La literatura catalana no s’entén sense la traducció. No és una activitat secundària ni una manera d’omplir buits editorials: forma part de la nostra història literària. Des dels primers textos que conservem en català, que ja eren traduccions, fins a la gran tasca dels traductors del Noucentisme, traduir ha estat una manera d’incorporar altres literatures, renovar la pròpia i eixamplar els límits de la llengua.

Perquè traduir no és només portar una obra d’una llengua a una altra. És posar una llengua a prova. Cada traducció obliga a buscar paraules, ritmes, registres i solucions noves. Una literatura es transforma també a través d’allò que llegeix, i la catalana ho ha fet al llarg de la seva història. Carner, Riba o Sagarra no van ser només grans escriptors, sinó també traductors que van introduir noves formes i nous models en la literatura catalana.

Traduir literatura és també una forma de creació. El traductor no trasllada simplement paraules: ha de reconstruir una veu, una música, un món. Ha de decidir què fa amb una ironia, un joc de paraules, una expressió sense equivalent o un ritme que forma part indestriable del text. Potser per això la vella fórmula traduttore, traditore continua tenint alguna cosa de certa: tota traducció implica una transformació. Però allò que es perd en el trajecte pot donar lloc també a alguna cosa nova. Ens ho explica molt bé el conegut traductor Pau Vidal en una entrevista feta a Riudelletres: «quan un amic meu italià molt renegaire diu ‘porco cane’ ha dit (literalment) ‘verro gos’ (o ‘gos verro’, que és igual d’absurd) però ha volgut dir ‘càsum l’hòstia’. No cal aclarir quina és l’essència de l’expressió, oi?».

A Tarragona tenim un exemple especialment valuós d’aquest reconeixement. El Premi de Traducció Vidal Alcover, que forma part dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, fa més de dues dècades que reivindica la traducció literària i contribueix a fer possible que obres de la literatura universal arribin als lectors en català. El premi ens recorda que darrere d’un llibre traduït hi ha també una lectura, una interpretació i una escriptura. I que aquesta feina, sovint discreta i poc visible, mereix ser reconeguda.

Però la traducció té una altra direcció. No només volem que les literatures del món arribin al català; també volem que la literatura catalana pugui viatjar. I aquí les dades recents conviden a l’optimisme: durant el 2025 es van traduir a altres llengües 385 obres d’autors en català, la xifra més alta del que portem de segle.

Darrere d’aquesta xifra hi ha noms com Mercè Rodoreda, Albert Sánchez Piñol o Irene Solà, però també molts altres autors que, a través de la traducció, han trobat lectors més enllà del nostre àmbit lingüístic. I darrere de cada traducció hi ha, de nou, un traductor que fa possible aquest viatge. Potser aquesta és, en definitiva, una de les grans virtuts de la traducció: ens recorda que les literatures no són illes. Són llocs de pas. Entren veus de fora, en surten veus pròpies i, en aquest moviment, les llengües es fan més riques.

Traduir al català és portar el món a casa. Traduir la literatura catalana és obrir la porta perquè el món ens conegui. Necessitem les dues direccions. Perquè una literatura viva no és una literatura que es tanca per protegir-se, sinó una literatura que sap escoltar.