El Govern, el Departament d’Educació i Formació Professional, el Departament d’Interior i el servei d’intel·ligència dels Mossos haurien de copiar mil vegades: “Els docents NO són una organització criminal”.

És molt greu que confonguem o es tracti una assemblea sindical de mestres i professors com una reunió de la màfia. Infiltrar agents d'intel·ligència per vigilar qui ensenya matemàtiques o història als nostres fills i filles és, a més d'un ridícul espantós, una mostra de la paranoia d'un govern que no té clar que l’estat del benestar no es pot sostenir a costelles de mestres i metges. Però no ens quedem només amb això, posem el focus especialment en què tots dos col·lectius, dos actors socials imprescindibles, estan sortint al carrer per protestar davant les xifres de la nòmina, a més d’altres demandes per la millora de la qualitat del servei.

Avui dia ja no podem parlar del funcionari privilegiat. La inflació i les retallades mai revertides, que l'administració va iniciar per afrontar la crisi del 2008, han portat al col·lectiu públic a perdre el 25% del poder adquisitiu respecte a fa 20 anys, com si cobressin tres mesos menys a l'any. I a això se li suma la llosa de l’habitatge, ja que segons el destí has d’esmerçar més del 50% del sou en un lloguer o a fer quilòmetres cada dia. La pèrdua de poder adquisitiu a causa dels baixos sous en molts sectors econòmics és evident, una situació que ha comportat la impossibilitat d’emancipar-se a tota una generació jove perquè no arriba a final de mes.

La consellera d’Economia, Alícia Romero, va fer unes declaracions tan còmiques com preocupants: "Trobarem els recursos. Amb un total de 50.000 milions d'euros, segur que els trobarem". Ia la vegada diu: "En aquest moment, tot està assignat. Tots els recursos tenen noms i cognoms". En conclusió, a qui despullarem? A qui li traurem la partida que té assignada? Arribarem al 6% del PIB que mana la LEC simplement reordenant els recursos?

És evident que no s’ha entès res perquè només poden ser engrunes les que es podran oferir, mentre es presumeix dels rècords de recaptació de l’estat i es diu que l’economia va bé. Sí que s’ha aprofitat la inflació per recaptar més, però sense practicar la deflació en l’IRPF des del 2015. Tenim els mateixos trams impositius des d’aleshores, una manera d’apujar silenciosament la pressió i, fins i tot, castigar el poder adquisitiu.

Les xifres macroeconòmiques van bé i les expectatives són bones per a Catalunya, però poden ser nefastes per a la societat si no hi ha una veritable inversió en educació, sanitat, mobilitat i habitatge. Una política d’inversió que arribi als estàndards dels països desenvolupats en sanitat pública. A Catalunya el 65% és públic i el 35% és privat (mútues i pagaments directes), una doble cobertura que sagna encara més les butxaques dels catalans.

Catalunya necessita un gran pacte social per revertir els dèficits estructurals. Ens hi juguem el futur de l’educació, el d’una societat avançada i lliure capaç d’integrar a tothom. Anem cap als 10 milions d’habitants i això ens obliga a redoblar els serveis mal pensats encara per als famosos 6 milions, així que no podem quedar-nos amb una visió autoindulgent de tenir el rècord pressupostari. Deixem de dedicar esforços a infiltrar Mossos en assemblees de professors i centrem-nos a resoldre el problema que denuncia aquest i altres col·lectius, que no és altre que l'endarreriment descomunal per a una societat que aspira a ser motor d’Europa.