L’educació catalana torna a ocupar el centre del debat. Als mals resultats dels darrers anys s’hi ha afegit ara un problema greu amb la mostra de PISA 2025 que deixa Catalunya sense resultats comparables. Un 23,2% de l’alumnat de la mostra va quedar exclòs, comprometent-ne la representativitat. Ja ha plegat el cap de turc corresponent. Però seria massa fàcil donar l’incident per tancat com si tota la responsabilitat s’acabés aquí. La vergonya que ens fa passar aquest Govern com a país no ens la mereixem.

Podem discutir molt sobre PISA —jo mateix n’he estat sempre escèptic—, però si Catalunya hi participa, el mínim exigible és fer-ho amb rigor.

Al mateix temps, el Govern ha obert un nou procés de reflexió sobre el sistema educatiu, conduït pel Consell d’Educació de Catalunya, amb la voluntat de recuperar la confiança de la comunitat educativa. I s’ha anunciat el compromís d’arribar al 6% del PIB en educació. Francament, em sembla un anunci de credibilitat limitada mentre persisteixi l’evident dèficit de finançament de Catalunya.

Conec i respecto moltes de les persones que participaran en el procés de reflexió. Algunes han estat referents per a mi i n’he après molt. La pregunta és una altra: han de ser les mateixes mirades que han acompanyat el sistema durant dècades les que tornin a presidir la reflexió sobre els problemes actuals? Més diagnòstics? O més capacitat per actuar sobre allò que ja sabem i per obrir espai a altres veus i perspectives?

La pregunta encara té més sentit quan el Govern disposa, des del juliol, d’un diagnòstic sobre l’educació catalana. Podem discutir l’autoritat de qui l’ha elaborat, l’OCDE, però moltes de les qüestions que hi apareixen no ens haurien de sorprendre.

Fa anys que sabem que els resultats educatius han empitjorat i que les desigualtats continuen pesant massa. Sabem també que moltes polítiques no s’apliquen igual a tots els centres ni territoris; que els recursos no sempre arriben on són més necessaris; que cal reforçar el professorat, les direccions i l’autonomia dels centres i, jo hi afegiria, també l’autonomia professional dels docents. I tenim moltes dades, però massa sovint no sabem convertir-les en decisions útils ni, paradoxalment, en coneixement. És a dir, diagnòstic n’hi ha.

Benvinguts siguin més recursos, si arriben. El sistema els necessita. Però no pensem que arribar al 6% ho solucionarà tot. Gastar més no significa necessàriament gastar millor. I, per a mi, encara és més important saber qui decidirà com es distribueixen aquests recursos, a quin nivell i amb quina autonomia.

Massa vegades, per una malentesa economia d’escala, s’han homogeneïtzat equipaments i recursos quan les necessitats de cada centre són diferents. El problema no és només quant gastem, sinó en què, com distribuïm els recursos i si som capaços d’avaluar amb honestedat què funciona, què no, per a qui i en quins contextos.

El problema de l’educació catalana no és que encara no hàgim trobat el diagnòstic correcte. Potser és la dificultat de convertir allò que ja sabem en prioritats clares, decisions sostingudes i polítiques que arribin a les aules.

No pretenc que PISA sigui ni una excusa ni el centre de cap diagnòstic. Durant els dotze anys que vaig exercir d’inspector d’educació de la Generalitat sempre vaig mirar aquestes proves amb distància. Massa sovint han servit més per alimentar titulars i polèmiques que per comprendre la complexitat d’un sistema educatiu.

I, tanmateix, fins i tot PISA deixa preguntes que mereixerien més atenció. Una d’elles em preocupa des de fa anys: la persistent bretxa entre nois i noies en lectura, on les noies obtenen millors resultats, repetida en sistemes educatius i societats molt diferents. Mereixeria una reflexió aprofundida.

Però avui la pregunta és més immediata: després de tants informes, plans, experts, avaluacions i diagnòstics, què necessita l’educació catalana? Un altre gran debat sobre què ens passa? O començar, finalment, a decidir què fem amb tot allò que ja sabem?