Quan pensem en l'estiu, sovint ens venen al cap dies llargs, vacances, platja o temps compartit amb la família. Però aquesta imatge no és la mateixa per a tothom. Per a moltes famílies, l'estiu és, sobretot, un trencaclosques. Mentre els infants celebren l'arribada de les vacances, molts pares i mares es fan la mateixa pregunta: “i ara què?” L'escola tanca, però la feina continua, i cal trobar alternatives perquè els fills i filles estiguin atesos, aprenguin i gaudeixin d'un bon estiu.

Els casals, els campus esportius, les colònies o les activitats de lleure són espais on els infants aprenen, fan amistats, practiquen esport, desenvolupen habilitats socials i guanyen autonomia. El lleure educatiu també educa. Alhora, però, suposa una despesa important. Hi ha famílies que destinen una part considerable del seu sou només per poder continuar treballant durant els mesos de juliol i agost.

Durant anys, moltes famílies han pogut comptar amb un recurs impagable: els avis i les àvies. Han estat els grans aliats de la conciliació. Però aquesta realitat també està canviant. Hi ha avis i àvies que encara treballen, que tenen altres responsabilitats o que, senzillament, també tenen dret a gaudir del seu temps.

La situació és encara més complicada quan a casa hi ha un infant amb discapacitat o amb necessitats educatives especials. L'oferta d'activitats adaptades és limitada, les places són insuficients i moltes famílies han de fer autèntics malabarismes per trobar un casal inclusiu que garanteixi una atenció adequada. La conciliació ha de ser inclusiva.

També hauríem de deixar de veure aquestes activitats com un luxe. El lleure educatiu és una eina de cohesió social i d'aprenentatge. Quan un infant no pot participar en un casal perquè la seva família no s'ho pot permetre, perd una oportunitat de desenvolupar-se en igualtat de condicions amb la resta d'infants.

A més a més, hem de superar la idea que només necessiten suport les famílies que es troben en situacions d'exclusió social. Hi ha moltes llars que treballen, que no són usuàries dels Serveis Socials, però que han de fer números per arribar a final de mes. Les polítiques públiques han de saber llegir aquesta realitat.

Aquesta era la filosofia dels Bons Estiu impulsats durant el mandat republicà a Tarragona. Un model basat en una convocatòria pública, transparent i amb vocació universal, que permetia arribar tant a les famílies amb més dificultats com a aquelles que, sense formar part del circuit dels Serveis Socials, també necessitaven una ajuda perquè que els seus fills i filles participessin en activitats d'estiu.

La conciliació no pot ser un problema que cada família resolgui com pugui. Ha de formar part de les polítiques públiques. I els ajuntaments tenim molt a dir. Cal ampliar l'oferta de casals municipals amb preus assequibles, garantir-ne la inclusió, aprofitar millor els equipaments públics durant l'estiu, coordinar una oferta suficient perquè cap infant es quedi sense plaça. La conciliació és una necessitat transversal.

Quan parlem de posar les persones al centre, parlem d'això. D'entendre que una ciutat no és més moderna perquè organitza grans esdeveniments, sinó perquè acompanya les famílies en els reptes del seu dia a dia. Potser ha arribat el moment que deixem de preguntar-nos cada juny “i ara què?” i comencem, entre tots, a construir una resposta col·lectiva. Perquè una ciutat que cuida els seus infants també cuida les seves famílies. I això és construir una Tarragona millor!