Hi ha decisions polítiques que expliquen molt millor que qualsevol discurs quin model de ciutat defensa un govern, i el que ha passat aquestes darreres setmanes a Tarragona n’és un exemple claríssim. El mateix dia que es feia públic que feien desaparèixer Barraques per Santa Tecla, l’Ajuntament anunciava una nova edició del Nomad a les Palmeres. Pot semblar una simple coincidència, però en realitat és la fotografia perfecta d’una determinada manera d’entendre la ciutat i les seves prioritats.

Però la qüestió de fons no és només què passa amb Barraques, el debat és molt més profund: per a qui és l’espai públic? Perquè aquest, és un bé col·lectiu, no és neutre ni pot gestionar-se exclusivament sota criteris d’impacte econòmic o d’oportunitat política.

Durant dues dècades, Barraques ha estat molt més que un espai de concerts. Ha estat un projecte impulsat per entitats sense ànim de lucre, construït gràcies al compromís i al voluntariat de centenars de joves de la ciutat. Les entitats que n’han format part han anat canviant al llarg dels anys, demostrant precisament que no es tracta d’un projecte patrimonialitzat per ningú, sinó d’una iniciativa viva, oberta i capaç d’incorporar noves generacions. Barraques ha contribuït a fer de Santa Tecla una festa més participativa, diversa i popular, amb una programació musical de qualitat, alternativa i que complementa l’oferta del que podem gaudir durant les festes.

Per això sorprèn i preocupa que el govern socialista hagi decidit posar-hi punt final de manera unilateral, mitjançant un correu electrònic i a només dos mesos de l’esdeveniment. El nou Pla Cultural de la ciutat de Tarragona, aprovat recentment, situa la mediació com un dels seus grans pilars. Malauradament, la manera com el govern del PSC ha gestionat la desaparició de Barraques del Passeig de les Palmeres, és exactament el contrari del que predica aquest document. No hi ha hagut diàleg, ni mediació, ni voluntat de construir alternatives conjuntament amb les entitats implicades. Per això demanem al govern socialista que reconsideri aquesta decisió, que escolti les entitats i que situï l’interès col·lectiu al centre de les seves polítiques, ara i sempre.

Per casos com aquest, massa sovint tenim la sensació que aquest govern municipal posa més facilitats als grans esdeveniments privats que als projectes impulsats per la gent de Tarragona. Ho hem vist amb Barraques, però també amb altres iniciatives promogudes per a joves tarragonins que han hagut de superar traves administratives, manca d’acompanyament institucional i una evident absència de voluntat política per ajudar-les a créixer. Projectes que, paradoxalment, acaben triomfant en municipis del nostre entorn perquè allà sí que troben suport i confiança.

Cal deixar-ho clar: les iniciatives privades no són el problema. Ningú qüestiona que una ciutat pugui acollir esdeveniments privats, de fet, són perfectament compatibles amb una ciutat viva, atractiva i culturalment activa. El problema apareix quan aquestes iniciatives privades passen a ser la prioritat política i es beneficien d’una autèntica catifa vermella, mentre els projectes ciutadans han de justificar constantment la seva existència.

I, al capdavall, la pregunta continua sent la mateixa: si l’espai públic no és per als joves organitzats de Tarragona i per als projectes que neixen a la nostra ciutat, aleshores, per a qui és?