La situació dels treballadors i treballadores de Dow Chemical no és només un conflicte laboral ni una decisió empresarial més. És un avís sobre el futur industrial de Tarragona i sobre la capacitat de Catalunya per mantenir una base productiva sòlida, competitiva i preparada per afrontar la transició energètica.

Darrere de cada acomiadament hi ha una família, una trajectòria professional i un coneixement tècnic acumulat durant anys. La resposta no es pot limitar a gestionar les conseqüències socials. Cal exigir responsabilitat a l’empresa, transparència en les decisions i una negociació real amb la representació dels treballadors, amb l’objectiu de preservar el màxim nombre possible de llocs de treball i garantir alternatives laborals dignes.

No podem oblidar que la indústria química de Tarragona és estratègica, que subministra materials bàsics per a sectors com l’automoció, la construcció, la sanitat, l’energia, l’agricultura, l’alimentació o l’electrònica. Quan es debilita, no es perd només ocupació directa, es posa en risc tota una cadena de proveïdors, empreses, serveis i activitats logístiques.

Joaquim Margalef explica, a Una visió econòmica del llarg segle XX al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, que el creixement de la petroquímica necessitava integrar la producció de matèries primeres. Quan l’etilè s’havia d’importar, augmentaven els costos i es limitaven les economies d’escala, les inversions i la modernització de les plantes. En aquest escenari, la implantació d’un cracker d’etilè a Tarragona es va considerar determinant per consolidar el complex, atraure noves activitats i generar economies d’aglomeració i efectes multiplicadors sobre el conjunt del territori.

Aquest antecedent ajuda a entendre què representa avui el cracker de Dow, un dels dos que hi ha a Tarragona, juntament amb el de Repsol. Produeix matèries primeres essencials a partir de les quals es fabriquen materials presents en els automòbils, els equips sanitaris, els envasos, els tèxtils, els dispositius electrònics o les plaques solars. Preservar-lo, modernitzar-lo i descarbonitzar-lo significa protegir tota una cadena de valor i garantir l’autonomia productiva.

Catalunya forma part dels Quatre Motors per a Europa, amb Baden-Württemberg, a Alemanya; Llombardia, a Itàlia, i Alvèrnia-Roine-Alps, a França, territoris capdavanters caracteritzats per la seva fortalesa industrial, econòmica, científica i innovadora. Hem de preservar aquestes potencialitats, perquè perdre capacitat productiva a Tarragona no és una qüestió merament local, sinó que significa afeblir la competitivitat de Catalunya, augmentar la dependència de proveïdors externs i comprometre la sobirania industrial europea.

Hem d’evitar que la transició energètica es converteixi en una desindustrialització encoberta. Descarbonitzar no és tancar, és transformar, modernitzar i invertir. I aquesta transformació exigeix un compromís ferm dels governs. Cal recordar la tasca sostinguda d’ERC per impulsar les xarxes de distribució elèctrica tancades, una eina per reduir els costos energètics, afavorir l’autoconsum i millorar la competitivitat.

Però cal fer més. Cal més capacitat de les xarxes elèctriques, energia a preus competitius, impuls de l’hidrogen renovable i una formació professional vinculada a les necessitats reals de la indústria. La col·laboració publicoprivada és imprescindible, però els recursos públics destinats a la transformació industrial s’han de vincular al manteniment de l’activitat, l’ocupació i l’arrelament territorial. No seria acceptable socialitzar els costos de la descarbonització mentre es trasllada la producció a altres països.

Defensar els llocs de treball de Dow és defensar el coneixement industrial, la cohesió social, la competitivitat de Catalunya i la sobirania productiva d’Europa. Tarragona no es pot resignar a perdre indústria. Ha de liderar una nova etapa de descarbonització, innovació i ocupació de qualitat.