L’altre dia vaig anar a la Riera de Gaià. Hi vaig anar perquè uns bons amics, l’Annabel i el Francesc, estaven a punt de ser desnonats de casa seva. No hi vaig anar com a consellera de l’Ajuntament de Tarragona, hi vaig anar com a amiga, com a veïna, com a persona... Perquè quan estimes algú i saps que està passant per un dels moments més difícils de la seva vida, hi has de ser.

Feia tretze anys que vivien en aquella casa. Tretze anys pagant el lloguer, complint les seves obligacions, construint una llar, i malgrat tot, estaven a punt de perdre-la per uns incompliments que no eren seus.

Però aquell matí vaig tornar a casa amb un nus a l’estómac i amb moltes preguntes i reflexions al cap. Vivim pensant que certes desgràcies sempre passen als altres, que perdre casa teva és una realitat llunyana. Però la vida pot girar-se de cop: una malaltia, la pèrdua de la feina, una crisi econòmica o una injustícia que no has provocat. Ningú no té la tranquil·litat garantida per sempre perquè ningú no està tan lluny de la vulnerabilitat com es pensa. NINGÚ!

Però les paraules que més em van colpir van ser les de l’Annabel. Enmig d’una situació duríssima, va tenir la valentia de reconèixer que el seu cas havia rebut atenció perquè ella era qui era: per la seva família, pel seu germà conegut, perquè era blanca i catalana. I es va preguntar què hauria passat si tinguessin uns altres noms, un altre origen o un altre color de pell. Potser no hi hauria hagut tantes càmeres, potser no hi hauria hagut tanta gent, potser ningú no hauria escoltat el seu crit d’auxili.

Em va fer mal. Molt mal.

Aquella reflexió, feta per qui estava a punt de perdre casa seva, em va semblar d’una generositat immensa. Perquè no reclamava només una solució per a ella, ens obligava a mirar totes les altres persones que sovint no veiem.

Darrere de cada desnonament hi ha vides. Hi ha infants que poden perdre l’habitació on han crescut i jugat. Hi ha pares i mares que intenten dissimular la por. Hi ha anys d’esforç i records que no caben en cap expedient judicial. I, sobretot, hi ha una pregunta inevitable: com pot ser que l’habitatge, una necessitat tan bàsica, acabi sotmesa a interessos que deixen les persones en segon terme?

El desnonament es va ajornar 60 dies, com a mínim va ser un alleujament, però no una solució definitiva. La incertesa continua i viure amb la por de perdre la llar o no saber on anar no és viure en pau.

De tornada cap a Tarragona, al cotxe amb la Yolanda (una altra amiga) vam parlar del que acabàvem de viure. I una idea no se’ns n’anava del cap: avui són ells, però demà podríem ser nosaltres. Qualsevol de nosaltres.

Abans de jutjar una família que perd casa seva, hauríem de preguntar-nos què li ha passat. Abans de mirar cap a una altra banda, cal recordar que ningú no està vacunat contra la vulnerabilitat.

Aquell dia vaig anar a acompanyar uns amics. Vaig tornar pensant en totes les persones que afronten el mateix sense ningú al seu costat, ja que perdre la casa no hauria de ser mai una qüestió d’indiferència.

Aquell dimarts en arribar a casa, em vaig fer una pregunta que encara em ronda pel cap: si tots podem ser vulnerables, per què ens costa tant posar-nos a la pell de qui avui ho és?

La vulnerabilitat no és cosa dels altres. És una possibilitat que ens acompanya a tots.

Potser el dia que entenguem que darrere de cada porta hi ha una vida, i no simplement un habitatge, començarem a construir una societat una mica més justa.