nostres decisions i aspiracions, és a dir: poder permetre’s un servei privat, en detriment del que és públic. I precisament per això és tan important el treball de la cooperació i l’educació per al desenvolupament.

De quan ens diuen que la cooperació ha de ser sexy

I és que això passa. Potser un dels majors despropòsits formatius als quals he assistit aquest darrer any ha estat una formació liderada per una persona teòricament experta en comunicació per a entitats de cooperació. Una gurú, ens van dir. En aquesta sessió se’ns va explicar que s’havien d’acompanyar les entitats a "abandonar el discurs victimista i començar a crear una imatge sexy". Després d’intervenir en aquesta afirmació i abandonar la formació, la sensació que ens queda és d’estar fent un salt abismal cap enrere. I s’ha d’anar amb compte.

Vivim immersos en una lògica informativa d’un present asfixiant, on l’ahir ja no és noticiable i els plans a curt termini són ciència-ficció. En aquest context, on creieu que queda la lluita per uns drets humans que —erròniament— creiem que no ens apel·len directament? I una agenda efímera proposada per una organització internacional —molt allunyada del nostre dia a dia— que ens parla d’uns objectius per resoldre a deu anys vista? Tal com explicàvem en la introducció, el gran repte informatiu, aquell que aconsegueix la mobilització ciutadana, és aquell que percebem que és evident i immediat.

En aquest sentit, i per tal d’agafar-nos a alguna cosa positiva, sembla haver-hi un cert creixement i enfortiment dels moviments civils per la defensa mediambiental del territori. Les situacions climàtiques extremes viscudes darrerament i directament provocades per l’acció humana semblen haver despertat un moviment social cada vegada més fort. Un moviment que, a casa nostra, s’oposa a la (re)construcció sistemàtica dels passejos marítims, qüestiona directament el model de turisme de masses i aposta per la biodiversitat i la conservació natural d’aquests espais. Uns grups en constant creixement, tot i les enormes dificultats, les pressions i l’oposició política i de l’altra part de la ciutadania.

Els brots seran verds

El Centre d’Estudis de Dret Ambiental de la URV (CEDAT) i la Xarxa de Cooperació al Desenvolupament del Sud de Catalunya (XCD) tancaven el curs passat realitzant una formació pionera a tot Catalunya: una formació en medi ambient orientada i específica per a entitats i professionals del món de la cooperació. La formació va ser un encàrrec de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. No hi ha res escrit, però aquesta formació sembla que és un avís per a navegants de per on van les línies estratègiques governamentals en cooperació a Catalunya.

En termes generals, la formació va ser un èxit per la seva assistència i l’heterogeneïtat dels participants i les formadores. Però en clau local, el resultat va ser preocupant: s'hi van trobar a faltar moltes entitats del Camp de Tarragona. Els motius poden ser varis, tot i que el més evident sembla que és la incapacitat per part dels organitzadors de fer entendre la importància d’aquesta formació i, per part de les entitats, de no considerar-la com a estratègica. Potser peco d’optimista, però crec en la incidència de l’Administració en l’especialització de les entitats. I ho fa a través de les formacions o de les avaluacions dels projectes de cooperació. L’exemple més evident el tenim amb l’elaboració del Manual d’anàlisi dels ODS, on es va reflectir que l’ODS 5, el de gènere, era el més treballat pel conjunt de les entitats. Tot i no poder demostrar-se una relació directa causa-efecte, a ningú se li escapa que hi ha una clara vinculació entre l’obligatorietat d’incloure aspectes de gènere en els projectes de cooperació i EpD i la consegüent especialització de les entitats en aquest àmbit. Seguint el fil, potser d’aquí a uns anys les entitats amb major creixement i incidència seran aquelles que, des d’avui, inclouen clàusules mediambientals en els seus projectes.

Josep Alcoceba

Per saber-ne més:

• Manual d’anàlisi dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, XCD
• Objetivos de Desarrollo Sostenible, Naciones Unidas
• No trobar el que busquem a les botiques serà el pa de cada dia. Alicia Valero, El Crític
• “El planeta se’ns en va i cal frenar immediatament la locomotora del creixement”. Carlos Taibo, El Crític
• Alfons Pérez: “La UE planteja la transició ecològica obviant els límits del planeta. Anna Palou, El Crític.
• Tot anirà com lluitem que vagi. Laura Aznar, El Crític.