Hi ha una realitat que cada vegada més persones comparteixen: treballar ja no garanteix viure amb dignitat. A Tarragona i arreu del país, cada cop són més les famílies que, tot i tenir feina, no arriben a final de mes. Aquesta és la gran paradoxa del nostre temps: arribar a final de mes s’ha convertit en un repte, fins i tot amb ingressos regulars.

Vivim en un context global marcat per la inestabilitat, els conflictes internacionals i una economia que massa sovint trasllada els seus costos a les espatlles dels de sempre. L’encariment de l’energia, de la gasolina, dels aliments i del transport es tradueix en neveres més buides, en rebuts més alts i en renúncies quotidianes. A tot això s’hi suma l’habitatge, un dels principals factors d’empobriment. Lloguers desorbitats expulsen veïns i veïnes dels seus barris, allarguen desplaçaments i roben temps de vida, especialment a joves i famílies treballadores.

El més preocupant és que això passa en un moment en què l’economia creix. Però aquest creixement no arriba a la majoria social. Els salaris no segueixen el ritme del cost de la vida mentre els beneficis empresarials continuen augmentant. Aquesta desconnexió entre les grans xifres i la vida quotidiana fa que la classe mitjana perdi capacitat d’estalvi i visqui amb més incertesa. A Catalunya, a més, el cost de la vida és més elevat que en altres territoris de l’Estat, fet que agreuja les desigualtats i incrementa la pobresa laboral.

Davant d’aquesta situació, cal actuar. Cal alleugerir el cost de la vida amb mesures concretes: intervenir en el mercat de l’habitatge, però també reforçar els serveis públics i avançar cap a polítiques com la gratuïtat dels menjadors escolars o de les activitats extraescolars.

És imprescindible plantar cara a l’especulació, ampliar el parc d’habitatge públic i regular els preus del lloguer per garantir el dret a viure dignament. En aquesta línia, des del Grup Municipal d’ERC hem defensat propostes com destinar 10 milions d’euros del romanent de l’Ajuntament de Tarragona a habitatge de lloguer assequible o impulsar 1.800 habitatges nous, 900 dels quals protegits, a Pou Boronat.

Arribar fins a aquest punt no és casual. És el resultat de decisions econòmiques i polítiques que han prioritzat el curt termini i els interessos d’uns pocs per sobre del benestar col·lectiu. Davant d’aquest escenari, el sindicalisme hi juga un gran paper. Cal un sindicalisme fort, arrelat al territori i connectat amb la realitat de la gent treballadora. Això és clau per revertir aquesta situació. Cal recuperar poder adquisitiu, garantir salaris dignes i avançar cap a una reducció de la jornada laboral que permeti repartir millor el temps i la riquesa.

Com a consellera i com a persona vinculada al món sindical, tinc clar que els drets es lluiten i es conquereixen. I s’ha de fer de manera col·lectiva, amb organització, mobilització i compromís. L’1 de maig n’és un exemple, amb la gent als carrers defensant drets i dignitat.

Cal ambició per fer més fàcil el dia a dia de la gent.

Si la vida cada cop és més cara, els sous han de pujar.

Si la riquesa creix, s’ha de repartir.

Per a tot això cal voluntat política, ompromís col·lectiu i una ciutadania activa. Cal tornar a posar la vida al centre i entendre que el treball ha de servir per viure, no per sobreviure. Així podrem construir una societat més justa, cohesionada i amb oportunitats reals per a tothom. Perquè el futur no es pot construir des de la precarietat, i la dignitat no pot ser mai un privilegi!