Resum - Descripció

La drecera de versos perduts és un poemari construït amb el paral·lelisme entre el pas d’un dia i el curs d’una vida. El llibre s’estructura en tres grans moviments: el matí i l’inici, la plenitud de la terra i del món, i finalment la tarda, el vespre i la proximitat de la nit.

Un dels grans encerts de l’autor és la seva capacitat per convertir la natura en llenguatge moral i emocional. El paisatge esdevé una presència viva perquè el Josep Lluís escriu des de la terra, però no s’hi queda només en el sentit costumista, preferint transformar-ho tot en matèria de pensament i de plena memòria.

El valor principal de La drecera de versos perduts és, probablement, que el Josep Lluís no busca l’hermetisme ni la grandiloqüència, perquè tria parlar amb una transparent, una imatge neta i una música propera.

Hi ha poemes més contemplatius, d’altres més narratius, d’altres més reflexius, però en tots ells s’hi percep la voluntat de mirar el món amb sensibilitat i deixar-ne constància amb paraules. El resultat és un llibre càlid i humà, on vida, natura, memòria i amor avancen plegats fins a fondre’s en una mateixa experiència poètica.