Així que entres al Camp de Mart, un combat d’aromes

et planten cara, hi trobes un cedre presumptuós

que fa de majordom de la casa.

És un jardí d’illetes amb caminois de terra, pensat

a l’estil d’una ment humana. Allí els arbres es tracten

com a senyors, admirades les seves verdors, ben contemplats

pels devots i alguns s’hi abracen com si entre els braços

hi tinguessin el món. Els pins, en són els reis del lloc

i ressegueixen la muralla i es troben per tot. Hi ha illes

només de pins, alguns de tan vells, amb el coll ben tort.

Els pins i la pinassa en fan un coixí ben tou

per als qui s’hi estiren

sota l’ombra generosa dels qui aguanten l’ardor del Sol.

Hi ha el grup de les alzines en l’illa de la foscor,

fulla contra fulla, solidàries en l’espessor.

I, obert cap a ponent, el mirall d’aigua d’una basseta

acordonada per l’elegància d’uns pollancres,

i a la vora, amb menys pretensió, uns xiprers desvirtuats

per la ressecor dels anys. I entre aquell rodal de ferms troncs

i vells testimoniatges, s’alça transparent com una verge

una jove mimosa, qualques fulles el crepuscle torna

en filaments d’or. I si anem més enllà, on s’encaua l’espectacle,

hi ha un jove amfiteatre a l’estil grec i romà qualques parets

ben vestides són les branques carnoses d’ufanosos xiprers.

I davant per davant de l’entrada, una illeta de joves magnòlies

que esperen ser “la nou i la cirera” del benaurat jardí.

I entre tot aquest encaix meditat d’arbres, sempre hi ha l’heura

que s’enfila com una boja per on pot, en el seu afany

d’espontaneïtat i es vol escapar d’aquest instint

controlador de l’home que sovint s’imposa,

amb els seus mesurats artificis, a l’ordre natural.

I més cap al nord, ja fora, com si es tractés d’un sotabosc,

hi ha una filera de discretes oliveres que, com a soldats,

guarden aquest viver de verds: preciós núvol de vida

que s’erigeix a l’esquena de Tarragona.

Cinta Mulet Grau. El jardí del Camp de Mart. Poema inèdit (2022)